OCUPAREM LA PLAÇA

Per Clara Payà Martínez

La vesprada del dissabte 19 d’octubre la ciutat de València s’inundava de genten una manifestació històrica pel dret a l’habitatge i contra la turistificació sota el lema “València s’ofega”. Quatre columnes provinents dels barris al nord, sud, est i oest de la ciutat confluïen a les Torres dels Serrans deixant una imatge històrica, abans de recórrer els carrers del centre entre tendes de souvenirs i terrasses de franquícies plenes de turistes impassibles.

“Si no tenim casa, ocuparem la plaça” era una de les consignes que milers de goles cridaven durant el recorregut. I dit i fet. Acabada la manifestació, una acampada autònoma s’instal·lava a la Plaça de l’Ajuntament i continua a hores d’ara amb activitats i assemblees obertes.

Aquesta acampada fa ressonar a la memòria el 15 de maig de 2011, la Primavera Valenciana de 2012, aquell esclat de mobilització social en els anys postcrisi econòmica per part d’una societat que no estava disposada a perpetuar un model que els abocava a la precarietat, i que va fer un tomb al sistema polític d’Espanya.

En aquesta ocasió, de nou la força motora és la gent jove, el sector poblacional més precaritzat pel que fa a l’ocupació i els salaris, elements indissociables del’accés a l’habitatge amb l’actual model d’acumulació especulativa.

La dificultat per trobar feines qualificades i emancipar-nos fa que cada vegada més joves hagem de treballar mentre estudiem. Segons el Consell de la Joventut d’Espanya, en 2022 un 30% dels joves de l’estat espanyol combinaven estudis i feina, i s’estima que ara ja ho fa un 35%. Amb feines precàries i amb una temporalitat elevada, salaris baixos i lloguers als quals hem de destinar més de la meitat dels nostres salaris, la capacitat d’estalvi que tenim les persones joves és mínima. Tot això ens aboca a una incertesa permanent i impossibilita desenvolupar els nostres projectes vitals, abocant-nos a continuar compartint pis passats els 30 o a tornar a casa dels pares, fent que retardem o directament renunciem a formar una família.

Davant la problemàtica de l’accés a l’habitatge, les exigències immediates són clares: paralitzar l’augment dels lloguers, garantir la funció social de l’habitatge, implementar polítiques públiques d’habitatge assequible i lluitar contra els desnonaments. Les reivindicacions, però, han d’anar més enllà.

La lluita pel dret a l’habitatge ha de ser indissociable de la lluita pel model de ciutat i de país que volem. Una ciutat de i per a les veïnes, que està contra l’ampliació del Port, contra els PAI i que vol el corredor sud verd. Un país que no vol macroplantes ni ampliacions de carreteres i que exigeix un transport públic digne i que el vertebre. Una ciutat i un país on puguem viure les vides que volem, i per aconseguir-ho, si cal, ocuparem la plaça.

Clara Payà Martínez és estudiant de màster d’arquitectura i membre del Consell Nacional de l’ACV Tirant lo Blanc