EMERGÈNCIA DE LES CURES

20/4/2020

Infància

Coronavirus

Joventut

Fundació Nexe

Participació ciutadana

Per Ignacio Mora

 

 

Fa ja unes setmanes que es va aturar la vida tal com l’hem conegut, i d’alguna forma aquesta societat s’ha trobat, en el seu confinament, amb les evidències que alguna cosa no termina de funcionar bé. Estem centrades a superar el virus, i així ens arriba a través dels missatges institucionals que ens llancen, del suport mutu que ens donem, i amb l’agraïment i suport al personal sanitari que està cuidant de qui més ho necessita. I precisament perquè açò va de cuidar, hem d’aprofitar aquest període imposat d’espera per pensar si ens estem cuidant (com a societat, com a humanitat) com deuríem. Perquè estem veient, ara més que mai, l’evidència de què CURES i EMERGÈNCIA són oxímoron en tota regla.

 

EMERGÈNCIA implica reaccionar ràpid, actuar amb diligència, prendre decisions dures, assumir conseqüències i danys col·laterals. I les CURES impliquen cuidar(-se), escoltar(-se), dedicar(-se) temps, pensar(-se), acompanyar(-se)… en definitiva, participar i decidir col·lectivament sense deixar ningú enrere.

 

I és inevitable tindre la sensació que portem en EMERGÈNCIA des de fa ja molt de temps, tot i que ara s’han evidenciat moltes coses; coses que, no obstant, venen de lluny. Aquesta crisi sanitària ha evidenciat com es planteja la política i la vida social. Hem vist com, de nou, s’ha abordat la problemàtica únicament des de l’esfera productiva heteropatriarcal, la de l’home, blanc, cis, heterosexual, amb casa, amb família i amb descendència, de classe mitjana que ix tots els dies a treballar. “Que se pare la vida (quan volen dir ‘el treball productiu i remunerat’), todos los ciudadanos (quan volen dir ‘todos los hombresblancoscisheterosexuales, con casa, familia y descendencia’) a sus casas a guardar cuarentena”. I ningú es va adonar que hi havia dones que podrien patir violència masclista sense escapatòria; ningú es va adonar que hi havia persones amb diversitat funcional o amb malalties mentals que necessitaven eixir per evitar un brot, un col·lapse, una crisi; ningú va retre compte que hi ha persones sense sostre que no tenen una llar a la qual confinar-se; ningú es va adonar que hi ha persones que han de cuidar de familiars, amistats o vincles en diverses llars; ningú es va adonar que hi ha milions de xiquets i xiquetes necessiten eixir a respirar, córrer i jugar perquè forma part del seu procés de desenvolupament físic, emocional i neurològic.

 

Però clar… estem en EMERGÈNCIA, i les coses s’han de fer ràpidament. Amb tot, per a la majoria de mesures s’ha consultat o, almenys, s’ha escoltat la veu d’organitzacions i estructures que representen diversos sectors de la ciutadania. Professionals de la sanitat, patronal, sindicats, sector alimentari; organitzacions de persones amb diversitat funcional, agricultores… han pogut fer arribar la seua veu, indignació, propostes… I la infància? Algú ha comptat amb la seua realitat? Algú ha tingut en compte les opinions dels xiquets i xiquetes a l’hora d’imposar el seu tancament sense alternativa? És que algú els ha preguntat ni tan sols què opinen sobre què implica no poder eixir de casa, ni per a comprar, ni a acompanyar a ningú a tirar el fem, ni a passejar el gos? No, està clar.

 

Evidentment, com es pretén preguntar als xiquets i xiquetes, si no compten amb els mecanismes, ni els espais, ni les estructures necessàries per a fer arribar la seua veu i la seua opinió; ni tampoc comptem amb la mentalitat, cultura o dimensió ciutadana per a reconéixer aquesta veu i opinió de la infància com a vàlida. I, sobretot, si no tenim el TEMPS per a plantejar un diàleg d’aquest tipus, perquè estem en una situació d’EMERGÈNCIA. I clar, quan estem en EMERGÈNCIA, escoltar, dialogar, parlar (més encara amb xiquets i xiquetes), passa a un segon (o tercer, o quart…) pla. La participació és un procés que necessita temps, reflexió, escolta, i això és incompatible amb l’EMERGÈNCIA.

 

I ací el problema, que l’EMERGÈNCIA no ha vingut ara. Vivim constantment en EMERGÈNCIA, en la immediatesa, en la velocitat i turbulències de la societat capitalista que necessita tot ‘ací i ara’, al més ràpidament possible, que vol un producte, un resultat, i amb el mínim de processos i de deliberacions. Si aquest mode de vida ja dificulta la participació de les persones en el desenvolupament social, polític i econòmic, més encara ho fa amb la infància, que directament està invisibilitzada en la construcció social. I més encara quan l’emergència demana decisions més ràpides, més immediates, més unilaterals… menys col·lectives, menys ciutadanes, menys humanes.

 

La infància (els xiquets i xiquetes) forma part d’aquesta societat ara, en aquests temps, com també la resta de nosaltres, i a més aspira a fer-ho durant molt de temps. Desenvolupar els mecanismes, estructures i una cultura de la participació des de la infància ajudarà a tindre una ciutadania més conscient, però també una societat més rica.

 

En l’àmbit del País Valencià s’han començat a assentar les bases per a aquesta participació infantil, amb la Llei d’Infància, que posa als xiquets i xiquetes al centre com a subjectes de ciutadania, i amb la Llei de Polítiques Integrals de Joventut, que aspira a desenvolupar espais de participació en l’adolescència. Però queda encara moltíssim per fer: a cada municipi, a cada barri i a cada centre educatiu els xiquets, xiquetes i adolescents han de trobar espais on la seua veu siga escoltada, i on puguen formar part de la presa de decisions respecte del seu entorn immediat, o a més, compten amb programes educatius per a participar i organitzar-se col·lectivament (perquè a participar, s’aprén participar).

 

Cal incorporar a la infància i l’adolescència a la presa de decisions de les administracions educatives, sanitàries, socials, de justícia, de seguretat i un llarg etcètera. Perquè això apoderarà a les persones més xicotetes, i a la resta ens farà baixar-nos del nostre mode de mirar la vida productiu, individualista i adult centrista. Cal donar veu a la infància, perquè així igual pensem que més enllà de la pressa i la immediatesa ha d’haver-hi espai per a cuidar-se, per a gaudir, i per a jugar.

 

La invisibilització de la infància com a part de la ciutadania, que ja hi era, però que s’està mostrant hui en la seua total rudesa, és un clar símptoma del procés de deshumanització en el qual ens estem sumant. Un procés de deshumanització que té en la societat del capital i de la producció la seua arrel, i que està deixant de banda tot allò que ens fa realment ciutadanes i humanes. I davant aquest procés de deshumanització, cal triar. O continuem en l’EMERGÈNCIA permanent que impedeix que ens escoltem, que opinem, que participem i que construïm juntes. O apostem per l’emergència tranquil·la, la que necessita donar-se temps, espai i vida, la de sentir i tindre en compte a totes les criatures (des de la més xicoteta fins a la més gran), la que fa veïnat, país i humanitat. L’EMERGÈNCIA DE LES CURES.

 

 

Ignacio Mora és Mestre d’Educació Primària i Màster en Gestió i Direcció de Centres Educatius

Ha treballat en espais de participació juvenil.

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu