UN PAÍS DE CIÈNCIA A CONTRACOR

11/2/2021

Investigació

ciència

covid-19

Administració Pública

Lab de Feminisme

Per Llúcia Martínez Priego

Soc científica de formació i també de cor, vaig ser una d’aquestes xiquetes que no paraven de preguntar el perquè de tot plegat i ja de gran vaig esdevindre una admiradora irreductible dels raonaments ben estructurats i de la recerca de l’harmonia en el caos que és la vida. Actualment si em demanaren qui soc i què faig crec que hauria de respondre una calafatadora de vaixells eternament amenaçats d’afonar-se.

 

La veritat és que soc científica malgrat tot, perquè si atenem a les categories laborals que apareixen a les oficines de treball públic o a les categories laborals disponibles quan hom demana una hipoteca o préstec, ni tan sols existisc, com si ho faria si fora per exemple rellonejadora de bous. I si atenem al que faig cada dia a la meua feina, diria que quasi el 80% del meu temps el dedique a intentar reparar el meu vaixell perquè em funcione per a la pesca diària.

 

Curiosament amb els anys conserve ambdues característiques que em van portar a la ciència: la necessitat de preguntar el perquè de les coses i la voluntat de trobar harmonia en el caos de la vida. I curiosament la ciència, el mètode científic, és l’única eina que m’ha servit per a entendre el món que ens envolta. Només un tema s’escapa del seu abast i és el perquè de la situació de la ciència al nostre país i que es tradueix malauradament en la meua situació diària i la dels meus companys i companyes.

 

Treballe a la Fundació pel Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO) una Fundació que pertany al Sector Públic de la Generalitat amb personalitat jurídica privada i per tant les seues relacions laborals s’ajusten al dret laboral, és a dir, el seu personal no és funcionari sinó laboral.

 

Actualment a FISABIO només el 19% de la plantilla és indefinit i aquest percentatge no ha augmentat pràcticament des de fa 6 anys, com si ho ha fet la dimensió de l’entitat i la quantitat de projectes d’investigació que gestiona. Tot i tindre personalitat jurídica privada es troba sota tot el paraigua del Sector Públic i per tant l’única manera d’incorporar nou personal tot respectant els límits de taxa de reposició que se li apliquen, és mitjançant alliberament de places per jubilacions (que en una entitat tan jove són molt limitades) i/o renúncies voluntàries.

 

A FISABIO a banda de l’escàs personal indefinit hi ha dos tipus més de contractes: personal amb contractes excedits i en frau de llei (temporals que excediren el límit màxim de temps permés i que en realitat fan funcions estructurals bàsiques per al normal funcionament de l’entitat) i personal temporal amb contractes d’obra i servei la duració màxima dels quals és el del projecte d’investigació al qual estan associats. El personal amb contractes en frau de llei, el que seria el meu cas amb més de 10 anys treballant a la Fundació, hem reclamat la nostra situació a la justícia. Compartim amb el personal indefinit que hem accedit al nostre lloc de treball de la mateixa manera, amb un procés selectiu respectant els principis de mèrit, igualtat i capacitat i conforme a la legislació vigent al seu moment.

 

Tanmateix algunes de les sentències obtingudes fins ara vulneren els nostres drets i ens reclamen un altre procés selectiu per aconseguir l’accés definitiu al lloc de treball que ocupem. Un concurs oposició similar al del personal funcionari (quan no ho som) i l’organització del qual hauria de recaure sobre la mateixa institució ja desbordada de treball per la falta de personal. Per no parlar del cost addicional que tot plegat suposaria per a les arques públiques en detriment del ja reduït pressupost per a investigació. És per tant el personal temporal associat a projectes d’investigació el què en moltes ocasions acaba realitzant també funcions estructurals de l’entitat.

Si traduïm aquest galimaties a la realitat del meu vaixell, jo gestione un Servei tecnològic que ofereix serveis de Seqüenciació massiva a grups d’investigació. Com a servei tecnològic de la Fundació, les funcions que realitzem són estructurals i així va ser reconegut per una inspecció de treball l’any passat. Però malgrat això, el 100% del personal que hi treballa tret de mi és temporal associat a projectes d’investigació. Projectes que intente aconseguir traient temps d’on no hi ha per poder mantindré els seus llocs de treball i continuar donant serveis tecnològics.

Amb l’arribada de la pandèmia de la covid-19 es va posar de manifest la importància de disposar de serveis com el que gestione. Entre altres coses per vigilar l’aparició de canvis genòmics en el virus que foren d’interés, és a dir vigilar la freqüència de variants preocupants com les denominades, popularment, anglesa, sud-africana, brasilera. I de moltes altres que vindran quan els plans de vacunació avancen i la pressió de selecció sobre el virus s’incremente. Per sort el virus va arribar quan nosaltres estàvem ací. La gerència de FISABIO ha apostat sempre per la necessitat de disposar d’equips de seqüenciació d’última generació i de personal especialitzat per realitzar feines de vigilància epidemiològica de patògens i malgrat l’estret marge de què disposen han fet tot el que han pogut per portar-ho a terme. És per aquesta raó que actualment FISABIO dins del marc d’un projecte d’investigació estatal finançat per l’Institut de Salut Carlos III i liderat per l’investigador valencià de l’Institut de Biomedicina de València Iñaki Comas, és el responsable de la seqüenciació de més del 60% de les mostres de tota Espanya.

 

Hauríem de sentir-nos molt orgullosos i orgulloses de què la nostra Comunitat lidere en l’àmbit científic i tecnològic un projecte de vital importància per al present i futur de la pandèmia al nostre país. I hem d’estar-ho però, de les persones que ho porten a terme però no de la classe política que ha liderat abans i ara.

 

Potser el pensament racional no siga de gran ajuda per entendre perquè les coses estan com estan i és perquè en l’equació falta una variant que ho canvia tot i que és la voluntat política. Aplicant un símil molt senzill de la física, la ciència al nostre país és una bicicleta que ha de pujar un pendent amb un vent en contra. Aquest vent seria l’excés de burocràcia, la falta de finançament, els problemes d’estabilitat del personal, els baixos sous, la pèrdua de talent, etc. La persona que va damunt pedaleja amb totes les seues forces, però totes elles no són prou per a pujar la costera. La física ens diu que sí que ho faria si algú l’ajudara donat una espenta, i ho faria més encara si el vent deixara de bufar amb força. La voluntat política és aquesta força: lleis de punt final que ajuden a estabilitzar personal, augment real del finançament, reconeixement de l’excepcionalitat de la ciència en lleis que n’individualitzen del Sector Públic general i ens permeten flexibilitat. Fa anys que escoltem promeses però si les promeses traduïren en voluntat política, aquesta bici ja hauria pujat la costera i malauradament continuem pedalejant sense descans i la costera s’allunya inexorablement…

 

Quan la pandèmia va començar el nostre país era el primer país d’Europa en generar seqüències del virus Sars-CoV2, lideràvem la cursa. Sense aquest suport, aquesta voluntat política hem passat a tercera posició i continuarem perdent posicions mes rere mes en un moment tan vital.

 

Quan tot això siga un malson, voldria que es recordara com la ciència va respondre a la ciutadania: generant coneixements, vacunes a contrarellotge, vigilant les mutacions del virus i les seues implicacions… Sense el treball de tants companys i companyes el nostre desànim actual no tindria límits i no veuríem cap horitzó. Voldria també que es recordara com tota aquesta feina en molts casos s’ha fet i es fa pedalejant a contravent amb les cames molt cansades.
Sense ciència no hi ha futur ara més que mai.

 

 

Llúcia Martínez Priego és responsable del Servei de Seqüenciació massiva de FISABIO. Doctora en Biologia per la Universitat de València, màster en bioinformàtica per la mateixa Universitat i màster en biotecnologia per la Université Pierre et Marie Curie de París.

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu