L’Estat en l’economia de l’endemà de la pandèmia

Per José Ramón Ruiz -Tamarit

Una possible conseqüència de la pandèmia que clarament marcaria un punt d’inflexió respecte a la trajectòria anterior, seria l’acceptació entusiasta de l’Estat com un agent econòmic de primer ordre, garant a partir d’ara de que la població puga satisfer les seues agegantades necessitats col·lectives. No hi ha cap dubte que l’Estat s’ha hagut de fer omnipresent durant el temps que portem convivint amb el virus de la Covid-19. El Sector Públic ha deixat de jugar un paper secundari, pràcticament subsidiari del Sector Privat, i ha passat a organitzar la nostra quotidianitat. Avui el trobem multiplicant la provisió dels serveis públics que ofereix la societat del benestar, assegurant els ingressos dels ciutadans amb subvencions, préstecs i avals, i sostenint l’activitat econòmica de les empreses. Durant aquest any 2020, l’Estat s’ha convertit per necessitat en intermediari imprescindible i demandant d’últim recurs.

Des de fa dècades, les funcions de l’Estat es venen classificant en tres grans categories: assignativa, estabilitzadora i distributiva. Però segons el lloc i el moment, aquestes funcions han estat acceptades per la societat en graus molt diversos. El motiu pel qual ens podem trobar amb el refús és que tota actuació estatal en la línia d’alguna de les funcions anteriors requereix finançament, i la forma d’obtindre els recursos necessaris no és neutral. Tanmateix, amb la pandèmia hem observat que des de pràcticament tots els àmbits professionals, incloent-hi empresaris, gerents, treballadors autònoms, assalariats, aturats, pensionistes, i fins i tot rendistes, s’està reclamant una major participació directa del Sector Públic en l’economia.

Aquesta no és una qüestió menor donat que la història recent ha estat dominada pel discurs inspirat per unes elits que han volgut apartar l’Estat de l’esfera econòmica. Curiosament, una vegada assumit per la majoria, aquest plantejament porta a reduir la seua presència a la mínima expressió. Tal vegada la justa per a garantir la pervivència de certs privilegis. El discurs, embastat amb pedaços de procedència diversa, al·lega que l’Estat és un productor ineficient, un regulador que desestabilitza els mercats quan per si mateixos tendeixen a autoregular-se, i una rèmora per al benestar perquè impedeix la creació de riquesa en prioritzar la redistribució respecte al creixement. Òbviament, en un període de pandèmia en que es mostren de la manera més crua les febleses del sistema, és fàcil veure recular totes aquestes crítiques mentre s’aparca el discurs del “menys és més”.

Però més enllà de la situació present, el dubte lògic és saber què passarà el dia després, a l’endemà de la pandèmia. És del tot oportú preguntar-nos si ens trobem en un punt d’inflexió tendencial o només en una situació d’excepcionalitat transitòria. Més Estat per sempre o retorn a la subsidiarietat? La resposta la donaran els ciutadans amb la seua preferència política i el vot electoral majoritari.

Com hem dit abans, tota activitat del sector públic en l’economia necessita fer ús de recursos econòmics que, per definició, són escassos. Aleshores, la major o menor acceptació social d’un Estat interventor es concreta al capdavall en el major o menor consentiment ciutadà per a que l’Administració Pública i els Organismes de l’Estat decidisquen sobre què fer amb una part important dels recursos de l’economia.

Les formes d’obtindre recursos que té al seu abast el Sector Públic, per a poder dur a terme les seues funcions, són variades. Pot produir-los directament, rebre’ls de l’exterior en forma d’ajudes, o sol·licitar-los als agents privats (persones físiques i jurídiques) que resideixen dins la seua àrea geogràfica d’influència. En aquest darrer cas, que és el que regularment utilitzen els Estats en les economies del nostre entorn, es pot optar per la via coercitiva dels impostos o per la via aparentment menys agressiva de modificar la quantitat i l’estructura dels seus actius (privatitzant béns del patrimoni nacional) i passius (endeutant-se).

En el nostre cas, les polítiques públiques que s’han aplicat en el passat han minvat la capacitat d’operar en algunes de les fonts anteriors, portant-les fins el punt de l’esgotament o a la més absoluta irrellevància. En l’actualitat doncs, l’Estat només compta amb les opcions dels impostos i el deute, les quals estan molt mediatitzades pels compromisos adquirits a nivell internacional en el marc del Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança (Pacte Pressupostari) que s’aplica als països de la Unió Europea.

Darrerament però, per a fer front a la crisi sanitària actual, la Unió Europea ha modificat les disposicions fiscals del Pacte, relaxant els criteris i posant-lo en stand-by. També ha aprovat el programa Next Generation UE que posarà en mans de l’Estat Espanyol una quantitat important de recursos en forma de subvencions i préstecs provinents de l’exterior. Es una ajuda per a pal·liar el desequilibri en les finances del Sector Públic, provocat per les mesures d’urgència que tracten d’esmorteir el xoc i recuperar l’economia. També és una ajuda destinada a finançar projectes de futur vinculats a la digitalització de l’economia i la transició ecològica. Però malgrat la seua importància, aquesta font de recursos té data de caducitat i és, per tant, transitòria.

En l’horitzó, el que trobem és un Estat que necessita recursos per a desenvolupar les seues tasques socials i econòmiques, i al qual li queden els impostos i el deute com a únics instruments estructurals per a obtindre el flux de finançament permanent que li cal. Els impostos suposen una càrrega corrent que satisfan les persones amb els seus ingressos del període. Poden ser en forma d’imposició indirecta si graven el consum en general i la compra d’alguns béns en particular, o d’imposició directa quan graven, entre d’altres, el rendiment del treball, les rendes del capital i el patrimoni. En canvi, el deute comporta un compromís financer periòdic, associat al pagament d’interessos i de les quotes d’amortització del préstec, que també hauran d’assumir les persones. El servei del deute és, per tant, una obligació diferida en el temps, però impostos a la fi i al cap. Aquesta càrrega serà més o menys feixuga depenent de com evolucione la base de recursos que ha de servir per a fer front al pagament d’eixos impostos en el futur.

Si les persones estableixen un vincle entre el present i el futur, i tenen en consideració tots els impostos que han de pagar, ja siga ara o més endavant, la resposta a la pregunta de si tindrem més o menys Estat en la nostra economia post-pandèmica depèn de quin siga el discurs que s’acabe imposant en relació al pagament d’impostos. Com que els polítics van i venen amb els vots, i les seues posicions volàtils estan condicionades electoralment, d’una banda tenim els que diuen que “els diners dels impostos on millor estan és en la butxaca dels ciutadans”, i de l’altra els que reclamen un Estat del Benestar potent i robust. Els primers sempre es queixen de les pujades d’impostos. Els segons, de les mancances en la provisió de serveis públics. Tanmateix, si es vol incidir de manera duradora en les polítiques públiques s’ha de canviar l’opinió pública. Quan canvien les creences i expectatives de la gent, el discurs polític canvia també.

Abans de l’actual pandèmia el discurs dominant era el de la pressió fiscal excessiva, tot i que aquesta pressió era baixa comparada amb la dels països del nostre entorn que posseeixen uns serveis públics de benestar molt més desenvolupats que els nostres. Aquest discurs compta amb un gran suport perquè els pocs contribuents als quals els correspon pagar molts impostos, d’alguna manera han aconseguit convèncer la massa de contribuents als quals els correspon pagar pocs impostos. Això és possible perquè encara que els impostos directes afecten a amples capes de la població només lleugerament, els impostos indirectes els afecten per igual. A més, hi ha la falsa expectativa d’un gran percentatge de població que pensa que es veurà sensiblement beneficiada per una reducció d’impostos que en realitat beneficiarà de manera significativa solament a una part molt minoritària dels contribuents.

En qualsevol cas, la realitat és que “més és més”, i si volem major benestar hem de pagar per ell, quedant marge només per a decidir com s’ha de distribuir el seu cost. Ara mateix ens trobem davant uns Pressupostos Generals de l’Estat que proposen canvis fiscals importants. D’una banda l’increment d’impostos indirectes que afectarà a tota la població sense consideracions de capacitat econòmica i, de l’altra, l’increment d’impostos directes que tindran impacte només sobre les rendes i patrimoni del selecte grup dels molt rics. En aquesta tessitura, la resposta a la pregunta de quin serà el paper de l’Estat en l’economia de l’endemà de la pandèmia està en l’aire. La reacció serà, lògicament, aferrissada per part dels contribuents que obtenen rendiments del treball superiors als 300.000€, rendes del capital superiors als 200.000€, o tenen un patrimoni que supera els 10.000.000€. Però el resultat final dependrà de la posició que adopte la resta de la societat. Principalment de la percepció fiscal d’aquells que sí que tenen necessitat d’un Estat proveïdor de serveis públics, en quantitat i qualitat homologables, però que veuran com augmenten alguns impostos indirectes que ja paguen, i com se’ls trasllada la càrrega d’altres de nova creació.

La desinformació i un cert grau de dissonància cognitiva creen un nexe entre els privilegis d’una minoria i la voluntat de la majoria, i poden fer que la societat majoritàriament es decante pel partit del “menys és més”. No és segur, doncs, que ara per ara ens trobem al principi d’una nova tendència, sinó que probablement tot acabe en un episodi transitori, que durarà fins que remeta la crisi sanitària i l’economia vaja retornant a la “normalitat” d’abans de la pandèmia.

José Ramón Ruiz-Tamarit és professor del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València. Membre del Lab d’Economia de la Fundació Nexe