COVID 19 I “NOVA” NORMALITAT JURÍDICA

Per Josep Ochoa Monzó

Fa uns dies publicava en el Diari Informació d’Alacant unes reflexions sobre el paper que després de la crisi causada pel COVID 19 podien tindre les empreses o institucions quant als compromisos voluntaris d’ordre econòmic, social, ambiental o ètic, més enllà de les exigències legals. O dit d’una altra forma, en matèria de responsabilitat social com a un conjunt de pràctiques voluntàries que suposen la interiorització d’una ètica empresarial que coneixerà un abans i un després de la pandèmia. Aquest serà un canvi potser poc perceptible, si bé durant la crisi, i no és indiferent, ja hem vist exemples de compromisos empresarials que no són exactament responsabilitat social empresarial. No diem res de nou a l’afirmar que la crisi sanitària causada pel coronavirus ha colpejat a bona part de la societat, en l’àmbit laboral, econòmic i familiar. I ara s’anuncia una espècie de “nova normalitat”, prèvia “desescalada”. Terme per cert no acollit ni per la RAE ni per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I és inquietant que aquesta nova realitat es mesure ja en una mena de neollengua orwel·liana. En tot cas la nova realitat serà també jurídica. La reacció normativa a la pandèmia ja s’està analitzant a través de nombrosos “webminaris” on cal destacar sobre tots la potent i dinàmica i ràpida resposta de l’organitzat i coordinat per la Universitat de València. Enhorabona!

En efecte, la pandèmia ha posat a prova les eines de l’ordenament jurídic per a reaccionar a una crisi sanitària amb normes que s’han demostrat com no pensades per a una situació tal. Per més que comptaren amb la cobertura jurídica a priori com és la mateixa declaració de l’estat d’alarma i les seues pròrrogues. Només havia un precedent aplicatiu, molt allunyat de l’actual, com va ser la declaració de l’estat d’alarma arran de la vaga dels controladors aeris en l’any 2010. L’existència d’altres vies de reacció en la legislació sanitària que van assajar algunes comunitats autònomes, fins i tot abans de la mateixa declaració de l’estat d’alarma conforme a les seues competències estatutàries, quedaven sense efecte -o es validaven- si no s’oposen a la competència estatal. Competència que com una espècie d’atracció gravitacional lligada la mateixa declaració d’aquest estat excepcional “arrossega” cap a un comandament únic tota la gestió de la crisi. Si bé es pot ajustar la “extensió i àmbit” del mateix estat d’alarma.

La COVID-19, com sabem, hi ha trasbalsat a tota la societat i, no s’oblide, sobretot a les famílies que han perdut alguna persona volguda. I ha suposat un xoc també en el món jurídic. Deixant de costat les repercussions jurídiques en les regulacions que em són més alienes, cas de les mesures en el laboral (Ertos) en el fiscal o tributari, en el civil, en aspectes lligats a la mateixa llibertat religiosa en l’estat d’alarma que, per cert, és favorable al major exercici d’un dret fonamental; el que no sempre s’han entés correctament des del primer decret que la declarava el 14 de març de 2020. De la mateixa forma, tampoc podem veure l’afectació a altres drets (reunió, manifestació, llibertat deambulatòria…) i si estan suspesos o limitats, el que ha fet dubtar a alguns fins al punt de demanar al Tribunal Suprem que es pronunciara; en un recurs que es va inadmetre però que ja ha arribat al Tribunal Constitucional.

Com també caldria una anàlisi i estudi de quina ha estat la resposta institucional a la crisi en l’àmbit europeu i estatal. Centrada en aquest últim cas hauríem de veure en la nova realitat jurídica com han estat d’ajustades o no, a l’estat autonòmic les decisions del comandament únic estatal durant la crisi, o també veure la resposta d’alguns partits polítics enfront de la gestió del dia a dia de l’emergència sanitària.

Tampoc podem valorar in extenso l’impacte que en els serveis públics (sanitaris, educatius, socials, en l’administració de justícia, de l’administració local, etc.) ha suposat o suposarà la crisi sanitària. Crisi que ha deixat suspeses dues eleccions autonòmiques (Galícia i País Basc) dins de la llacuna legal de la LOREG (llei orgànica reguladora del règim electoral general). I tocada, i quasi afonada fins al pròxim curs lectiu 2020-2021, l’elecció del passat 7 de maig que haguera vist tal volta proclamada a la primera rectora de la Universitat d‘’Alacant, a la qual done suport. Tot arribarà.

Hem experimentat també, durant la crisi sanitària, noves i amplificades formes de dedicació laboral o teletreball, el que abasta al sector educatiu, molt colpejat pel que està passant, i on dins d’una relativa normalitat, professorat i alumnat han vist que encara hi ha una bretxa digital per tancar. Amb tot, i me n’alegre, s’ha demostrat però que tenim una certa fortalesa per a la “nova” normalitat si potenciem el treball no presencial. Que ha servit per a mesurar com el servei públic a la ciutadania no sols no ha col·lapsat durant la crisi, sinó que ha demostrat l’eficàcia i eficiència de l’administració electrònica que hauria d’haver estat a un major nivell abans de la pandèmia. Es mantindrà la demora de la plena posada en marxa de la mateixa més enllà d’octubre de 2020? Qui ho sap, espere que no.

La limitació d’aquestes reflexions amb tot m’obliga a deixar sense valorar, tampoc podria fer-ho de manera seriosa, l’impacte que tindrà la greu crisi sanitària en l’economia, per descomptat incloent al sector serveis i al turístic; on vaig llegir encertades reflexions des d’algun sector del govern valencià que alertaven de certes mancances del model actual; reflexions que compartisc i mancances de les quals també “podria donar fe”. El que ha de portar, potser, a una pausada reflexió sobre quin model econòmic -i de sostenibilitat ambiental o social- tenim i quin volem. Per cert, abans de la pandèmia es va publicar en el DOGV l’Ordre que crea la Xarxa de Territoris Socialment Responsables al País Valencià: la primera en l’àmbit autonòmic en tot l’estat. Fem-ho valdre nosaltres, això tampoc eixirà als telediaris d’àmbit estatal.

Cal destacar, per a finalitzar, com la legislació motoritzada -en feliç expressió de fa anys de Carl Schmitt– que ha suposat la COVID19 (ja s’han computat més de 200 normes aprovades en aquest període) ens acosta a una altra frase no menys feliç: la de Rutger Hauer en el parlament final de Blade Runner (1982) i aquell, si fa no fa, “jo he vist coses que vosaltres no creuríeu”. I aquestes haurem d’explicar-les als alumnes de les facultats de dret quan arribe la “nova realitat” el curs que ve. Hem vist reaccions de fort contingut social i protector per als col·lectius més vulnerables adoptar-se de forma ràpida i eficaç, la qual cosa demostra que l’estat social i de dret funciona també en situacions excepcionals. Hem vist publicar normes en el BOE a escassos minuts d’un diumenge a mitjanit per a entrar en vigor pocs moments després, i al·lucinar de veure qui i com les interpretava. Hem vist la suspensió i interrupció de terminis administratius i processals i l’habilitació del mes d’agost per a fer judicis o la possibilitat de fer-los telemàtics, el que va negar anys abans el Tribunal Suprem. Hem vist l’excepcional facultat de poder soterrar als morts abans del sacrosant termini de 24 hores “de tota la vida”, o la trista limitació del nombre de persones a l’hora d’acudir a vetles o enterraments per a acomiadar als familiars. Hem vist l’excepció de la contractació pública d’emergència convertida en regla general i, prima facie centralitzada, juntament amb l’establiment de preus màxims i intervinguts en alguns productes o serveis. Hem vist que haurem d’explicar l’endiablat règim sancionador previst en l’estat d’alarma, i no tinc cap mena de dubte que veurem anul·lades milers i milers de propostes de sanció que, en bona part, arribaran als tribunals per vulneració de les garanties del dret administratiu sancionador que són, amb matisos, les mateixes que en el dret penal. Hem vist que serà difícil explicar la falta de transparència en certs moments de la gestió de la crisi, gestió que ningú ha dit que fóra fàcil, en contra de les mateixes lleis de transparència. I haurem de veure com expliquem, per a què els alumnes segueixen creient en la llei 39/2015, com en la presa de decisions tècniques per a “desescalar” l’estat d’alarma, la motivació de la mateixa discrecionalitat tècnica de l’administració, que és la línia que separa la discrecionalitat de l’arbitrarietat, o no ha existit o no s’ha exterioritzat en alguns casos. I explicarem que hem vist com no tenim notícia de “cap cultura oral de la motivació” de decisions tècniques per part d’òrgans, comités o grups, la composició dels quals per cert ha de ser pública per exigència de la llei general de salut pública de 2011 (article 11). I arribarem, potser, a veure (de més prop encara) si la gestió de la crisi ha generat algun tipus de responsabilitat patrimonial de l’administració pública en la mesura en què hi haja causat dany a qui no té el deure jurídic de suportar. “Chi lo sa!”. També això serà part d’aquesta “nova normalitat”, si és que no està ja ací.

Josep Ochoa Monzó és professor de Dret Administratiu a la Universitat d’Alacant