TANTEIG I RETRACTE: UN TREN QUE NO HAURIEM DE PERDRE

Per César Jiménez Domènech

BUM! Sona la porta de què ha sigut la casa de Fàtima els últims 17 anys al barri d’Orriols, a València. TUUU, TUUU, TUUU… haurà d’escoltar moltes vegades d’ara endavant al telèfon, unes quan diga que els seus ingressos provenen de feines informals, altres només en pronunciar el seu cognom. Són els sorolls que acompanyen a l’angoixa de no tenir un lloc on tornar a les vesprades.

Centenars de famílies valencianes són expulsades cada dia dels barris on van decidir arrelar-se. Allà on tenien, adults i infants, assentades les seues vides fins a eixe traumàtic moment. Mentrestant, en els bars on prenien un refresc de tant en tant, s’amunteguen els periòdics que recullen notícies sobre l’augment constant de preus en l’accés a la vivenda. Pocs d’eixos articles s’atreveixen a traçar quines són les causes que empenyen estos preus. Unes pàgines més endavant, un parell de peces lloant els magnífics números de la temporada turística o que les nostres ciutats són tendència per a establir ací els llocs de residència de les noves modalitats de treball a distància.

Sembla com si el problema d’accés a l’habitatge fora un assumpte que cada família haguera de resoldre de manera individual. Com si les afectades hagueren de sotmetre’s l’escrutini: «Hauràs de viure a la casa que et pugues permetre, com fem la resta».

De sobte una desgràcia, l’incendi de Campanar, ens demostra que una altra resposta és possible. El perfil de X (abans Twitter) de l’Ajuntament de València informava, només un dia després del succés, de la posada a disposició de 131 habitatges per a les famílies afectades. Immediatament, un seguit de reaccions d’orgull per la ràpida resposta del consistori. L’alcaldessa Maria José Català acudia en persona, hi ha abundants testimonis gràfics, a comprovar les condicions d’habitabilitat dels immobles i algunes empreses es mostraven dispostes a posar el mobiliari que fora necessari per a fer-les més acollidores. València sencera ens sentíem, d’alguna manera, acompanyants d’aquelles famílies que ho acabaven de perdre tot.

En les hores posteriors, mentre els bombers encara refredaven l’estructura de l’edifici, sorgien noves preguntes: Com és que hi havia 131 habitatges disponibles i s’han pogut oferir a les famílies afectades? Hi hauria més habitatges si ocorre un altre incident amb pèrdua de la vivenda habitual? Quina disponibilitat d’habitatges tenen altres famílies que es queden sense casa d’un dia per a un altre?

Dotar d’una resposta ràpida a totes estes situacions des de les institucions públiques exigeix articular un ampli ventall d’iniciatives que en realitat es resumeixen en una sola: disposar de suficient parc d’habitatges a renda limitada per apaivagar la tendència alcista dels preus en el parc a renda lliure. El problema és que els estudis d’institucions especialitzades en la matèria estimen que, per a aconseguir algun efecte apreciable sobre el preu d’oferta, es necessita un percentatge superior al 25% d’estes rendes limitades i al País Valencià amb sort superen l’1% del total del parc construït.

Un grapat d’estes iniciatives es van posar en marxa en la segona legislatura del Botànic i este és un bon espai per a reconéixer que no vam ser prou àgils. L’articulació no va ser fàcil, segurament perquè el repte era tan gran que vam haver d’abordar-les de manera seqüencial o per fases, així que, com que no van quedar totalment desplegades i funcionant alhora, vam perdre l’oportunitat d’obtenir millors resultats per les sinergies que s’hagueren pogut generar entre elles. D’entre totes les mesures implementades, potser la que major impacte en l’increment del parc públic va tindre va ser el Decret Llei 6/2020, el conegut per Decret de Tanteig i Retracte. Vora 1.200 habitatges es van incorporar per esta via, la qual permet, a més a més, estalviar despesa pública i localitzar de manera prou precisa en quines zones vols prioritzar la compra.

Va ser pujats a un tren, a la tornada d’un intercanvi institucional, quan l’equip de la Conselleria d’Habitatge vam decidir posar-nos en marxa per tindre l’instrument enllestit tan prompte com fora possible. L’endemà hi havia sobre la taula del meu despatx un esquema bàsic de quines havien de ser les consideracions legals més importants. A partir d’eixe moment, molts passos a fer, tots aquells als ens obligava el procediment i més. Volíem que hi haguera el màxim consens possible per evitar entrebancs posteriors amb recursos, audiències i pressions.

Recorde que els moments previs a la reunió en el Col·legi Notarial de València els vam viure amb especial nerviosisme, potser pel respecte que sempre genera el col·lectiu. Però també recorde la sensació reconfortant que vam experimentar en escoltar, per boca de les persones representants d’eixa institució, que esta era una mesura que estaven esperant perquè, entre altres coses, els ajudaria molt a evitar els ‘pagaments en B’. Ja saben, si una compravenda d’un pis valorat en 120.000 € es declarava per 50.000 €, potser la Generalitat Valenciana podria estar interessada en un recurs d’habitatge a un «bon preu».

Les següents reunions amb actors que havien mostrat alguna reticència les vam enfrontar amb molta més seguretat i, gràcies a això i al fet que la norma anava guanyant amb robustesa amb les aportacions que vam anar incorporant, les vam anar superant de manera convincent: promotors immobiliaris, grans tenidors d’habitatges, administradors de finques… fins i tot en Palau de la Generalitat tot va anar rodat.

Només vam tindre un esglai fort, amb la norma ja aprovada, quan ens van traslladar que el Partido Popular havia interposat recurs d’inconstitucionalitat. Amb la composició del TC i amb els precedents de sentències relacionades amb normativa relativa al dret d’accés a l’habitatge, vam estar molt pendents fins que vam conéixer el contingut del recurs, presentat sense fonament jurídic només per tal de tornar a utilitzar la via judicial per enfangar el debat polític. Dos anys i mig després, es veu que en este cas no hi havia pressa, el TC donava llum verda al decret.

Són molts els àmbits en què s’apliquen amb normalitat, sense conflicte, els drets d’adquisició preferent fora de l’àmbit de l’habitatge. És habitual, per exemple, que la persona propietària d’una parcel·la en zones rurals, l’exercisca per adjudicar-se la parcel·la adjacent que s’ha posat a la venda, per tal d’ampliar i optimitzar els seus cultius.  Es considera lògic també que, si el castell d’un poble que estava en mans privades es vol vendre, el municipi on es troba este patrimoni local puga adquirir-lo pel mateix preu. Fins i tot el Partit Popular ha pres part activa demanant alguna vegada que esta tipologia de drets s’exercisca, com quan hi va haver risc de dispersió dels fons artístics del Cercle de Belles Arts de València.

Efectivament, les vivendes de Safranar que es van cedir a les famílies afectades van ser adquirides exercint el dret preferent que atorgava a l’Ajuntament el Decret Llei 6/2020. I que estigueren disponibles, una casualitat. Afortunada, però casualitat. Si Ajuntament de València i Generalitat no haguérem signat el conveni de cessió dels drets preferents, no sense reticències del secretari municipal, en setembre de 2021, no s’haguera pogut iniciar l’expedient de compra encara en la legislatura anterior, ni haver-se completat l’adquisició en juliol de 2023.

Malauradament, els temps de l’administració fan que un conjunt de vivendes que et planteges adquirir hui, pugues tardar més de mig any en tindre-les disponibles. Per això i només per això estaven a l’abast. Casualitat.

Amb el canvi de legislatura, el Partit Popular al capdavant de Generalitat i Ajuntament de València han decidit no iniciar més expedients de Tanteig i Retracte i fins i tot han deixat pràcticament a zero les línies pressupostàries corresponents. Ho fien tot, diuen, a la construcció massiva d’habitatges en col·laboració publicoprivada. Un altre dia parlarem de si trobaran promotors immobiliaris que posen les seues màquines a treballar per al sector públic podent, amb el mateix esforç, triplicar el marge de benefici construint vivendes per a vendre en el mercat lliure.

Crec sincerament que tots hauríem de treure’ns els «corsets» ideològics i reprendre totes aquelles iniciatives que procuren una ampliació del parc públic d’habitatge. Perquè moltes més d’estes «casualitats» puguen succeir, les institucions públiques, a banda d’altres instruments que es vulguen impulsar, haurien d’estar constantment fent girar la roda de les compravendes per tanteig.

Tenim un llarg camí a recórrer fins al 25%. Convide a Carlos Mazón i a Maria José Català a pujar a aquell tren.

César Jiménez Domènech és en l’actualitat professor d’assignatures de noves tecnologies en un institut públic. Enginyer en Informàtica per la Universitat Jaume I, de Castelló. Anteriorment, Secretari Autonòmic d’Habitatge i Funció Social i Diputat en les Corts Valencianes en la IX Legislatura (2015-2019).