Pressupostos des de la perifèria feminista

TAGS: pressupostos, PGE, economia feminista, pensions, pacte violència, renda d’inclusió,

Des de la Fundació Nexe, hem creat el Lab Feminista, per aprofundir i donar respostes a quant  d’indestriables són la identitat valenciana i la feminista. Perquè si cadascuna d’elles representa un marc ideològic, juntes són una forma d’estar al món, d’interpretar-lo i també de pensar-lo.

El valencianisme feminista és també una forma d’observar el món, amb ulls crítics i reflexius. Amb aquests ulls, ens endinsem en la realitat política que vivim per aportar una mirada novella.

Cal que fixem eixa mirada en els recentment perpetrats -més que aprovats- PGE (pressupostos generals de l’estat). Les feministes valencianes no podem més que criticar la indiferència -per dir-ho tèbiament- del govern cap a la igualtat territorial i de gènere. Les polítiques públiques necessiten de fons per a ser desenvolupades, així que quan un Pacte d’Estat, no s’acompanya amb dotació pressupostària, el missatge és clar, no hi ha cap interès en la seua execució.

Parle per exemple dels 200 milions acordats al Pacte d’Estat contra la violència que s’han convertit en 80 perquè segons diu el projecte els 120 que resten els han de posar les CCAA i ajuntaments. Així que a més de trencar el pacte en el primer pas, li passen la pilota als territoris amb una nova promesa de finançament futur… i en diferit?

La qüestió és simple, si vius al País Valencià, ja sabràs que tens fins a 2/3 menys d’inversió per persona (150€ PV front a 413€ de Castellà_lleó o els 469€ de Cantàbria).

Si a més ets dona, pateixes una doble discriminació, la retallada directa a les polítiques d’igualtat i la segona que te «paguen» menys pel fet de viure al territori valencià, l’únic que paga sent pobre. Així ens tracten..

La discriminació del pacte és molt visual i feridora, per tractar-se d’una eina bàsica en la protecció dels drets humans de les dones i fills i filles, però no hem d’oblidar que tindre uns ingressos que estan a la cua de l’estat significa ser discriminada pel fet de ser valenciana. Així les inversions per a infraestructures, transports públics o cultura, es van afegint a les retallades que patim com a dones per viure a casa nostra. Mentre els nostres diners no arriben, mentre no tinguem un model just de finançament, ho tindrem més difícil també per fer polítiques d’igualat, tot i que el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista sí té pressupostats els 12,8 milions acordats.

Un altre exemple que les polítiques conservadores han tancat en fals és el de les pensions. La pressió al carrer ha fet que s’incrementen lleugerament les pensions més baixes però els problemes de fons estan ben lluny de ser abordats. En tota despesa hi ha dos aspectes clau: d’on ixen els diners i com es distribueixen. Com que la primera part ja està en el debat públic -si més no des dels marcs teòrics de les esquerres – la deixarem per un altre moment; mentre que per a la segona part, la de la distribució, una visió feminista ens pot ajudar a trencar els marcs.

L’actual forma de retribució es basa en la cotització, és a dir, l’aportació econòmica des del treball remunerat, que atorga drets, entre altres, el dret a la jubilació. Amb aquesta forma de comptabilitzar drets, ens deixem fora però aquella gran part de la població -majoritàriament dones- que ha treballat de sol a sol a casa, (amb les feines de cura, de reproducció i criança, d’organització, del sosteniment de la vida i, en molts casos, amb tasques d’economia submergida… ) dones que sostenen el sistema amb el seu treball no remunerat, que no li ha atorgat cap dret, ni tan sols el de la jubilació no remunerada. Només una xifra: al voltant del 70% de les pensions no contributives són dones (uns 370/mes).

La conclusió òbvia és que si el que volem és garantir una vida digna, la cotització no és un bon element per fixar eixe dret, com no ho és el treball remunerat. D’una banda en l’actual divisió sexual del treball, les dones hem acumulat feina però no drets i per tant després d’haver treballat durant anys, uns tenen drets a recursos mentre que les altres, continuen depenent dels sous del seu entorn i continuen treballant. D’altra caminem cap una societat de les cures, on gran part de la despesa haurà d’anar al sistema de sosteniment de les persones grans i per tant caldrà assumir des de l’economia la incorporació del sistema de cures a la vida econòmica com un eix essencial on l’economia feminista aporta solucions.

Mentre, el govern valencià, al igual que altres territoris d’Europa, està apostant per formes de redistribució de la riquesa que s’aproximen a la renda universal, una solució que cada dia sembla més factible. En el cas del Consell, ha posat en marxa una nova Renda d’inclusió que entre altres coses va a complementar ingressos insuficients com les pensions que l’estat no augmenta. És fàcil veure com de nou assumim despeses que no ens corresponen, augmentant la nostra pobresa, mantenint amb el nostres impostos un estat que ofega, que castiga les valencianes per tots els fronts.

Aquest és un segon exemple de quanta importància té una visió feminista que des de la perifèria observa com les desigualtats són creixents i es perpetuen. Governar ha de ser en primera i darrera instància, redistribuir la riquesa entre qui la produeix -de forma directa o indirecta- des de l’equitat i la solidaritat.

Si volem alçar el cap com a poble, si volem seguir fent polítiques que ens equiparen en drets, és imprescindible canviar els marcs que ens mantenen en les desigualtats.