OMBRES LLUMINOSES

15/4/2020

Democràcia

Llengua

Política valenciana

Fundació Nexe

Participació ciutadana

Model d'Estat

Política lingüística

Identitat valenciana

Cultura democràtica

Organització territorial

Per Joan Pelegi

 

 

La luz también da sombras, pero sombras azules

Luis Cernuda

Entre café i café, el dubte retornava. Ha quallat socialment la idea de la plurinacionalitat? Era una pregunta freqüent a l’Escola Sobiranista de Donostia –en què va participar la Fundació Nexe –. Evidentment, la protagonista de l’obra era Unides Podem via 15M. La plurinacionalitat, una idea molt severament negada i criticada per la dreta. Però per sorpresa, per raons totalment oposades, poc adulada per part dels sobiranismes de les –mal anomenades– perifèries, que l’entenen com un ombrós reducte narratiu jacobí amb l’objectiu últim preservar la unitat d’Espanya dins del reconeixement d’una diversitat interna.

 

Dures paraules cap a una idea, la de la plurinacionalitat de l’estat, que tot i que és ben lluny de poder realitzar-se, ataca els fonaments sobre els quals s’ha basat històricament el poder oligàrquic de l’estat espanyol: monolingüisme castellà, regionalisme de saló i imposició nacional –i per tant política– homogènia i centralista (Archilés, 2017; Seixas, 2018). És constatable, en este sentit, que amples moviments polítics i socials, especialment entre les files dels sobiranismes basc i català, se senten completament desconnectats del panorama polític espanyol: mentalment, ja han marxat.

 

És difícil demostrar fins a quin punt el 15M i les seues expressions partidistes han fet quallar entre la societat la idea de la plurinacionalitat, o si es vol, de la innegable diversitat nacional del Regne d’Espanya . Sabem que, des dels anys finals del franquisme, les reivindicacions de democràcia i de reconeixement nacional han anat de la mà (Archilés, 2014). El 15M no en va ser una excepció. Però és cert que la voluntat de reconéixer la diversitat nacional interna no ha fructificat més enllà de l’espai polític de Podem i dels seus aliats –partits d’àmbit no estatal a banda– perquè amb el PSOE, el titubeig inicial s’ha malmés: s’ha tocat el nervi, també, de la seua font de poder. I és que per a esta formació, la teòrica ‘plurinacionalitat’ que de tant en tant han exhibit, és això: teòrica (íbid.).

 

Amb el capvespre projectant ombres blavoses sobre Donostia, catalans i bascos ho tenien clar: la columna de poder que sosté Espanya s’assenta sobre la idea de nació actualment vigent. Canviar-la voldria dir canviar les elits de poder que hi són parcialment des del segle XIX, i parcialment des de 1982 –el PSOE, la institució més important d’Espanya, amb una ombra més llarga que la monarquia–, i tenim uns quants anys de bagatge a la motxilla per a saber que hi ha objectius molt més factibles, governs de coalició i referèndums pel mig. Ells n’han renunciat i aposten per marxar. I als valencians, que ens hi queda?

 

Diu Manuel Castells (2017: 125) que citem Gramsci –el vell no acaba de morir i el nou no acaba de nàixer– quan no sabem què dir sobre el futur. I potser, quan no podem acabar d’esbrinar les conseqüències d’un present que no és del tot passat. En el cas valencià haurem d’entendre que les solucions vindran per la mancança d’alternatives. Que la llum d’una identitat-projecte (Castells, 1997: 54) és perfectament viable, perquè les reivindicacions d’emancipació i de canvi social i econòmic poden anar estretament lligades a una identificació popular valenciana que té el repte de bastir-se i de teixir el nostre país: una “identitat nacional de destí” (Fukuyama, 2019: 180) de component social. Sense la voluntat de dipositar unes expectatives cegues en la idea de la plurinacionalitat, ambdues no són discursivament incompatibles.

 

Tampoc no ho són en tant que la defensa i la promoció de la llengua és una ferramenta de creació d’un marc narratiu que genera identificació massa útil en termes de canvi social com per què la continuen monopolitzant i malmetent les mateixes oligarquies de sempre; vinguen del segle XIX o de 1982. Conjugar el futur perfet dels verbs democràcia i nació en el cas valencià voldrà dir generar ciutadania en xarxa a través d’una societat civil molt millor organitzada, molt més forta i més conscient que trenque les dues dinàmiques històriques del poder històric de l’estat: homogeneïtzació i cultura política de súbdit. En això, la base social de la plurinacionalitat també pot jugar el seu paper.

 

El 15M i la teorització de la plurinacionalitat són una lliçó de política: ens ensenyen que cal deixar enrere les retòriques a la defensiva –que continuem arrossegant– i bastir esperances emancipadores per al segle XXI mitjançant missatges propositius, originals i adaptats a les nostres realitats. En el cas valencià, partim amb l’avantatge de ser els millors coneixedors del nostre present més immediat. Tot, per dur la democràcia al seu propòsit ulterior, que és acabar amb les opressions de tota mena; estudiar com funciona el poder i atacar-lo amb imaginació, cooperació i energia (cf. Sánchez-Cuenca, 2019). Les ombres no han d’impedir veure qui les fa: en el dia a dia està en les nostres mans canviar les situacions que generen injustícies. Ocupant un dia, per exemple, les places, donant-nos les mans i projectant l’ombra lluminosa de la gent comuna, que pot fer coses extraordinàries.

 

 

[1]  V. https://fundacionexe.org/articles/i-escola-sobiranista-democracia-xxi-pobles-soberans-davant-lautoritarisme/
[2] Cf. Castells, M. 2019. “Estat plurinacional” a La Vanguardia. 14/12/19
V. gr.: “tant al Parlament català com al Parlament basc tenen majoria absoluta els partits que situen el seu horitzó a més llarg o curt termini en la sobirania pròpia. I cada nova elecció reforça aquesta tendència”.

 

 

Joan Pelegi és alumne de Ciències Polítiques en la Universitat de València i estudiant en pràctiques en Fundació Nexe

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu