ELS FILLS I FILLES DE LES VÍCTIMES DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Per Maria José Calabuig Vanyó

Viure l’angoixa de presenciar o escoltar situacions de violència cap a una mare es tradueix en inseguretat, por, tristesa i, en conseqüència, en nombrosos problemes psicològics, alimentaris, ansietat, estrés, depressió.

La violència de gènere converteix en supervivent a les dones que la superen i als seus fills i filles que bé de manera física o bé com testimonis la pateixen. Tot i això, en nombroses ocasions la justícia segueix considerant el fet que un pare condemnat per maltractament té dret a mantindre el règim de visites respecte als seus fills. En aquesta línia, es va sentenciar, darrerament, al Jutjat d’Instrucció núm. 1 de Torrent.

Aparentment, encara que l’objecte destinatari de les agressions físiques no siga el xiquet o la xiqueta, aquests sí que són objectes de violència psicològica, una forma de maltractament Infantil recollida en la Convenció Internacional dels Drets de l’Infant -ratificada per l’Estat Espanyol- al seu article 19 que versa sobre la protecció contra el maltractament.

En aquest text legislatiu es determina l’obligació de l’Estat de protegir als xiquets i xiquetes de totes les formes de maltractaments perpetrats pels pares, mares o qualsevol altra persona responsable de la seua cura i estableix mesures preventives i eficaces per a l’establiment de programes socials a fi de proporcionar l’assistència necessària al xiquet o xiqueta i als qui cuiden d’ella.

Marges interpretatius de la normativa en matèria de violència de gènere

S’ha establit un debat al voltant de la correcta aplicació de les normes relatives a la protecció d’aquests menors així com dels mecanismes d’empara adequats, no vol dir açò que les normes jurídiques vigents siguen insuficients, al contrari, en els últims quinze anys s’hi ha produït grans avanços normatius. Malgrat això, la controvèrsia radica en el grau de concreció i l’aplicació que els òrgans judicials determinen per a aquestes disposicions jurídiques.

Una reflexió interessant, que apuntaré breument a tall d’incís, és plantejar-nos l’escassa formació de gènere que reben. Tampoc és un requisit bàsic, per a formar part dels jutjats de violència sobre la dona, quan és més que imprescindible. Com adverteix la Magistrada Lucia Avilés Palacios, sòcia fundadora de l’Associació de Mujeres Juezas és prioritari que les jutgesses i els jutges es formen, es consciencien i se sensibilitzen de la desigualtat per raó de gènere, de tal manera que es puga prescindir definitivament d’aquella sensació que el dret té gènere i aquest gènere és el masculí. A més, cal que les jutgesses i jutges apliquen les disposicions legals i els instruments de protecció existents en pro de la seguretat dels i les menors, però habitualment s’hi fa una aplicació patriarcal i adultcentrista del règim jurídic.

Les normes jurídiques vigents, relatives a aquesta qüestió, contemplen una redacció que afavoreix un dilatat marge de valoració, per part de l’òrgan judicial, que sol conduir cap a mesures lluny de la supressió de l’exercici de potestat paterna, per tant, mecanismes poc eficaços i que emparen el manteniment de la custòdia i tutela de les menors aspecte que xoca amb la seguretat i el benestar de les i els menors víctimes de violència de gènere. Cal, per tant, una acotació o redefinició dels límits interpretatius.

Els xiquets i xiquetes com a víctimes de violència de gènere

Conviure en el si d’una família amenaçada i atemorida per la violència masclista suposa convertir-se en una víctima dels delictes relatius a aquesta xacra. És un error freqüent considerar que el mer fet que no s’exercisca la violència de manera física cap als i les menors comporta la consideració d’aquests com a objectes indirectes de la violència de gènere. No obstant això, cal entendre que el o la menor, pel fet d’estar exposat a la violència és víctima directa d’aquesta violència.

Actualment, els fills i filles de les víctimes de violència de gènere són considerades també víctimes i així es recull en la Llei 4/2015, de 27 d’abril, de l’Estatut de la víctima del delicte i en el projecte de Llei Orgànica de Protecció Integral a la Infància i l’Adolescència enfront de la Violència. Malgrat aquests avanços, el projecte no recull l’opció de supressió de l’exercici de la tutela paterna ni regula la possibilitat. A més, a més en aquests dos textos jurídics s’hi apel·la a les jutgesses i jutges a pronunciar-se, sempre, sobre les mesures cautelars d’aplicació.

Pel que fa a la llei 26/2018, de 21 de desembre, de la Generalitat Valenciana, de drets i garanties de la infància i adolescència, es recull l’obligació dels poders públics per a adoptar les mesures necessàries per a protegir-los de la violència de gènere.

Drets de visites del pare. I els fills i filles, què?

Partim del fet que un o una menor que va a visitar a l’agressor de sa mare, malgrat que siga son pare, no és la millor garantia per al seu desenvolupament, físic i psíquic, d’una manera adequada i, per tant, aquests casos no haurien de ser la norma, sinó més bé, l’excepció. És a dir, la prohibició de les comunicacions o relacions familiars amb el pare, així com per la suspensió de la pàtria potestat “no té per què quedar reservada només als supòsits més perjudicials per als menors, com sosté una part de la doctrina”, tal com ens adverteix Reyes Cano. En aquesta conjuntura se situa en una balança el benestar del xiquet o xiqueta, ja que el dret de visites no és tan sols un dret del pare sinó també de les menors i s’ha d’analitzar cas per cas si la suspensió del règim de visites suposa un beneficiós per al fill o filla.

Cal fer una avaluació minuciosa i individualitzada de cada supòsit on es valore el nivell d’afectació que ja ha patit el o la menor, així com estudiar els riscos en què es podrien veure immersos els menors en l’acceptació dels suposats règims de visites i comunicacions i el manteniment de l’autoritat paterna, sinó que també de manera imperativa s’ha d’atendre a la voluntat del xiquet o xiqueta. Cal valorar, si es donara el cas, què ocorreria quan el menor o la menor tingueren contacte amb el pare i quin seria el seu impacte per al benestar físic i psíquic del fill o filla.

Malauradament coneixem massa casos en què s’ha fet burla d’aquesta anàlisi o no s’ha fet de manera íntegra, conseqüentment, trobem supòsits dels quals lamentar-nos, com el parricidi de Martina i Nerea a Castelló. La mare havia requerit mesures d’allunyament i la suspensió del règim de visites. Aquesta sol·licitud fou denegada al·legant el dret de visites del progenitor.

Pactes polítics, normes jurídiques…I la realitat

L’article 31 del Conveni d’Istanbul obliga els estats a prendre “les mesures legislatives necessàries perquè cap dret de visita o custòdia pose en perill els drets i la seguretat de la víctima i els xiquets”. Trobem que des de 2004 a la Llei Orgànic de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de gènere, ara ja modificada per a adaptar-la al Conveni, es regula que “el Jutge podrà ordenar la suspensió del règim de visites, estada, relació o comunicació de l’inculpat per violència de gènere respecte dels menors que depenguen d’ell”. Hi ha alguna cosa que sembla no quadrar en aquesta disposició: estableix que el jutge “podrà”, de nou deixant un marge d’aplicació ampli i que segurament acabarà establint-se sobre un percentatge de supòsits baix; el judici ací recau sobre si un home que ha amenaçat, agredit o lesionat a la parella encara té les facultats exigibles per a tindre cura dels fills o filles. El resultat d’això són resolucions judicials que situen la vida i el desenvolupament dels i les menors en el si de la violència masclista.

El Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere ratificat en 2017 recull la prohibició de les visites dels menors als pares que es troben en presó, però açò suposa oblidar-nos d’aquells casos que aparentment no s’inclouen dins dels supòsits greus i perillosos per a la salut psicològica i l’estat físic del menor pel mer fet que el pare no haja ingressat en presó o bé perquè en un primer moment el pare no ha agredit físicament al fill o filla, no contempla, per tant, la gran part dels casos o els i les menors que “només” han estat testimonis de l’agressió física o psicològica cap a les seues mares.

En conclusió, els jutges es mostren intransigents a suspendre el règim de visites. Entenen que un maltractador és un bon pare. Per revertir-ho cal aconseguir una societat igualitària i respectuosa amb els Drets Humans, especialment amb els drets de la infància i l’adolescència i de les dones, mitjançant una educació i una justícia amb perspectiva de gènere.

Sóc estudiant de Dret i Ciències Polítiques i de l’Administració Pública per la Universitat de València. Faig pràctiques a Fundació Nexe.