La singularització poc singular, el Botànic II i el segon assalt: les Eleccions Municipals

Per Idoia Arreaza Aguilera. Article publicat en la Revista Mirall el 18 de maig de 2019

Dia 28 d’abril de 2019, 10.30 hores de la matinada. Cues llargues per a votar en una, podríem dir, triple cita electoral per als valencians i valencianes. Famílies al complet, xiquets i xiquetes corrent pel col·legi electoral, esquivant les cues que es formen al llarg de les taules, de les urnes i dels bolígrafs que queden. Ambient agradable i necessària tasca la dels apoderats i apoderades, perquè sembla ser un dia carregat de dubtes. Algunes persones conversen entre elles, no troben els llistats per a saber a quina taula voten. Resulta que enguany ha canviat el format, “hem de mirar a quin carrer estem empadronades i per quina lletra comença el nostre cognom”. Segons afinitats, els electors es van aproximant a les persones apoderades buscant una ajuda amiga. Un col·legi electoral de més de 2000 persones no és fàcil de gestionar. Necessària també l’ajuda dels membres de les meses, interventors i interventores i els i les funcionàries.

Fills i filles que criden el que han votat els seus pares i mares. Perquè ja sabeu, el vot és secret però això no està a l’abast de tothom. Pares i mares impacients de veure com corren els seus fills i filles mentre que intenten recordar com es votava al Senat. “Però tres creus? I ací les marque?”.

Al mateix temps,  senyores majors entren al col·legi, en colla, de huit en huit, uniformades i amb algunes paperetes a la mà o a la butxaca. Comenten que fa un bon dia per anar a caminar quan acaben de votar i després fer-se un vermut. Les tradicions estan per complir-les. Esquiven xiquetsi xiquetes i, per fi arriba la primera senyora a la seua taula. Se n’adona de que li falta una papereta, decideix no votar encara i s’acosta a una de les apoderades comentant que no sap quina li falta. Damunt que porta les creus del Senat ja posades i tot…

“Li falta la de les Corts Valencianes”. Ix corrents a buscar la resta de la colla i informar de l’incident. Parlen entre elles, han de decidir quin vot posar a la urna de les autonòmiques. No porten papereta rosa i ni tan sols sabien que hi eren eleccions a les Corts Valencianes també. “Doncs jo votaré al PSOE a les autonòmiques també, ja que estem, no tinc molta idea de com va la cosa ací a la Comunitat Valenciana”.

I, a primera hora del matí, un munt de vots de les electores autonòmiques d’última hora van cap al PSPV perquè, clar, s’ha d’entendre que sols ha rebut inputs de la campanya per a les eleccions estatals i que la millor forma de resoldre eixa situació de desajustament és clavar la mateixa papereta a les tres urnes.

I, així, entre dubtes diversos, molt de soroll, senyors majors parlant amb persones que entren i ixen, persones que no saben ni tan sols a quin col·legi voten, electors que confonen apoderats de Compromís amb els de Ciutadans, algún que altre insult aïllat, però molta germandat entre apoderats i apoderades que, per un dia, deixen de banda les seues diferències i es posen conjuntament a treballar per a que la gent trobe bolígrafs, conega quina és la taula on vota, per a explicar les fotudes creus del Senat o, fins i tot, per comentar la jugada de l’avançament d’eleccions del President Ximo Puig.

El moment del recompte

El dia és llarg però més ho serà la nit, amb un recompte on no es començaran a donar dades sobre els resultats autonòmics fins ben passades les 12 de la nit. Bonica metàfora d’unes eleccions avançades un mes. Els assumptes dels valencians es deixen per al final, perquè, al cap i a la fi, ací ja sabem ser les últimes en tot, no?

Qui està a una mesa electoral, veient els muntons de paperetes ja pot fer-se una idea de com aniran els resultats electorals. Aquella nit els muntons del PSPV a l’àrea metropolitana de València es contaven de 20 en 20, tant a nivell autonòmic com estatal. Ximo Puig havia aconseguit el seu objectiu: ser el vot útil a nivell autonòmic i canviar les regles del joc que, poques setmanes abans, semblaven estar més que sabudes. Posar a l’agenda estatal els problemes dels valencians, pot ser, sols era una interessant forma de dir que l’avançament electoral era posicionar el PSPV, fent un paral·lelisme entre la Presidència del Consell que representa a tots els valencians i valencianes. Problemes que, com acostuma a passar als partits d’àmbit estatal, es solucionen amb una ràpida telefonada des de Madrid.

No ens equivocàvem. El PSPV, després de moltes eleccions, torna a ser el vencedor a territori valencià. Ximo Puig aconsegueix d’aquesta manera enfortir la seua posició dins el bloc d’esquerres i blindar-se com a President de la Generalitat quatre anys més. Presidència de la Generalitat que durant molts mesos ha estat en l’aire, movent-se entre Compromís i PSPV en cas  que guanyara l’esquerra. No vam tindre en compte que el PSPV és com l’Ave Fènix, renaix de les seues cendres quan tot sembla estar perdut. Té cartes guardades i sap jugar-les bé. Però no ens equivoquem, el PSPV té pitjors resultats que al 2011. És per això que la victòria del PSPV no assegura res, en un sistema multipartidista com el que regna ara mateix a territori valencià, les batalles es guanyen en el dia a dia, res està assegurat i tot pot canviar a última hora.

Guanyadors i perdedors

Ciutadans ha estat el clar afavorit al sector de la dreta en aquestes eleccions. No sols millora els seus resultats respecte de 2015 (passa de 13 diputats a 18), sinó que es queda a molts pocs vots del PPCV. Un PPCV que trau els seus pitjors resultats, al menys pensant en els últims 20 anys. No és poc el que perd el PPCV, que al 2011 aconsegueix la seua majoria més absoluta —55 diputats d’un total de 99—, al 2019 obté únicament 19 diputats. Suposa una pèrdua de 36 diputats en tant sols dues legislatures. Sectors del PPCV van pensar que tenien a tocar el Consell de la Generalitat, i lluny d’això es disputen el lideratge de l’oposició amb Ciutadans. Però no deixem així l’anàlisi, el PPCV dins del seu marge d’actuació ha estat vencedor front al PP central. Bonig millora els resultats de Pablo Casado a territori valencià i, a més a més, malgrat l’escàs marge, continua sent el partit pel que fa a la dreta valenciana.

Per la seua part, Unides Podem permet l’entrada de nou a diputades d’Esquerra Unida a les Corts i sumen 8 diputades. Lluny dels 13 aconseguits a 2015 anant Podemos en solitari, però respirant perquè algunes enquestes inclòs arribaren a posar en dubte la seua entrada a Corts. Un Podem que no sols entra a Corts, sinó que també entra al Govern després de 4 anys alternant-se com a aliats del Govern (a l’haver format part del Pacte del Botànic) i com a oposició (no havent entrant en Govern a 2015); una estratègia que no els han donat visibilitat ni com a govern ni com a oposició. Tot apunta a que Unides Podem controlarà una Conselleria. Ara bé, no és tant quantes Conselleries controle sinó quina Conselleria tindrà. Unides Podem precisa d’un camp d’actuació visible els pròxims 4 anys a territori valencià si no vol morir a aquest camí. Tindre una Conselleria invisible és com no tindre cap. Al cap i a la fi, els mèrits sempre se’ls emportaran els grans.

I és que els guanyadors i perdedors d’unes eleccions no es determinen tant en base als resultats sinó a les expectatives. Però a aquest cas, les expectatives, si ens fixem en el CIS preelectoral de les eleccions autonòmiques, eren molts semblants als resultats finals. El problema d’expectatives ve més propiciat perquè a certs partits de l’escenari valencià les enquestes sempre castiguen, però aquest cop no.

Compromís: s’enfonsa o s’enforteix?

S’ha parlat molt de Compromís aquestes setmanes. Algunes veus del periodisme i anàlisi polític valencià han posicionat a Compromís com el partit perdedor d’aquestes eleccions. La realitat és ben diferent. Compromís era la formació que més dubtes generava, totes sabíem que els resultats no serien els mateixos amb un avançament electoral, castigava a Compromís la cel·lebració conjunta d’eleccions autonòmiques i generals i així ha sigut. La realitat és que Compromís ha perdut únicament 9000 vots a la Comunitat Valenciana, una xifra que no es correspon amb l’escàndol propiciat per alguns sectors als que incomoda la formació valencianista.

Compromís va entrar al 2011 a les Corts amb 7 diputades, que a 2015 es convertiren en 19 i que, per últim, a 2019 baixaren a 17. Mirem aquestes dades d’altra forma: Compromís reforça i assenta el seu espai electoral amb vent en contra. L’avançament electoral esborra del mapa a Compromís, les televisions públiques i privades estatals sols parlen dels partits d’àmbit estatal (PP, PSOE, Unidas Podemos, Ciudadanos i, de forma desmesurada, de Vox i serà la única referència que faça a Vox a aquest article). Compromís no existeix a no ser que sintonitzes À Punt i això s’endinsa a les estructures i estratègies electorals dels votants, que acaben pensant que les úniques forces útils són les grans. I, tot i així, havent estat silenciat Compromís, esborrat del mapa i desdibuixat el seu pes, sols perd 9000 vots a unes eleccions on regnava el vot útil per aturar el feixisme. Compromís no és un partit estatalista, tot el contrari, Compromís troba la seua força a l’àmbit municipal, especialment a comarques valencianoparlants.

El 26 de maig: el segon assalt

El 26 M es juga el segon partit d’aquestes eleccions a territori valencià: les eleccions municipals. Les campanyes electorals municipals, enguany, estan tenint més força que mai, els partits saben que hi ha moltes coses en joc i estan posant tota la carn al foc per no deixar ni un espai sense ocupar. A mi, que m’agrada veure la batalla per penjar cartells i pancartes la primera nit de campanya, em va sorprendre com tots i cadascun dels partits s’organitzaren en equips i en estratègies per a tal finalitat: les faroles són el seu mitjà de publicitat més potent.

A aquesta anàlisi no ens hem de perdre un detall: a molts municipis, especialment de l’àrea metropolitana de València, el PSPV porta 40 anys governant, molts electors a nivell municipal no veuen als socialistes com una força de canvi (com sí passa encara a nivell autonòmic) i molts partits de l’oposició disputen aquesta campanya contra el PSPV, no amb el PSPV. A unes eleccions que, més que de partits, parlem de blocs, si un bloc no suma per a pactar, haver guanyat unes eleccions es torna més irrellevant. El PPCV, que va guanyar les eleccions autonòmiques a 2015 i ha estat liderant la oposició, és un clar exemple.

La por de molts electors era que el Botànic es perdera i que la dreta tornara a governar a territori valencià i ací la dreta encara està molt castigada pels anys de govern i corrupció. El Botànic II és una realitat, i sembla ser que estan més decidits que mai els partits d’esquerra a dialogar i pactar, i tot apunta a que el repartiment de càrrecs no canviarà massa respecte de la legislatura passada. No tindria tampoc sentit, si el que es vol vendre des del Botànic és continuar avançant en les mesures encetades a l’anterior legislatura. Prova d’aquesta continuïtat és el recent nomenament d’Enric Morera com President de les Corts, com ja ho va ser la passada legislatura. El dia 16 de maig es constuiren les Corts Valencianes, amb nous actors polítics a la cambra, però un Govern amb la mateixa voluntat.

Ara, això va més de continuar treballant i de fer veure als electors que el Botànic continuarà el mateix camí que l’esquerra valenciana va iniciar al 2015. Ens veurem a les eleccions municipals i europees, de nou, en uns dies, i potser, els qui eixiren reforçats a les Autonòmiques ara siguen els perjudicats: mentre Compromís té un bon teixit municipal, Ciutadans no s’ha ocupat de cultivar les seues agrupacions municipals i els pot passar factura; el PPCV lliura les campanyes municipals deixant d’un costat la marca i centrant-se en lideratges, mentre el PSPV és a molts municipis valencians una força de continuisme i de immmobilisme. Podem i Esquerra Unida disputaran les seues regidories a municipis castellanoparlants i on EU ha tingut, tradicionalment, un pes important.

Tot està per decidir, de nou, i a les eleccions del 26 de maig es disputen pactes a diferents arenes electorals, que condicionaran formacions de govern autonòmics, estatals i, per suposat, municipals. Llegim programes, informem-nos i votem amb cap, votar a les eleccions municipals és votar el Govern més pròxim a la ciutadania. Unes eleccions de segon ordre que hauríem de fer de primer ordre aquest 26 de maig.

Idoia Arreza és politòloga i membre del Lab de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe.