TORNA EL PITJOR CANAL 9

Per Àlvar Peris-Blanes

El passat 18 d’abril, les Corts Valencianes varen aprovar, amb els vots del PP i Vox, cinc proposicions de llei al voltant de qüestions d’una elevada càrrega simbòlica (memòria democràtica, plurilingüisme en el sistema educatiu, radiotelevisió valenciana, transparència i Agència Antifrau), les quals, esquivant qualsevol forma d’ambigüitat, han establit ben clarament quin és el marc ideològic i el tarannà polític de les dues formacions que conformen l’actual Govern valencià. Amb el pas del preceptiu tràmit parlamentari, les cinc proposicions seguiran el seu procés en les respectives comissions, on es podran presentar esmenes.

De totes, segurament la que ha concentrat una menor atenció mediàtica i social, més enllà dels cercles professionals més afectats o de polítics més sensibilitzats, ha estat la proposició de llei per a la reforma dels mitjans públics. I hem de reconéixer que aquesta circumstància, malauradament, no ha sorprés ningú. Des que es varen posar en marxa les emissions televisives d’À Punt (el pròxim 10 de juny es complirà el seu sisé aniversari), està sent tremendament dificultós que el gruix de la societat valenciana haja desplegat una profunda relació afectiva amb la nova marca. Les raons sempre són multifactorials i no és aquest l’espai per a abordar-les. El cert, però, és que, tret d’algunes emissions, els continguts d’À Punt Mèdia (televisió, ràdio, web), tot i els esforços fets, no estan aconseguint el seguiment esperat.

Un dels principals arguments que s’addueixen per a explicar la limitada penetració dels mitjans públics entre la població valenciana són els problemes estructurals i pressupostaris que s’arrosseguen des d’un començament. La creació de la corporació pública (CVMC) i de la societat mercantil (SAMC) per separat, “triada en un primer moment per no caure en la successió d’empreses amb RTVV i no haver de reincorporar a tot el personal anterior”, com escriu el periodista Vicent Marco, president de la Unió de Periodistes Valencians, en un article recent, ha provocat durant aquests anys certes duplicitats en el funcionament de l’ens, particularment el doble pagament de l’IVA, que han rebaixat encara més uns recursos ben magres.

Tot comença amb un canvi de criteri de l’Agència Tributària espanyola, que el 2017, a conseqüència d’una directiva europea, estableix que les televisions públiques només podran deduir-se l’IVA parcialment, i no per complet com era la pràctica habitual. Davant d’aquest nou escenari, l’Agència Tributària reclama als mitjans públics valencians el pagament de 26,8 milions d’euros dels exercicis 2016-2021. El procediment està pendent de resolució. En els pressupostos del 2022 i el 2023, la CVMC i la SAMC varen fer front, per prudència, al pagament corresponent de l’IVA no deduïble, cosa que va suposar en la pràctica un infrafinançament d’11,5 milions d’euros anuals. Aquestes quantitats eren «recuperades» amb dificultats i després d’intenses negociacions amb el Govern del Botànic durant la llei d’acompanyament als pressupostos. De cara al 2024, i davant la incertesa existent, el Consell Rector ha pres la decisió de reservar altres 11,5 milions d’euros per al pagament de l’IVA no deduïble i restar-los del pressupost assignat per a la prestació del servei públic, que en aquest any s’eleva a 84,8 milions d’euros.

En aquesta ocasió, i a diferència dels anys anteriors, el Govern de la Generalitat no ha previst compensar de cap manera aquesta pèrdua de recursos, que afectarà, sobretot, la contractació d’hores de programació al sector audiovisual valencià, especialment continguts d’entreteniment i de ficció. El resultat final significarà disposar per al 2024 de 10 milions d’euros menys de pressupost que l’any anterior. Un preu a pagar molt elevat, si tenim en compte que, a més, el cost del servei públic per habitant en 2023, amb 83 milions d’euros de pressupost, era ja d’un esquifit 16,30 euros, una de les ràtios més baixes de l’estat d’entre totes les televisions autonòmiques, i molt allunyada de la mitjana, situada en 34,18 euros.

A la vista d’aquests números i d’una situació extraordinàriament endimoniada, no resolta quan s’havia d’haver resolt, fa temps que hi ha un ampli consens polític i social a favor d’una reforma de la llei anterior que, entre altres aspectes, plantege la unificació de la corporació pública i la societat mercantil. En aquest sentit, la nova proposició de llei incorpora aquesta demanda, amb la creació de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana, S.A. (CACVSA), resultat de la fusió de la CVMC i la SAMC. Però el text pactat per PP i Vox va molt més enllà i, a tots els efectes, suposa el desmantellament dels mitjans públics valencians tal com els hem conegut en aquesta darrera etapa. I més encara, la nova proposició de llei és redactada a la mida dels partits que governen, sense consultar ningú i trencant qualsevol punt de connexió amb la resta de forces polítiques, universitats, sector audiovisual i una part significativa de la societat valenciana.

D’entre les novetats més rellevants hi ha la que afecta el model de governança. En l’actualitat, l’òrgan de govern dels mitjans públics és el Consell Rector, format per 9 membres escollits de manera bastant plural i equilibrada, amb membres escollits pels partits polítics i les entitats civils. Amb la nova llei, per contra, el Consell Rector se substituirà per un Consell d’Administració format per 7 membres escollits per les forces polítiques amb representació a les Corts, amb majoria qualificada, més un darrer vocal en representació de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, ara en mans del PP. Per tant, es podria donar el cas que els 8 membres del Consell d’Administració foren escollits pels dos partits que governen la Generalitat, un fet inèdit a la resta de mitjans autonòmics de l’Estat. És a dir, amb aquesta maniobra tornem als temps més foscos de Canal 9, quan la televisió pública valenciana estava al servei del PP, aleshores al capdavant de la Generalitat, i les pràctiques de manipulació i sectarisme informatiu eren habituals a la cadena.

En la formació del nou Consell d’Administració s’eliminen les aportacions tant del CACV, l’autoritat audiovisual independent del País Valencià, com del Consell de la Ciutadania, una entitat plural encarregada de defensar l’audiència i traslladar al Consell Rector les queixes i els suggeriments de la societat valenciana, que desapareix totalment del nou redactat. D’altra banda, el director general serà elegit pel Consell de la Generalitat a proposta del Consell d’Administració i no necessitarà la validació de les Corts, com succeeix actualment. Això permetrà que els directors generals a partir d’ara siguen persones afins a un Consell d’Administració controlat políticament. Aquesta manca d’independència s’accentua amb la pèrdua de pes del Consell d’Informatius, creat perquè no hi haguera, com en el passat, cap censura ni ingerència política. Actualment, els seus membres són triats per la mateixa redacció, i disposa, fins i tot, de la capacitat de vetar el nomenament del director d’informatius. Amb la nova llei, en canvi, serà el nou director general qui decidirà les actuacions del Consell d’Informatius, el qual veurà seriosament amenaçada la seua capacitat de vigilar perquè els mitjans públics no tornen a estar al servei del govern.

Pel que respecta als pressupostos futurs, la nova proposició de llei és absolutament inquietant. En l’actual llei, el pressupost dels mitjans públics havia d’estar entre el 0,3% i el 0,6% del pressupost total de la Generalitat. Des del seu naixement només en el 2023 el pressupost s’ha situat dins d’aquest marge, i per la banda baixa. Una situació sobre la qual el Govern del Botànic també hauria de reflexionar. Ara, però, el PP i Vox no incorporen cap limitació a la despesa, i això obre moltes incògnites. Podrien ofegar els comptes encara més i deixar uns mitjans públics de mínims o podrien disparar el pressupost de manera desmesurada per fer negoci, i situar-nos novament en un escenari de malbaratament dels recursos públics i, eventualment, de dèficit, tal com va succeir amb RTVV.

Això afecta, i de quina manera, la plantilla, a la qual han garantit inicialment la categoria laboral que ocupen en l’actualitat. En tot cas, la nova llei preveu canvis que necessàriament significaran una estructura diferent. S’ha anunciat la posada en marxa d’una nova Relació de Llocs de Treball (RLT) a realitzar al cap de pocs mesos de l’aprovació de la nova norma. Se sospita que el model que es vol impulsar tindrà menys treballadors, i donarà entrada a l’externalització de nombrosos serveis, incloent-hi els informatius, a imitació de mitjans públics autonòmics amb plantilles més curtes. Però també es podria afavorir una contractació de personal sobredimensionada i la conformació de plantilles fidels políticament. De moment, s’han desconvocat les proves d’oposició per a l’estabilització de la plantilla que havien estat anunciades pel Consell Rector. Tot fa pensar que la interinitat de les treballadores i els treballadors dels mitjans públics valencians no se solucionarà en el curt o mitjà termini.

Si atenem les condicions de producció, el sector audiovisual propi també resulta molt malmés. Entre altres coses, s’elimina el 35% dels continguts elaborats per productores valencianes i en valencià que havien de tenir les graelles dels mitjans públics. Aquest fet obre la porta de bat a bat a l’entrada en les programacions d’À Punt de continguts provinents d’empreses productores foranes, tant de Madrid com de Barcelona. Si, a més, afegim que la nova llei també elimina la limitació que una productora no puga estar realitzant més del 20% de la programació en el conjunt dels canals d’À Punt, com estableix l’actual normativa, ens trobem davant la possibilitat que una gran empresa, amb major múscul empresarial que les productores valencianes, acapare hores i hores de programació. Malgrat que el sistema actual havia rebut algunes crítiques per part d’alguns professionals, que consideraven que els contractes no estaven ben repartits del tot, és indubtable que es tracta d’un model molt més horitzontal i plural que la proposta de PP i Vox. Els professionals valencians i el sector audiovisual autòcton, amb milers de treballadores i treballadors qualificats, poden esdevenir els principals damnificats.

No podem acabar sense fer al·lusió al menyspreu al valencià que destil·la la nova proposició de llei. Un dels principals arguments de PP i Vox per a justificar l’escassa audiència dels mitjans públics és que les emissions són exclusivament en valencià. Doncs bé, amb la nova proposició de llei s’explicita que el castellà guanyarà pes en els continguts, i no es descarta que fins i tot tinga una presència destacable en els informatius per a explicar el que succeeix a les comarques castellanoparlants. És possible que vegem en el futur informatius bilingües i amb un valencià no oficial, perquè no hi ha cap menció a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com l’entitat normativa de referència. Quan tenim accés a una enorme quantitat de canals i plataformes en castellà i altres llengües, la privació de l’única oferta comunicativa potent en valencià al nostre territori no es pot justificar. Tampoc s’especifiquen convenis o acords amb altres institucions o mitjans públics com ara TV3 o IB3 per a aprofundir en les coproduccions que tan bons resultats estaven oferint.

En realitat, la nova proposició de llei concreta molt poca cosa. No diu res de l’impuls als continguts de ficció, ni esmenta el treball de les actrius i els actors valencians; no sembla massa interessada en els continguts infantils i juvenils, on només consta una referència excessivament genèrica; s’ignoren mesures per a aprofundir en l’educació mediàtica de la ciutadania; i no hi ha cap proposta sobre la producció de continguts digitals, com ara els pòdcasts. PP i Vox sí que han anunciat, per contra, la seua voluntat de canviar el llibre d’estil de la plataforma pública, que es va crear amb un elevat consens i que, en paraules novament de Vicent Marco, “va suposar un text molt avançat en qüestions lingüístiques, deontològiques o de tractament de casos de violència masclista”. Sembla que als governants actuals no els agrada que s’utilitze el terme «País Valencià» en els mitjans públics o que es prohibisca l’emissió de corregudes de bous i altres escenes de maltractament animal. Tota una declaració d’intencions sobre quines són les seues prioritats.

En definitiva, si s’aprova finalment la nova proposició de llei en els termes previstos, tornarem a un paisatge comunicatiu que pensàvem ja superat. Però el 2013 no és el 2024. La societat valenciana ha canviat molt en aquesta dècada i també ho ha fet un món com l’audiovisual, en permanent transformació. La irrupció de les plataformes i les xarxes socials en el nostre consum audiovisual ens obliga a redoblar els esforços per reivindicar una vegada més la necessitat que tenim les valencianes i els valencians d’uns mitjans públics ambiciosos, plurals, en valencià i independents políticament. No sabem si aquest crit serà escoltat hui en dia pel conjunt de la societat valenciana. Confiem que així siga i evitem un segon desastre que podria ser definitiu.

Àlvar Peris-Blanes és professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València i vocal del Consell de l’Audiovisual de la Comunitat Valenciana.