Un 8 de Març sense música

Per Reis Gallego Perales

La música és l’art més present tots els dies, acompanyant-nos al llarg de tota la nostra vida -de forma conscient o inconscient-, arribant a tenir una melodia que ens transporta a cada etapa vital. És un poderós evocador de records; ens submergeix en la melangia més absoluta quan sentim tristesa; ens puja en una muntanya russa d’emocions, o bé ens fa moure parts del nostre cos o el cos sencer. La música té la capacitat de recórrer cada cèl·lula del nostre cos.

Fa alguns anys, ella era el fil conductor de la meua vida. Des de ben menuda anava a classes de música a la banda del poble, en el meu cas, intentava fer sonar un violí. Passaven els anys i amb ells, la destresa per a fer-lo sonar augmentava.

De forma paral·lela davant meu s’obria tot un món que era desconegut però excitant. Per una banda, el meu cos anava canviant i les hormones prenien força. Per l’altra, apareixia de forma constant la sensació de vertigen per totes les coses noves que podies fer i que mai havies pensat. La tendresa dels primers amors, el discman a la butxaca, amb un cd comprat en el “Cap i Cua” del grup que havíem vist la setmana passada, i les primeres cerveses amargues.

El temps va passant, vas escoltant més música en valencià perquè sense ser-ne conscient i sense haver fet major reflexió, era el que buscaves i et posava els pèls de punta. En mig de tot, en un concert de benvinguda de la Universitat de València escoltes a un grup que no sols et fa moure el cos, sinó que et fa prestar atenció al que passava damunt l’escenari. És clar, sent un concert de benvinguda, la cosa estranya no era que cantaren en valencià (que en aquells anys ho era, i molt), és que foren 3 ties cantant funky i en valencià. T’envaeix una sensació d’alegria, un bon rotllo (tal vegada augmentat per la cervesa que portàvem al cos) que et fa sentir admiració per eixes dones que són la rara avis del concert.

Com passava en aquella època -i ara també- passat el concert de “Benvinguda de la Universitat”, el silenci. Les buscava en cartells de festivals, de concerts “del rotllo” i estaven tots els grups que m’agradaven menys elles. De fet, com una de les components em va dir fa poc “segur teníem ‘bolo’ el 8 de març o el 25 d’abril o el 9 d’octubre”.

Després d’allò, un grup d’amigues es plantegen formar un grupet -motivat o no pel concert, qui sap, però així va passar-. Van fer les seues cançons i provaren de presentar-les al públic després de més de 2 anys tocant en un local d’assaig. Tot quedà dins l’esperable, les converses de la gent foren: “Mireu que mones”, “mira si toquen fort”, “quanta canya li peguen”, “ja veus, qui anava a dir que podrien sonar així”, “ah, doncs li pega bé a la bateria”…

Acabada aquesta presentació, tornaren al local d’assaig. Continuaren assajant i composant un dia a la setmana, de vegades dos. Com era habitual, acabaven l’assaig i es comboiaven amb altres grups del local per a fer unes cerveses. Però, aquest dia en concret, el grup (xics) del local del costat estava de celebració i havien comprat litrones per a tot el món. Volien celebrar que després d’assajar, tan sols tres mesos, havien aconseguit tancar tres concerts per a aquest estiu en les festes dels pobles del voltant. Va ser just en eixe moment quan obriren els ulls i s’adonaren que el problema que no les cridara ningú, malgrat haver enviat maquetes, d’assajar tant, de fer cursos de cant i perfeccionament dels instruments, no era la seua música, era que eren dones.

Però no us preocupeu, la seua oportunitat va arribar, clar que sí, per descomptat, s’acostava el 8 de març i els Ajuntaments havien de programar grups de dones perquè ja era massa heavy que pel dia de les dones tocaren homes. En eixe moment, s’acabà.

Tot açò us ho conte perquè empatitzeu amb els grups que, quan arriben aquestes dates, es neguen a tocar en cap esdeveniment o concert en motiu de #8m. És indignant com sols es parla de nosaltres i de les nostres problemàtiques al voltant del mes de març i en novembre. És més, si férem un challenge arribaríem a anar d’acte en acte sense descansar ni per a dinar. Inclús, hi hauria moments que hauríem de triar a quin acte anem. Però la resta de l’any sols apareguem als mitjans de comunicació tradicionals de forma individual i engrossint el llistat d’assassinades per violència masclista.

Les companyes de “Fusa Activa” fa anys que creen una base de dades de grups femenins perquè quan algun senyoro us diga “no hi ha grups de dones”, els dirigiu al llistat i el feu callar. I quan us diguen “es que no són bones”, els digueu: cap grup és bo mentre no se li dóna l’oportunitat de rodar un poc i trencar mà damunt d’un escenari, i per a que això passe, les heu de programar. Sense una oportunitat, ningú pot demostrar res.

Sabeu què és el més important? Doncs que en les nostres mans tenim tot el poder. Les dones som les majors consumidores de tota mena de cultura. I si filem més prim, segons el portal Ticketea, som les que més entrades de concerts comprem. Però per contra, no estem als jurats de premis, ni dirigim la majoria de promotores musicals, ni som la majoria directores de festivals, ni som majoria als equips tècnics de muntatge, ni ens programen. Sembla que el nostre paper ha de ser sols el de consumidores; doncs bé, com a consumidores tenim un gran poder.

Què passaria si durant un temps les dones deixàrem de consumir cultura? Per exemple, no compràrem entrades de festivals que no hi haguera paritat al cartell? Com diu el lema de les vagues de dones “si nosaltres parem, el món es para”, a la indústria cultural també.

Les nostres accions diàries són Política, podem i devem fer política. Tenim el poder de canviar-ho tot, tan sols hem de començar a tindre consciència d’aquest poder. Exigim als festivals que programen dones, elegim llibres escrits per dones per a llegir i per a regalar, comprem dissenys fets per dones…

Consumim cultura feta per dones!

Reis Gallego Perales és la Coordinadora del Lab de Feminisme de Fundació Nexe