ARTICLES D’OPINIÓ IRRESPONSABLE IV. Spain is different

Per Denis Allso Moreno

Aquest és el quart d’una sèrie d’articles resultat de l’anàlisi creuat de les dades dels poders públics. En els anteriors vaig parlar del protocol d’actuació i les decisions del govern. Aquest pretén analitzar les diferències entre els estats que han afrontat la pandèmia. Per a fer-ho possible cal recórrer a les disciplines d’anàlisi d’aquest marc: la política comparada i el dret comparat. És un fet que Espanya ha estat especialment afectada per aquesta pandèmia. Mentre es redacta aquest article, l’estat es troba en la posició 6 en el rànquing de casos confirmats darrere de Colòmbia, Rússia, Brasil Índia i els Estats Units.

Les mesures preses per Espanya en la primera onada van estar marcades per l’estat d’alarma com a figura jurídica. Difereixen fins i tot de les preses en la segona onada i és per això que vam publicar en aquesta mateixa sèrie un article [1] desmentint que l’estat d’alarma tal com s’estava duent a terme fora l’única eixida. El decret de Nova Normalitat és la demostració més evident d’aquest extrem. Com també el nou estat d’alarma descentralitzat.

Els mitjans de comunicació no han dubtat en cap de les dues onades en comparar les mesures preses en els diferents països del món. En algunes ocasions de forma molt desencertada. Doncs la comparació política és una disciplina d’estudi de les ciències socials, que no sent determinista aporta les eines per entendre millor la situació de cadascun dels estats en el seu context. Doncs parlem sobretot de variables qualitatives. Aquesta disciplina es complementa amb el dret comparat, que perfila les diferències entre els sistemes jurídics. S’ha publicat [2] de forma reiterada l’explicació que França i Itàlia han aplicat de manera prolongada estats d’alarma per a respondre aquesta crisi. Això, com moltes altres comparacions a escala internacional és una inexactitud.

El dret comparat engloba l’estat d’alarma espanyol dins d’una categoria de mesures d’emergència jurídica: els règims d’excepcionalitat. Aquests es poden englobar en dues tipologies: l’estat d’alarma, el d’excepció, el de setge i el de guerra dins dels que suposen generalment una excepcionalitat constitucional i l’estat d’emergència generalment dins de l’ordre legal [3]. A Espanya fins a la pandèmia per Covid el règim jurídic més semblant a aquest és el 116 CE aplicat, així i tot el Decret de Nova Normalitat exerceix en la pràctica d’excepcionalitat legislativa, és a dir, és un estat d’emergència.

En la majoria de països europeus amb constitució –podríem citar Àustria, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Irlanda, Bèlgica i Luxemburg sent Itàlia el model sui generis–, la constitució no detalla els règims d’excepcionalitat. Aquestes constitucions es limiten a contemplar estats de guerra i dotar al govern de poders en casos de necessitat justificada per a redactar disposicions especials.

L’article 77 de la constitució Italiana [4] estableix que “No podrà el Govern, sense delegació de les cambres, dictar decrets que tinguen força de llei ordinària.” i afegeix “Quan en casos extraordinaris de necessitat i urgència el Govern adopte, sota la seua responsabilitat, mesures provisionals amb força de llei, haurà de presentar-les el dia mateix per a la seua conversió a les cambres, les quals, fins i tot trobant-se dissoltes, seran degudament convocades i es reuniran dins dels cinc dies següents.”, no obstant això dona l’opció de desenvolupar lleis que alteren les relacions institucionals entre els poders públics: “Els decrets perdran tot efecte des del principi si no foren convertits en lleis dins dels seixanta dies de la seua publicació. Les cambres podran, no obstant això, regular mitjançant llei les relacions jurídiques sorgides en virtut dels decrets que no hagen resultat convertits.” Aquesta legislació es va completar a l’article 5 de la llei de Protecció Civil de 1992 [5]. Aquest, explica que: “Quan ocórreguen els fets a què es refereix el paràgraf 1 de l’article 2, lletra c)” (és a dir calamitats), “el Consell de Ministres, a proposta del President de Consell de Ministres, o, per la seua delegació de conformitat amb l’article 1, paràgraf 2, del Ministre de Coordinació de Protecció civil, delibera l’estat d’emergència, determinant la seua durada i extensió territorial en estricta referència a la qualitat i naturalesa dels esdeveniments.” i en comptes de cedir poder a l’executiu, estructura els poders davant una calamitat del municipi a l’estat donant-li molt poder a l’executiu de forma semblant al Decret de Nova Normalitat.

Itàlia, doncs, no té legislat un estat d’alarma i és l’exemple mitjà de la resposta europea al coronavirus. França ha aplicat l’estat d’emergència sanitària del seu Codi de Salut Pública. Alemanya, tot i tindre l’estat d’emergència regulat en la constitució no ho ha aplicat, doncs en 1933 la seua aplicació va precedir l’ascens del nazisme [6]; ha recorregut a la llei contra infeccions de 2008, estipulada per l’OMS a començaments de segle per a previndre epidèmies i pandèmies com ja s’ha explicat en aquesta sèrie [7]. Polònia també ha aplicat una legislació idèntica del mateix any. El Regne Unit que no té constitució escrita ha improvisat una legislació ad hoc. Entre els països europeus que han triat la via constitucional com Espanya fins al decret de Nova Normalitat, trobem a Portugal, que té molt més desenvolupat dins de la seua constitució els règims d’excepció: durant la pandèmia ha canviat entre els seus estats de calamitat, alerta i emergència que preveuen mesures graduals més desenvolupades que en el comú dels països. També Bèlgica ha aplicat l’article 105 de la seua constitució per atorgar poders totals un govern constituït forçadament per la pandèmia. Hongria, presidida per Viktor Orbán amb un Decret Llei ha establit un govern indefinit de caràcter autoritari amb fins a cinc anys de presó per a dissidents polítics. Deriva que semblen seguir altres països de l’est [8].

Lleis com les específiques de Polònia i Alemanya i modificacions normatives en països amb règims d’excepcionalitat tenen el seu origen en les legislacions contra pandèmies i epidèmies que va intentar implementar l’OMS entre el 2000 i el 2010, obtenint com a resultat el protocol de 2006 contra pandèmies en Espanya (número I d’aquesta sèrie) que preveia que les autonomies posaren en marxa la redacció dels protocols autonòmics. Les autonomies van fer la seua faena mentre l’estat, que hauria d’haver completat aquests protocols amb una legislació sòlida no ho va fer, com si van fer els principals països del nostre entorn. Ni els governs d’Aznar i Zapatero van posar-se a aquesta tasca ni els governs posteriors s’han interessat a posar l’estat al dia en aquesta contingència.

En la dimensió quantitativa comparem la incidència del virus entre estats, els afectats per habitant, etc. En la política comparada s’analitza la dimensió qualitativa de diferents actors; i en aquesta cal dir per a concloure que l’estat espanyol per un cúmul de circumstàncies, idiosincràsia política, desorganització de l’Administració Pública i altres desajustaments ha produït una gestió particular i diferent de la resta dels països de la UE i l’OCDE. Pel qual el relat mediàtic dels partits i mitjans del govern que pretenen una equiparació entre els estats d’emergència i d’alarma són incorrectes des del punt de vista de l’anàlisi de la política i el dret comparats.

L’estat d’alarma és una figura legítima, legal, constitucional, establida en la constitució per a situacions d’emergència sanitària. I un règim d’excepcionalitat, però no és exactament el règim d’excepcionalitat que s’està aplicant als estats del nostre voltant. El govern va arribar al compromís de fer una llei orgànica que fera prescindible l’estat d’alarma i no ha complit aquesta tasca i l’esperit de la llei busca la revisió parlamentària i parla de quinze dies (encara que no ho establisca legalment). Per evitar el calvari institucional d’aquest requisit convindria disposar d’una llei orgànica d’estat d’emergència.

Dennis Allso Moreno és estudiant de Ciències Polítiques i Gestió Pública per la UMH.