Interrogar o revictimitzar

Per Fernanda Lapresta Gascón

Fins no fa molt, certs comportaments cap a les dones passaven desapercebuts, especialment en àmbits com el judicial. Per sort a mesura que es van trencant sostres i prenem consciència de les desigualtats establertes, van donant la cara comportaments no justificats per discriminatoris, amb els quals volem trencar.

Per a les que ens hem posat la toga i hem treballat en la jurisdicció penal, no ens va sorprendre fa unes setmanes la manera d’interrogar a la víctima pel magistrat Carretero en el cas Errejón. Malauradament, la seua manera de fer no és única.

En una primera reflexió, podríem pensar que aquesta mena d’interrogatoris s’emparen en la necessitat de corroborar la versió de la víctima, (normalment única prova de càrrec en els procediments per delictes contra la llibertat sexual o de violència contra la dona) i d’eixa manera, trencar la presumpció d’inocència que assisteix a tot investigat. Això fa que hagen de ser prou exhaustius, ja que serviràn per a fonamentar un sentència condemnatòria.

Però, on estan els límits per a interrogar una víctima? Val tot? És necessari qüestionar les decisions, l’actitud, la manera de gestionar la situació en què es va veure envoltada, els passos donats fins que va decidir denunciar, el temps que tardà en fer-ho? Unes preguntes fetes, a més a més, des del descrèdit i la desqualificació. Doncs la resposta que dicta la meua experiència és un NO rotund.

Hi ha jutges i jutgesses que ho saben fer com cal; escolten a les víctimes i les tracten amb la dignitat i el respecte que mereixen, donant-los el suport que necessiten en un moment molt difícil per a elles i aconsegueixen així, que els conten el que volen saber sense maltractar-les una vegada mes.

Hi ha d’altres que no ho fan. Traspassen els límits entre la procedència i la improcedència i les porten a tornar a viure les mateixes situacions que van patir a mans del seu agressor; les revictimitzen.

Quan treballes habitualment en els mateixos partits judicials, per sort, els coneixes (als jutges i jutgesses) i t’has d’avançar. Mires quin és el jutjat que instruirà la denúncia i prepares les víctimes per afrontar la falta de tacte que tindrà el, o la instructora, en la declaració. Has d’intentar que entenguen (missió impossible per injusta) que no es tracta de res personal, que és la manera d’interrogar de Sa senyoria. I tu has de mantindre la millor cara, no siga que la conducta mostrada puga perjudicar a la teua representada.

Si has aconseguit que supere l’interrogatori sense decaure, has de reforçar-la per a que continue endavant. La majoria ixen d’aquestos interrogatoris volent retirar la denúncia, fins i tot, es qüestionen el perquè van denunciar.

Aquestes conductes no són un mòdus operandi exclusiu de jutges homes, també hi ha jutgesses en aquest grup d’interrogatoris improcedents, per això, que el masclisme està tan arrelat, que algunes dones que desenvolupen faenes tradicionalmente d’homes han adoptat les mateixes actitudes de superioritat cap a les altres dones, que han aprés dels seus predecessors. Això no fa més que confondre la víctima, que es va adonant que eixa empatia que pressuposava, no existeix.

Era una jutgessa la que conminava l’investigat a denunciar la víctima per alguna ferida que poguera portar, per xicoteta que fora, produïda en algun acte defensiu de la víctima. A continuació, li explicava a la víctima que si continuava endavant amb el procediment, podria acabar investigada per eixes ferides, per la qual cosa millor no continuar endavant amb la denúncia. No vos faig espòiler de quin era el resultat final.

Estic d’acord que són una minoria, però ho són. Segurament han arribat a les seues places per tindre més mèrits que la resta (fruit del sistema de concurs de trasllats funcionarial) i atrets per uns jutjats farcits de guàrdies que els assegura una millora econòmica, però els manca la vocació i la sensibilitat adient per a tractar les víctimes.

Quan escoltava l’interrogatori d’Elisa Mouliaá pensava en totes eixes víctimes a qui he defensat en alguna ocasió, i que per culpa del mal fer d’alguns jutges i jutgesses, van decidir finalment no continuar endavant amb la denúncia. Una decisió que em va fer reviure la sensació d’impotència i de fracàs que m’envaïa quan això passava.

Tal vegada ha arribat el moment de donar un pas endavant, assenyalar-los i demanar per les vies legals que les víctimes dones reban, també als jutjats, el tracte digne que es mereixen.

Fernanda Lapresta Gascón és advocada
i membre del Consell Jurídic Consultiu