Joan Pelegi Torres

Estudiant de Ciències Polítiques de la UV

“El que és conegut i repetit per tothom”; aqueixa és la definició donada a la locució llatina “vox populi”, literalment “la veu del poble”. És ara conegut i repetit per tothom VOX, un partit relativament nou en la política espanyola que acaba de fer el salt a través del trampolí andalús al focus mediàtic i social. Un nou actor amb característiques pròpies que complica la ja àrdua tasca dels científics socials que tot just ara acabaven d’acostumar-se a un panorama polític amb quatre importants partits estatals. Tot vox populi, com tot moviment de masses, té un líder amb el qual també compta VOX i que ha sigut probablement el gran deutor del recent èxit del partit. En el present assaig ens interessarem precisament per la figura del líder en VOX, per la seua posició orgànica al si de l’estructura del partit però també per les seues característiques i per la seua relació amb una determinada cultura política. Finalment, abordarem una sèrie de premisses que recercaran explicar la construcció d’aquest determinat tipus de líder.

Per començar, cal que ens interessem per la construcció orgànica del líder al si de l’aparat de VOX. Ho farem a través de la configuració donada pels seus propis estatuts, que han sigut reformats tot just ara i que afirmen que el partit  té  una  “estructura  interna  i  funcionaments  democràtics” (2019: 1). Així, existeix al si de VOX una Assemblea General, “òrgan suprem del partit” (2019: 5) i reunió de tots els militants, que no obstant això compta amb unes competències molt reduïdes i concretes, com ara deliberar sobre els assumptes generals del partit o votar la seua dissolució, i té el mandat de reunir-se únicament com a mínim un cop a l’any. La seua competència principal és decidir sobre les propostes que el Comité Executiu Nacional pot proposar-li. Aquest comité és el màxim òrgan executiu de VOX i està integrat pel president del partit, tres vicepresidents, el secretari general (homologable a un secretari d’organització), el tresorer i un nombre de vocals igual als anteriors. Tots ells són escollits per l’Assemblea General.

El Comité Executiu Nacional és qui pren realment les decisions dins de VOX, vist que es reuneix amb molta freqüència i agilitat i té moltes competències assumides, com ara la convocatòria de processos electorals interns, l’aprovació de les llistes electorals (competència que en l’anterior versió dels estatuts corresponia a l’Assemblea General) o la direcció de la política del partit a tots els nivells (també provincial i municipal). També la presa de decisions d’obligat compliment per a tots els col·lectius territorials, que pot arribar fins i tot a la seua dissolució forçada. Dins del comité, el president del partit, càrrec actualment ocupat per Santiago Abascal i la seua màxima autoritat, té vot de qualitat en cas d’empat en les decisions i és a més a més el responsable de dictar l’ordre del dia.

El president és escollit pels militants, però segons el procediment electoral marcat pel Comité Executiu Nacional del qual el primer també en forma part. Del president també depenen el nomenament a dit de les vicesecretaries de presidència, portaveu, relacions internacionals, comunicació, recursos i relacions institucionals, el que deixa sobre aquest la major part del pes orgànic de l’aparat. L’altra meitat aproximada correspon al secretari general, però amb un vistiplau del president i amb àrees menys essencials. Així mateix, el Consell Polític, òrgan homologable a un consell de garanties que assessora el Comité Executiu en la presa de decisions, compta amb membres directament escollits pel president, i es reuneix únicament quan el president el convoca.

Com podem apreciar, aquesta estructura interna delata un funcionament enormement centralitzat en el Comité Executiu Nacional, i dins d’ell concretament en la figura del president del partit. Aquesta tendència ha quedat reforçada per la recent reforma dels estatuts que ha buidat de competències l’Assemblea. El president de VOX no sols pot fer i desfer la majoria dels òrgans executius interns del partit, sinó que també determina de facto les línies generals de la política del partit en posseir instruments com la relació de l’ordre del dia o el vot de qualitat, però també molts nomenaments a dit. L’estructura és a més a més molt centralitzada en competències, ja que margina l’Assemblea de la immensa majoria de deliberacions i opera amb superioritat jeràrquica total sobre els col·lectius provincials i municipals que deuen estricta obediència al president i al comité.

Per continuar, aquesta centralitat i centralització de poder en la figura del líder en VOX pot ser avaluable quantitativament i qualitativa. Tal com indica García Saiz (1991: 23), existeix un continu autocràtic-democràtic variable en la configuració del líder quantificable a partir de l’escala de Tannenbaum i Schmidt (1958) que presenta un líder de més a menys autocràtic. Basile, i seguint la mateixa estela, afirma que amb la quantificació del nombre d’interaccions entre líder i el grup en la presa de decisions, es pot arribar a mesurar el nivell de la seua centralitat al si d’una organització política (1974: 58). L’escala presenta la següent configuració:

En el cas de VOX, i segons el model organitzatiu descrit adés, podem apreciar que el nombre d’interaccions entre el president i la militància en les decisions recollides en els estatuts del partit es troba generalment entre els punts 2 i 3 de l’escala; així ocorre, per exemple, quan el president presenta al Comité Executiu Nacional l’ordre del dia, la proposta de les llistes electorals o la composició del Consell Polític. Tot i que resulta evident que existeix un treball col·lectiu darrere de moltes de les propostes que sembla que es formulen per part del president (molt del qual probablement ell simplement delegarà), és també palpable que les decisions romanen dins de cercles molt tancats, el que redueix enormement el nombre d’interaccions. D’una altra banda, tot i que estatutàriament algunes decisions poden prendre’s de manera més participativa, com ara a través de l’Assemblea General, no sembla ser-ne la tònica habitual. Per tant, la presa d’acords se situa dins de VOX a través del seu líder i segons es desprén de la seua configuració orgànica, entre l’1 i el 5 com a màxim; és a dir, en un vessant autocràtic per part del líder.

A més a més, aquesta centralitat en el líder guarda probablement relació amb una subcultura de la cultura política espanyola. Com sabem, el procés de resocialització franquista estableix una nova cultura política que en línies generals desconfia de la política, busca el consens social i sent la necessitat d’un líder fort. Tal com revelen els estudis de Frías (2001), l’associacionisme i l’afiliació sindical, així com la participació en manifestacions, són de menor intensitat en la dreta a Espanya. En conseqüència, cal suposar que la cultura política de la dreta espanyola dins de la qual s’emmarca VOX és menys participativa, i que per tant i per inèrcia, aquella és més propensa a agrupar-se entorn d’un líder més fort a través d’un sistema de participació menys desenvolupat en la base. Com assenyala Carl Jung, un determinat sistema cultural dóna un determinat tipus de lideratge que n’és conseqüent, ja que el líder del grup és “la projecció simbòlica d’un ideal” (1977: 98). A més a més, afirma que la cultura de la dominació és la que s’ensenya des de xicotets, amb una constant autocràtica-democràtica expressada en els mateixos termes que García Saiz.