UNA ÈTICA DE LA COMPLEXITAT?

Per Giovanni Pelegi

El meu professor d’història de l’art de l’institut ens deia que havíem d‘evitar l’ús de ‘ser’ per a definir un objecte. ‘Ser’ és un verb problemàtic: reporta a una essència i per tant a una veritat que resideix en la intimitat de la cosa, com una abstracció de certesa que ens precedeix de manera deïficada; passional (per als amants de la metafísica). La modernitat líquida es caracteritza, precisament, per una esgotadora recerca i exaltació pública de les etiquetes individuals del que ‘som’ (en realitat, del que decidim ser).

Quan parlem de llengües o d’identitats, tendim molt a emprar el verb ‘ser’: ‘soc andalús’ o ‘soc valencianoparlant’, per exemple. Clar que també ‘som’ hipocondríacs, vegetarians o membres d’un club de lectura. Sovint sentim que el valencià ‘és la llengua pròpia’; però dir que el castellà ‘no és una llengua pròpia’ és negar l’existència de la seua realitat presencial, com si no parlàrem d’una comunitat lingüística assentada.

Afirmar tal cosa sols és possible des d’una visió etnolingüística de ‘què som’ associada al valencià en una construcció essencialista de la identitat. És una herència del nacionalisme valencià que ha begut del pensament de Fuster, que alhora s’inspira en el romanticisme alemany i també en la dialèctica marxista, i per tant en un tipus de pensament semític (un poble amb unes característiques comunes, un enfrontament entre blanc i negre, una visió historicista lineal recollida per Hegel).

No és La vida de Brian, però aquest discurs ha triomfat quasi tant com la pel·lícula. Per descomptat, al si del valencianisme existeixen molts corrents i moltes tradicions de pensament; però si ens fixem, utilitza en general aquest llenguatge i s’ubica a través d’ell en el món. Lluny de voler debatre la seua veracitat, el meu propòsit és demostrar a grans trets fins a quin punt pot arribar a ser inoperatiu.

Pensem en qui es defineix, en valencià, com a ‘castellanoparlant’: oposa una essència a una acció d’existència, que és la de parlar valencià. Aquesta visió de les coses és molt limitativa; en voler explicar les llengües i les identitats amb etiquetes, acabem perimetrant la possibilitat de l’acció perquè ens obsessionem amb categories més prop del món de les idees que de la realitat. I així queda molt acotat el camp de l’acció política i comunicativa, perquè preferim atindre’ns a una mena de fidelitat intel·lectual abans que crear un discurs polític pràctic i honest (cf. Ombres lluminoses). És una obsessió amb les etiquetes.

El valencianisme polític ha seguit històricament aquesta brúixola, obviant que les identitats són construccions dinàmiques i obertes; que cap nació, país o persona té una essència, sinó que es defineix constantment a través d’actes presents que determinen futurs (com quan decidim quina marca de detergent comprar). Les etiquetes no serveixen si volem explorar alternatives a la realitat; cal trencar-les si ja no són útils.

En aquest sentit, s’està bastint a poc a poc un discurs en defensa del valencià i de les llengües minoritàries a través del prisma dels drets lingüístics, argüint-ne el principi d’eficàcia en l’administració, per exemple. Crec que funciona millor que la visió romàntica anterior i que empra amb intel·ligència un recurs pragmàtic que tothom pot entendre i que és de major sentit comú perquè explota el marc autonòmic assentat (per fi).

Però potser frivolitza des d’un punt de vista normatiu o institucional una qüestió, la lingüística, que té indubtablement un biaix sentimental. Una persona es defineix en gran manera per la llengua que parla, i que després pot lligar a la seua identitat –com ocorre en la majoria dels casos–. Per tant, aquesta visió serviria més per a convéncer, adherir i fixar normativament. Però com gestionem el component emocional lingüístic i identitari sense caure en les abstraccions romàntiques d’abans?

Bertrand Russell (1961) diu que la filosofia és aquest espai entre la teologia i la ciència: com la primera, especula sobre matèries sense un coneixement definit; com la segona, apel·la a la raó. La complexitat valenciana hauria de gestionar-se lluny dels dogmes infundats però també d’un racionalisme que no pot abastir les emocions lligades al camp que tractem. Aquest espai podria ser el d’una ètica amb vocació de projecte col·lectiu, perquè permetria articular una temàtica sentimental, com són les llengües que parlem i les identitats plurals que sentim, però alhora necessitada de racionalització, honestedat i realisme; no de més platonisme.

Imagine una ètica individual de comprensió sentimental de la diversitat lingüística que complemente el vessant col·lectiu del discurs dels drets lingüístics. Que abandone els marcs cognitius d’un irreal monolingüisme binari i també, per tant, la semàntica de “castellanoparlant”, “valencianoparlant” o “llengua pròpia” reinventant un discurs afectiu de les llengües lluny del que emprem encara hui. Em conforme de suggerir-la. Desenvolupar-la seria objecte d’un tractat de màgia o amb sort d’una enciclopèdia. És, en tot cas, una qüestió de pragmatisme.

Giovanni Pelegi és Graduat en Ciències Polítiques i de l’Administració Pública per la Universitat de València