Silvey Riera Piñol
Estudiant de Ciències Polítiques de la UV
- Introducció
El present assaig tractarà, mitjançant l’estudi del perfil dels votants i simpatitzants de Vox, d’aproximar-se a la concepció territorial de l’Estat espanyol que posseeixen els votants d’aquest partit que va irrompre amb força el passat 2 de desembre en el Parlamento andalús obtenint 12 diputats i aconseguint més de 395.000 vots, marcant una fita a l’escenari polític nacional, i aconseguint 24 diputats i més de dos milions i mig de vots a les eleccions generals del 2019.
Havent transcorregut un temps de la seva irrupció i del posterior pacte d’investidura entre Vox, Partit Popular i Ciutadans, que va convertir al candidat popular Juanma Moreno en president de la Junta d’Andalusia, la present investigació sorgeix d’un particular interès: el suscitat pels resultats que pogués llançar un estudi sobre el tipus de concepció territorial que posseeixen els votants d’una força política com Vox, que es postula clarament en contra de l’estat de les autonomies i que ha estat definit per la majoria dels mitjans de comunicació com d’extrema dreta; qualificació que no se li ha donat a cap partit d’aquest país amb representació des que Fuerza Nueva aconseguís un escó per la circumscripció de Madrid en les eleccions generals de 1979.
Resulta totalment necessari viatjar fins al segle XIX per entendre que «Espanya va tenir un procés de nacionalització tardà en comparació a la resta d’estats europeus» (Sánchez-Cuenca, 2018: 80), que no li va permetre dur a terme un projecte de construcció nacional com sí van tenir els francesos, i que va implicar la supervivència dels regionalismes i nacionalismes. I malgrat que els Borbons sí van tractar d’imposar un disseny d’Estat centralitzat, aquest sempre va ser resistit, impedint la imposició d ‘«una sola llengua, una sola cultura i un sol aparell institucional a Espanya» (Iglesias, 2017: 32). Hi ha qui diu que, probablement, l’única possibilitat real de construir una identitat unificada en aquest país – malgrat que segurament no hagués pogut ser uninacional – la va representar la Guerra d’Independència de 1808 (Iglesias, 2017: 33), però «la “nació” de la Constitució de Cadis […] no va poder generar una sòlida consciència nacional» (Tàpies, 2013: 41). A més, resulta evident que aquesta construcció de la consciència nacional tampoc la va poder dur a terme el franquisme, ja que el seu nacionalisme excloent que negava la condició d’espanyol a les esquerres i els nacionalistes, més aviat va augmentar l’esquerda entre els símbols nacionals i els espanyols ( Sánchez-Cuenca, 2018: 81). Així mateix, a Espanya el procés de construcció nacional mai s’ha fet – com sí que ha succeït a la resta de les nacions – per oposició a alguna potència estrangera amb la
qual s’hagués entrat en guerra; i al no haver participat en les dues guerres mundials i posseir un passat antifeixista, mai es va poder tenir una referència històrica unificadora (Sánchez-Cuenca, 2018: 87). És per això que encara hui no es pot pensar en Espanya com una homogeneïtat, sinó més aviat com «un Estat que conté diverses nacions» (Sánchez- Cuenca, 2018: 62).
- Metodologia
Tal com esmentàvem a la introducció, per a l’elaboració de l’anàlisi dels votants i simpatitzants de Vox es va emprar el baròmetre de gener de 2019 del CIS, que, en ser el més actual en el moment en el que es va realitzar la recerca, es va pensar que comptaria amb una mostra més gran de persones que es definiren com votants de Vox. Malgrat això es va decidir utilitzar la variable de Vot més simpatia en comptes de la variable de Decisió de vot en suposades eleccions generals perquè la primera comptava amb una mostra més gran que considerarem més representativa. Després d’això es va utilitzar el programa IBM SPSS per creuar a través de taules personalitzades la variable de Votmés simpatia – en la qual no es va tenir en compte als votants i simpatitzants d’altres partits que no fossin Vox – amb altres variables que considerem essencials per dur a terme l’objectiu de la recerca – aquest és comprendre la concepció territorial dels votants i simpatitzants del partit – com a Tipus de política necessària en la situació de Catalunya, Sentiment nacionalista o Preferència entre diferents alternatives d’organització territorial de l’Estat. A més, amb l’objectiu de fer la lectura més amena i còmoda es va decidir elaborar taules i mapes que permetrien entendre amb més claredat allò que es tractava d’explicar al lector. També, en un moment de la investigació es va decidir no excloure als votants i simpatitzants del Partit Popular a l’elaboració de les taules personalitzades per poder realitzar algun exercici comparat amb el partit de referència de la dreta nacional.
- Anàlisi dels votants i simpatitzants deVox
El primer que cal entendre dels votants i simpatitzants de Vox és que són persones que es situen molt a la dreta en l’escala d’ubicació ideològica en la qual 1 és esquerra i 10 és dreta. El 47,1% dels votants i simpatitzants de Vox es situen en el 8, 9 i 10 d’aquesta escala. A més, els votants i simpatitzants de Vox són majoritàriament homes, doblant gairebé a les dones – un 64,3% d’homes enfront d’un 35,7% de dones -. Finalment, mentre que els joves – aquelles persones d’entre 18 i 35 anys – representen el 28,6% dels votants
i simpatitzants de Vox i la gent gran – aquelles persones majors de 60 anys – representen el 22,1%, Vox trobaria al gruix del seu electorat entre les persones de mitjana edat – d’entre 36 i 59 anys – que representarien al 49,3% dels seus votants i simpatitzants.
| Primer Problema | Votants de Vox |
| L’atur | 26,40% |
| Els polítics, partits i política | 18,60% |
| La corrupció | 13,60% |
| La immigració | 9,30% |
| Los problemes econòmics | 6,40% |
| El Govern | 5,70% |
| La Independència de Catalunya | 5% |
| La crisi de valors | 3,60% |
| Estatuts d’Autonomia | 2,10% |
| La inseguretat ciutadana | 1,40% |
| La Justícia | 1,40% |
| Els nacionalismes | 1,40% |
| Inestabilitat política | 0,70% |
| Els problemes socials | 0,70% |
| La sanitat | 0,70% |
| L’educació | 0,70% |
Enfront l’afirmació de que els votants de Vox són gent especialment preocupada per la immigració, la independència de Catalunya i el feminisme que pot existir en l’imaginari col·lectiu, cal destacar que això es troba bastant lluny de la realitat. El 26,4% dels votants i simpatitzants de Vox situen l’aturcom el primer problema que existeix a Espanya,
seguit pels polítics, els partits i la política amb un 18,60% i la corrupció amb un 13,60%. La immigració se situaria en quart lloc amb un 9,30% i només un 5% dels votants i simpatitzants de Vox pensarien que la independència de Catalunya és el primer problema que existeix a Espanya.
En relació amb la distribució territorial del votant de Vox cal mencionar que aquests posseeixen una gran implantació a les zones castellanes, especialment a Andalusia ‒ on es
troben el 26,4% dels seus votants ‒, Madrid ‒ també per damunt del 20% ‒ y Castella La- Manxa ‒ amb un 10,7% ‒. Resulta ressenyable el retrocés que es pot observar a las comunitats en les que es parla una altra llengua a més del castellà. A Catalunya, Euskadi, Navarra o Balears la implantació del partit no arriba al 3%. L’única excepció seria la Comunitat Valenciana on es trobarien el 10,70% dels votants i simpatitzants de Vox. Segurament açò es dega a que inclús des de la Reinaxença la identitat valenciana que es va començar a construir es va fer sempre en el marc de la creació de la identitat espanyola, en cap cas contra ella (Archilés, 2007: 510), no com va ocórrer en el cas català i basc, el que explicaria que un partit tan espanyolista com Vox, que troba dificultats per a
implantar-se als territoris històrics, puga establir-se sense massa problemes a la Comunitat Valenciana.
Mapa 1. Elaboració pròpia a partir de dades del CIS
Pel que fa al conflicte territorial que va començar a obrir-se arran de la reforma de l’Estatut de Catalunya que va impulsar Pasqual Maragall, passant per la intromissió del Partit Popular que va decidir portar-lo al Tribunal Constitucional, fins arribar al referèndum de l’1 d’octubre i la detenció d’alguns membres del Govern de la Generalitat el 2017, els votants i simpatitzants de Vox plantejarien majoritàriament una “política de mà dura” per fer front a la crisi territorial, que segurament es traduiria en detenció de càrrecs i il·legalització de partits, per davant d’altres opcions com el diàleg o el compliment de la llei combinat amb el diàleg.
| Tipus de política necessària a Catalunya | Votants del PP | Votants de Vox | Conjunt de l’electorat |
| Una política de diàleg | 9,40% | 2,90% | 34,80% |
| Una política de mà dura | 46,90% | 61,40% | 21,70% |
| Una política que combine diàleg amb compliment de la llei | 39,10% | 34,30% | 36,90% |
Tabla 2. Elaboració pròpia a partir de dades del CIS.
Al comparar als simpatitzants i votants del Partit Popular amb els de Vox veiem que en ambdós casos es superposa l’opció de la “política de la mà dura” sobre la del diàleg, que és més aviat residual. La segona opció amb més partidaris seria l’opció legalista, que consistiria en la utilització de la «legalitat per tancar un conflicte polític [i que] respon a una concepció empobrida de la democràcia, basada exclusivament en el respecte a la llei» (Sánchez- conca, 2018: 128). Si comparem els resultats dels simpatitzants i votants del Partit Popular i Vox amb els del conjunt de l’electorat podem observar que sí que hi ha
més d’un terç de la ciutadania espanyola que creu que una política de diàleg és la necessària a Catalunya.
La crisi territorial que el nostre Estat porta arrossegant un temps i el seu conflicte obert amb Catalunya sembla que serà una de les grans motivacions dels simpatitzants i votants de Vox per triar el vot a les següents eleccions generals ‒ eleccions que en el moment de la recerca encara no havien succeït ‒. Quasi la meitat d’aquests reconeixen que el conflicte territorial va tenir molta influència en el seu vot en les següents eleccions i un altre 25% admet que tindrà bastant influència. Només un 15% confessa que la crisi territorial no tindrà cap influència en el seu vot. És evident que el partit de Santi Abascal i Ortega Smith s’ha mostrat com un clar defensor de la unitat d’Espanya i sempre ha mantingut un discurs dur amb Catalunya, els líders independentistes, el seu sistema educatiu i els seus mitjans de comunicació, el que podria haver comportat que gran part del nacionalisme espanyol, disgustat amb els últims successos que han ocorregut a Catalunya s’haja pogut acostar a Vox.
| Influència de la situació de Catalunya en el voto a les pròximes eleccions | Votants de Vox |
| Molt | 48,60% |
| Bastant | 25,70% |
| Poc | 7,10% |
| Res | 15% |
Tabla 3. Elaboració pròpia a partir de dades del CIS
Malgrat això, de nou en contra del que pot trobar-se a l’imaginari col·lectiu, el votant i simpatitzant de Vox no es sent majoritàriament únicament espanyol, sinó que més aviat té una «identitat dual» (Castelló i Coller, 1999) que el fa sentir-se tan espanyol com de la seva comunitat autònoma.
| Sentiment nacionalista | Votants de Vox |
| Es sent únicament espanyol | 25% |
| Es sent més espanyol que (gentilici C.A.) | 16,40% |
| Es sent tan espanyol com (gentilici C.A.) | 54,30% |
| Es sent més (gentilici C.A.) que espanyol | 2,10% |
| Es sent únicament (gentilici C.A.) | 0% |
Tabla 4. Elaboració pròpia a partir de dades del CIS
Aquest fenomen es pot deure al procés de descentralització de l’estat autoritari anterior que va dur a terme l’estat de les autonomies durant els seus primers anys d’existència (Requejo, 1999: 327) i que va consolidar un Estat que reconeixia la
cooficialitat de les llengües en els territoris històrics, reforçant així les identitats perifèriques (Castelló i Coller, 1999).
Resulta evident que una de les novetats que Vox ha aconseguit introduir a l’agenda està estretament relacionada amb la seva disconformitat amb l’Estat de les autonomies actual. Igual que els seus dirigents, quan els votants i simpatitzants de Vox són preguntats sobre les seves preferències en relació amb les diferents alternatives d’organització territorial de l’Estat, l’opció majoritària amb un 62,10% és la d’un únic Govern sense autonomies, davant del 15% que defensa l’Estat autonòmic actual. A més, veiem com les dues opcions que advoquen per la recentralització de competències – això és UnEstaten què les comunitats autònomes tinguin menys competències i Un Estat amb un únic Govern central sense autonomies – compten amb el suport de més del 77% dels simpatitzants i votants de Vox.
| Preferències entre diferents alternatives d’organització territorial de l’Estado | Votants de Vox |
| Un Estat amb un únic Govern central sense autonomies | 62,10% |
| Un Estat en el que les comunitats autònomes tinguen menys competències | 15% |
| L’Estat autonòmic actual | 15% |
| Un Estat en el que les autonomies tinguen més competències | 1,40% |
| Un Estat en el que es reconeguera a les comunitats autònomes | 0,70% |
Tabla 5. Elaboració pròpia a partir de dades del CIS
No podem oblidar que el model territorial que va imposar la Constitució de 1978 va ser l’anomenat “cafè per a tots” que suposava el «igualament competencial entre les diferents comunitats autònomes […] i que implicava que la distinció entre regions i nacionalitats [perdés] rellevància, com confirma que s’hagi anat superant la distinció entre estatuts especials, pensats per a les comunitats “històriques”, i estatuts generals »(Tàpies, 2013: 25). Aquest fet, que pot passar desapercebut, podria haver significat que, d’una banda, aquells ciutadans de regions no històriques no valoressin prou la seva autonomia, preferint en temps de crisi opcions centralitzadores i, alhora, que en aquells territoris històrics com ara Catalunya, Euskadi, Navarra o Galícia, el procés de igualament competencial i la pèrdua de la distinció entre regions i nacionalitats que assenyala la Constitució, hauria alimentat un major desig de descentralització i de reconeixement nacional, provocant el Pla Ibarretxe a Euskadi i l’1 de octubre a Catalunya, despertant a més una ànsia d’escarment en una «dreta [ara dretes] molt allunyada dels plantejaments del federalisme i amb un fort afecció a un nacionalisme espanyolista molt accentuat» (Tàpies, 2013: 139).
En síntesi, veient el perfil dels votants i simpatitzants de Vox sembla complicat que es vagi a poder produir una reforma constitucional que reconegui la plurinacionalitat del nostre país. Ens mostrem una mica escèptics davant la possibilitat de que es puga arribar a un consens a partir del 28 d’abril que reforme el «statu quo per tal de presentar una alternativa més atractiva davant la independència» (Sánchez-Cuenca, 2018: 193) que podria tenir forma de model federal o de la «utilització de la via de l’article 92 de la Constitució i de la llei orgànica 2/1980» (Domènech, 2017: 54) per celebrar un referèndum i que els catalans pogueren triar lliurement quina ha de ser la relació de Catalunya amb l’Estat espanyol. Qüestions com la necessitat d’una política de “mà dura” a Catalunya enfront d’una política de diàleg o la preferència d’un Govern únic sense autonomies enfront d’un Estat en què es reconegués a les autonomies històriques semblen indicar que si Vox arriba al Congrés serà una resistència més per «el reconeixement i acomodació de la plurinacionalitat a l’Estat espanyol» (Requejo, 1999: 327).
- Conclusió
En conclusió, podem observar que el votant de Vox és un votant que s’autoubica molt a la dreta en l’escala 1-10 ideològica i que majoritàriament és home d’entre 36 i 60 anys. A més, contràriament al que es pot pensar, els votants i simpatitzants de Vox no estan especialment preocupats pels temes sobre els que els seus dirigents solen polemitzar com el feminisme, la immigració o la independència de Catalunya, sinó que més bé es mostren preocupats per l’atur, la política, partits i polítics i la corrupció.
En relació amb la qüestió territorial. Els votants i simpatitzants de Vox estan principalment distribuïts a través de les zones castellanes, especialment a Andalusia, Madrid i Castella-la Manxa, tenint alguna dificultat per implantar-se a la perifèria en què hi ha idiomes cooficials amb l’excepció de la Comunitat Valenciana, on estarien més del 10% dels simpatitzants i votants del partit. A més, malgrat que els votants de Vox posseeixen majoritàriament una identitat dual que els fa sentir-se alhora espanyols i de la seva comunitat autònoma, en el vot d’aquests ha influït molt i bastant la situació de Catalunya contra la qual creuen necessari majoritàriament dur a terme una política de mà dura.
Finalment, cal esmentar que els votants i simpatitzants de Vox es decanten majoritàriament per un Estat en el qual hi haja un Govern únic sense comunitats
autònomes el que convertirà el partit en la seva arribada al Congrés en una resistència que negue l’Espanya plurinacional i que tracte de confrontar amb ella.
- Bibliografia
Archilés i Cardona, Ferran. 2007. “La Renaixença al País Valencià i la construcció de la identitat regional.” Anuari Verdaguer [en línia], 15: 483-519.
Castelló, Rafael y Xavier Coller. 1999. “Las bases sociales de la identidad dual. El caso valenciano”. Reis: Revista española de investigaciones sociológicas, 88: 155-184.
Doménech, Xavier. 2017. “Catalunya y España: las soberanías y el Estado plurinacional”, en Ana Domínguez (ed.), Repensar la España plurinacional. Madrid: Icaria.
Iglesias, Pablo. 2017. “Catalunya y la España plurinacional”, en Ana Domínguez (ed.),
Repensar la España plurinacional. Madrid: Icaria.
Requejo, Ferran. 1999. “La acomodación federal de la plurinacionalidad. Democracia liberal y federalismo plural en España”, en Enric Fossas y Ferran Requejo (eds.), Asimetría federal y Estado plurinacional. Madrid: Trotta.
Sánchez-Cuenca, Ignacio. 2018. La confusión nacional. La democracia española antela crisis catalana. Madrid: Catarata.
Tapias, José Antonio Pérez. 2013. “Invitación al federalismo. España y las razones para un Estado plurinacional”. Madrid: Trotta.