TERRITORI FINIT

Per Imma Orozco Ripoll

La manera en què els éssers humans hem ocupat històricament el territori ha passat de respondre a la més bàsica necessitat de supervivència a  estar determinada per interessos especulatius sobre el sòl. 

Doncs bé, després de milers d’anys, la humanitat  es torna a trobar davant el repte de la supervivència més estricta, en el nostre cas, com a conseqüència de la necessitat d’adaptar-nos als desafiaments que se’n deriven del canvi climàtic. 

Identificar quines són les agressions, les amenaces que provoquen i agreugen aquesta situació d’emergència és clau per actuar sobre les causes directes, mitigar els seus efectes i avançar en la sostenibilitat i resiliència del nostre territori. Hem de tindre molt present que el territori és un recurs finit que va esgotant les seues possibilitats de regenerar-se i, per tant, també de realitzar les funcions ambientals necessàries que asseguren la nostra supervivència.

En general, podríem dir que l’aposta per un creixement mesurable en termes exclusivament quantitatius, l’ànsia per obtindre resultats i beneficis immediats i la consegüent falta d’anàlisis integrades de les diferents actuacions que es proposen sobre el territori són algunes de les amenaces més potents a què ens enfrontem. Tot molt heteropatriarcal, vaja.

Abastar aquesta qüestió a escala global excedeix totalment les pretensions d’aquestes línies però és fàcil adonar-se que el País Valencià serveix d’exemple paradigmàtic per a retratar aquestes amenaces. Fem un breu repàs d’algunes de les qüestions que tenim damunt la taula i que, depenent de les decisions que prenguem, podran contribuir a agreujar els efectes del canvi climàtic sobre el nostre territori i sobre les nostres vides.

Comencem per les reticències a abandonar un model urbanístic depredador del territori. No fa tants anys que el valor de la nostra terra es mesurava quasi exclusivament en funció del beneficis econòmics que podia generar a un particular.  Afortunadament, amb la modificació l’any 2019 de la Llei d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge (LOTUP) es va aconseguir avantposar l’interés general sobre el particular, deixant enrere una època en què el disseny de les nostres ciutats el decidien els interessos particulars dels propietaris de sòl o dels potencials inversors. 

Així i tot, al País Valencià hi ha 100.000 Ha de sòl urbanitzable, gran part de les quals no van passar un filtre ambiental en la seua tramitació que puguem considerar homologable en l’actual context d’emergència climàtica. Seria una irresponsabilitat mantindre eixes xifres de potencial -i irreal- creixement, més encara si tenim en compte que la superfície urbana del País Valencià és d’aproximadament 120.000 Ha. És a dir, quasi podem construir una rèplica del País Valencià!

Davant d’aquesta situació, existeixen instruments de planificació territorial que, com el PATIVEL o els Plans d’Acció Territorial (PAT) del Baix Segura, Castelló o Comarques Centrals, ajuden, de manera dialogada amb els ajuntaments, a reflexionar i prendre decisions sobre la viabilitat econòmica, social i territorial dels vestigis de la voràgine urbanística.

Una altra amenaça, i ben grossa, és la proliferació desenfrenada i descontextualitzada d’infraestructures diverses que responen a projectes aïllats. En la majoria dels casos, es van concebre d’acord amb estàndards i “necessitats” de fa dècades i ara, en plena crisi climàtica, reapareixen com a bàlsam per a totes les crisis econòmiques hagudes i per haver. Tant d’estudiar i… com si no hi haguera altres fórmules per reactivar l’economia!

La majoria de les grans infraestructures que es projecten al nostre país pequen d’aquest mal i també la majoria d’elles es localitzen a l’àrea metropolitana de València -aprofundint, de pas, en el desequilibri territorial. Aquest cas serveix per a il·lustrar el que intentem explicar: l’ampliació del bypass, la de la V-30 i la V-31 i també l’ampliació d’un port que necessita la construcció d’una nova via d’accés pel nord. Per aquest mateix lloc, ja s’està ampliant la V-21 i el Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana -promotor d’aquestes actuacions inconnexes- també busca encaix per a totes les necessitats de connexió ferroviària d’alta velocitat i mercaderies.

Lamentablement, aquestes actuacions es gesten de manera aïllada, evitant analitzar de manera integral la necessitat i l’impacte en el territori, en l’economia i en la qualitat de vida de les persones.

Més enllà, la manera en què es projecten aquestes actuacions també és una amenaça per a la nostra autonomia. Si en no tenim prou amb estar infrafinançades, també se’ns limita una competència exclusiva de les comunitats autònomes com és l’ordenació del territori. Difícilment la podem exercir en plenitud i amb autonomia si les grans infraestructures que la condicionen de manera estructural es decideixen unilateralment des de Madrid.

Mentre, de les inversions en rodalies, les que contribuirien a millorar la qualitat de vida de les persones i a evitar la “necessitat” de grans infraestructures que promoguen la mobilitat contaminant, se sap poc més que el que puguen informar les persones contractades pel Ministeri a tal efecte.

D’altra banda, la constant pressió que pateix el sòl rural -més barat que l’urbanitzable i l’urbà- també hipoteca i posa en risc la resiliència i sostenibilitat del nostre territori. De nou, actuacions aïllades, amb major o menor mida i impacte però sempre amb manca d’una visió de conjunt que impedeix mesurar els impactes globals i dificulta la conciliació de les diferents activitats proposades en el territori.

Dins d’aquesta categoria, però amb capítol a banda perquè cal atendre totes les seues particularitats, hauríem d’incloure la manera en què implantem les infraestructures necessàries per a avançar en la ineludible transició energètica. És molt evident que una part important de la societat està vivint com una amenaça als usos tradicionals del sòl i al paisatge la implantació de grans instal·lacions fotovoltaiques. La transició energètica no hauria de ser percebuda com una amenaça, alguna cosa està fallant.

Si carreguem tot el pes de la transició energètica sobre les esquenes del món rural, estarem cometent un gran error d’estratègia a mitjà i llarg termini. Aquests espais són proveïdors de béns i serveis ambientals imprescindibles per a la lluita contra el canvi climàtic. Per tant, hem d’assumir que la lluita contra el canvi climàtic és multidimensional i que la transició energètica ha de ser justa amb les persones i amb el territori. Això només serà possible a través de la planificació de la seua implantació en el territori. Per això, cal conciliar aquestes dues necessitats, mantenint les exigències de descarbonització però també les de fer un ús racional del sòl.

Per últim, no podem deixar de parlar del despoblament. Aquest fenomen també suposa una greu amenaça per a un dels nostres àmbits més valuosos, el sistema rural, i per extensió per al conjunt de la ciutadania. El degoteig d’abandonament dels pobles de l’interior es va iniciar en els anys 60 amb la proliferació de la indústria i els serveis en altres zones del nostre país i es va agreujar amb la desigual i injusta distribució d’infraestructures de mobilitat -com véiem abans amb el cas de l’àrea metropolitana- però també educatives i sanitàries i amb el boom de la construcció en el litoral.

Aquesta tendència no ha parat de créixer i la població de la franja rural és cada volta menor i més envellida. Sense població activa als municipis de l’interior, els béns i serveis ambientals que anomenàvem i dels quals ens beneficiem el conjunt de la societat valenciana estan en risc. I això, en temps d’emergència climàtica, és un problema de primer ordre al qual hauríem de posar remei a través d’una llei d’equilibri territorial, que garantisca l’equitat per a la ciutadania valenciana, independentment del lloc on visquen.

Encara que ho puga semblar, el to d’aquestes línies -que només recullen algunes de les qüestions que actualment tenen una major incidència sobre el territori valencià- no és en absolut pessimista. Hi ha esperança per al nostre territori, això sí, sempre que siguem rigorosament coherents amb la gestió d’un recurs finit en el context d’emergència climàtica en què vivim.

Imma Orozco Ripoll és llicenciada en Traducció i Interpretació per l’UJI, és  Secretària Autonòmica de Política Territorial, Urbanisme i Paisatge.