EMPATIA SOCIAL PER DECIDIR EL NOSTRE FUTUR

Per Carles Esteve Aparicio

“Açò també passarà”, ens repetim una vegada i una altra per tal de mantindre una bona actitud en una situació que ens força com a societat a límits que desconeixíem. No, no era possible estar completament preparades per a una crisi d’aquesta envergadura. El món micro és així. Virus i bacteris evolucionen, muten i s’adapten molt més ràpid que avança la nostra capacitat per previndre, evitar o curar les malalties que provoquen. Resulta complicat assumir, en una societat acostumada a què la ciència i la tecnologia solucionen gran part dels problemes, que un virus insignificant que ni tan sols considerem com a ésser viu, siga capaç de sotmetre’ns a tot el que estem vivint. Però és que és així, la ciència és així. I no sempre un més un són dos… i no sempre allò que s’intueix en principi resulta definitiu.

Vivim en mans de l’estadística, de models matemàtics i de l’assaig-errada. Pendents de l’evolució de cada mesura que es pren, mirant de reüll allò que fan altres països. No hi ha un full de ruta marcada de com actuar enfront del SARS–CoV2. Com repeteixen constantment les autoritats sanitàries arreu del món, es tracta d’un virus nou, desconegut i la incertesa sobre el seu comportament és pràcticament l’únic que sabem amb seguretat.

La pandèmia mundial ens ha tancat a casa i ens ha dut a assumir limitacions dels nostres drets i la nostra llibertat, que de cap altra forma hauríem acceptat. Tot açò adornat d’una retòrica bèl·lica que arriba a comparar als professionals de la sanitat amb soldats preparats per a la batalla. El que en un principi semblava una apel·lació directa a la unitat social, s’ha tornat, sumat a la frustració que genera la limitació de drets, en una sort d’individualisme que fins i tot acaba expressant-se increpant i denunciant a qui està en el carrer sense atendre a cap necessitat especial o diversitat.

Açò és terreny abonat per a la “Doctrina del xoc” que descrivia Naomi Klein en 2007. La por va ser l’eina definitiva per a imposar l’austericidi durant la passada dècada, especialment en els estats del sud d’Europa. No ens ha de sorprendre que els febles sistemes de sociosanitaris de protecció s’hagen vist desbordats per una pandèmia com la que vivim.

L’actual crisi sociosanitària s’emmarca dins d’una altra que anem arrossegant des de 2008. Una crisi sistèmica que va sacsejar els fonaments del sistema capitalista deixant a l’aire les costures dels dogmes neoliberals. Les “solucions” aplicades en aquell moment són conegudes i també els seus efectes, que ens han deixat un sistema sanitari raquític i unes cobertures socials evidentment insuficients. Deixar el camp obert al Darwinisme Social ens ha afeblit com a societat i ha quedat demostrat que la llei de la selva sempre deixa als mateixos enrere. Els sistemes públics de protecció són els que millor responen amb visió universal, garantint drets i llibertats.

Però també hi ha oportunitats en un present tan estrany i està en les nostres mans triar des de quina òptica avancem els pròxims anys. El cervell social també ens ha descobert la cara positiva d’un comportament empàtic. Ens quedem en casa per altres, per la gent major i les persones de risc per a les que la COVID-19 pot ser fatal. La majoria de nosaltres a penes patim un quadre simptomàtic que s’allarga uns dies sense més conseqüències. També hem vist com creixien comportaments solidaris teixint xarxes informals de suport i hem reconegut a sectors oblidats de la societat que han convertit en herois i heroïnes a persones que viuen en situacions de precarietat crònica. No són pocs els treballs d’investigació que identifiquen les neurones mirall amb aquest tipus de comportament individual i social. Per què no atrevir-nos a esmenar l’individualisme i a dibuixar el nostre futur des de l’empatia, les cures, la solidaritat…

Arrisquem-nos a somniar. Us propose quatre pilars bàsics d’un model sociosanitari pensat per al futur.

Un sistema de salut preventiu i humanitzat

Com la COVID-19 ha tornat a demostrar, la salut depén més de la prevenció que de la mateixa cura de la malaltia. Promoure actituds saludables és una inversió amb un retorn socioeconòmic desorbitat. Les al·lusions de l’OMS a la necessitat d’augmentar el pes de la salut pública són constants en els últims anys, però hem necessitat una bufetada de realitat per a fer valdre l’espai més oblidat de la sanitat.

Hem d’avançar en l’abandonament de l’hospitalocentrisme en què ens van alinear els successius governs del PP. Apostar sense por per infraestructures sanitàries més arrelades a l’entorn, properes a la ciutadania i més capacitades per a resoldre situacions quotidianes que no haurien de requerir hospitalització. Una atenció primària de proximitat, més professionalitzada i dotada dels mitjans necessaris per a coordinar amb Salut Pública, tant el futur pròxim de la pandèmia com un horitzó de salut on la reducció de l’ús de medicaments siga una realitat gràcies a polítiques públiques de promoció de la salut.

Una coordinació sociosanitària eficient

Encara ens movem en l’herència de polítiques sectorialitzades, que s’enfoquen des de l’òptica de la gestió, compartimentant allò que fem i diferenciant les actuacions socials de les sanitàries. El futur demana una visió centrada en la persona, que responga a les necessitats indistintament oferint acompanyament en cada moment vital. Incloure la psicologia en l’atenció bàsica dels centres de salut o coordinar els historials mèdics i socials suposaran avanços clau per a una societat inclusiva.

La forma en què tractem la salut mental o l’atenció a les persones majors ha d’accelerar el procés de transformació que es va encetar amb el primer Govern del Botànic. El model està clar. Més social, allunyat dels grans centres massificats implementant recursos descentralitzats que generen una xarxa en tot el territori d’atenció pròxima.

Una societat solidària. Itineraris d’inclusió

Les diferències entre qui més i qui menys té s’han agreujat per la imposició de les polítiques d’austeritat. Però veiem com a poc a poc s’obrin pas mesures que ens situen en la lògica de la redistribució, no sols de la riquesa, també del benestar. La Renda Valenciana d’Inclusió n’és un bon exemple de trampolí efectiu que vol anar més enllà d’una renda de subsistència. Es tracta de crear mecanismes que garantisquen el dret a la vida, que possibiliten que les famílies puguen decidir el seu propi projecte vital més enllà d’omplir la nevera cada setmana.

L’Ingrés Mínim Vital proposat pel govern de l’estat ha de sumar en aquesta línia, però no es pot entendre com una eina real per l’erradicació de la pobresa. És moment de posar damunt de la taula una Renda Universal, que funcione com un sol mínim de solidaritat. No es tracta de promocionar mitjançant l’ascensor social sinó de construir una casa d’un sol pis en què ningú haja d’assumir l’herència de l’exclusió.

Un model basat en la justícia social i l’eficiència de gestió

I resulta senzill escriure tot açò com una mena de carta als reis de qui espera amb il·lusió la matinada del 6 de gener. Caldrà un suport real, coherent amb els discursos que escoltem en les últimes setmanes, en forma de finançament. Tot açò que he plantejat és possible i només requereix l’empatia social que mencionava a l’inici.

És el moment d’avançar en la gestió autonòmica, que resulta la més propera i eficient, i difícilment d’una altra forma podríem assolir els reptes que afrontarem com a societat amb èxit. Un finançament d’acord amb les necessitats i la voluntat ferma d’implementar aquest model sociosanitari que ens protegisca en el futur. Fer passos en la progressivitat de la fiscalitat és un imperatiu de la justícia.

Si alimentem l’empatia que hem viscut en els últims dos mesos, la visió d’una societat més integradora i justa serà un camí que recorrerem amb facilitat.

Carles Esteve Aparicio és farmacèutic comunitari. Diputat Autonòmic de Compromís en la X Legislatura

Portaveu de Sanitat i Polítiques Socials