OMBRES LLUMINOSES

Per Giovanni Pelegi

La luz también da sombras, pero sombras azules

Luis Cernuda

Entre café i café, el dubte retornava. Ha quallat socialment la idea de la plurinacionalitat? Era una pregunta freqüent a l’Escola Sobiranista de Sant Sebastià –en què va participar la Fundació Nexe –. Evidentment, la protagonista de l’obra era Unides Podem via 15M. La plurinacionalitat, una idea molt severament negada i criticada per la dreta. Però per sorpresa, per raons totalment oposades, poc adulada per part dels sobiranismes que hi eren presents, que l’entenen com una estratègia discursiva amb l’objectiu últim de preservar la unitat d’Espanya dins del reconeixement d’una diversitat interna.

Dures paraules cap a una idea, la de la plurinacionalitat, que tot i que és ben lluny de poder realitzar-se, ataca els fonaments que el poder de l’estat ha emprat històricament per al seu univers discursiu, lligats a una concepció etnolingüística vinculada a l’exclusivisme nacional (Archilés, 2017; Seixas, 2018). El rebuig de la idea de la pluracionalitat per part d’amples moviments polítics i socials, especialment entre les files dels sobiranismes basc i català, indica fins a quin punt estos se senten completament desconnectats a nivell afectiu del panorama polític espanyol.

És difícil demostrar fins a quin punt el 15M i les seues expressions partidistes han fet quallar entre la societat la idea de la plurinacionalitat. Sabem que, des dels anys finals del franquisme, les reivindicacions de democràcia i de reconeixement de la diversitat nacional han anat de la mà (Archilés, 2014). El 15M no en va ser una excepció. Però és cert que la voluntat de reconéixer en el paper eixa diversitat no ha fructificat més enllà de l’espai polític de Podem i dels seus aliats –partits d’àmbit no estatal a banda– perquè amb el PSOE, el titubeig inicial s’ha malmés. I és que per a esta formació, la ‘plurinacionalitat’ que de tant en tant han exhibit no s’ha concretat (íbid.).

Amb el capvespre projectant ombres blavoses sobre Sant Sebastià, els sobiranistes catalans i bascs s’explicaven: des de la seua visió, la columna de poder que sosté Espanya s’assenta sobre la idea de nació actualment vigent. Alterar-la voldria dir substituir les elits de poder que hi són parcialment des del segle XIX, i parcialment des de 1982 –el PSOE, la institució més important d’Espanya, amb una ombra més llarga que la monarquia–. Tenim uns quants anys de bagatge a la motxilla per a saber que hi ha objectius molt més factibles, governs de coalició i referèndums pel mig. Grups importants de catalans i bascs n’han renunciat i aposten per marxar. Vistes les coses, quin camí podria emprendre el valencianisme polític?

Diu Manuel Castells (2017: 125) que citem Gramsci –el vell no acaba de morir i el nou no acaba de nàixer– quan no sabem què dir sobre el futur. I potser, quan no podem acabar d’esbrinar les conseqüències d’un present que no és del tot passat. En el cas del valencianisme, haurem d’entendre que les solucions vindran per la mancança d’alternatives. Que la llum d’una identitat-projecte (Castells, 1997: 54) és perfectament viable, perquè les reivindicacions d’emancipació i de canvi social i econòmic poden anar estretament lligades a una identificació popular valenciana que té el repte de bastir-se i de teixir el nostre país. La idea de la plurinacionalitat –i la seua base social– no n’és discursivament incompatible; n’és fins i tot complementària.

Tampoc no ho és en tant que la defensa i la promoció de la llengua i la cultura pròpies és una ferramenta de creació d’un marc narratiu que genera identificació massa útil en termes de canvi social com per què la continuen malmetent els grups de poder de sempre. Això és conjugable amb el futur perfet de ‘democràcia’: generar ciutadania en xarxa a través d’una societat civil millor organitzada i més conscient que trenque les dinàmiques històriques del poder: homogeneïtzació i cultura política de súbdit. En això, la base social de la plurinacionalitat també pot jugar el seu paper.

El 15M i la teorització de la plurinacionalitat són una lliçó de política: ens ensenyen que cal deixar enrere les retòriques a la defensiva i elaborar missatges propositius, originals i adaptats a les nostres realitats. Una proposta valencianista conscient parteix amb l’avantatge de ser la millor coneixedora del seu present més immediat sempre que vulga examinar-lo amb realisme i honestedat. Tot, per reforçar la democràcia precisament a través d’un marc discursiu de defensa de la llengua i la cultura pròpies. Les ombres no han d’impedir veure qui les fa: en el dia a dia està en les nostres mans canviar situacions per a apropar-nos a eixos objectius.

Giovanni Pelegi és graduat en Ciències Polítiques en la Universitat de València i estudiant en pràctiques en Fundació Nexe