DISCURS DE CARME MIQUEL ALS PREMIS ISABEL FERRER 2019

Aquest text és la reproducció del discurs que va pronunciar Carme Miquel com a guanyadora dels Premis Isabel Ferrer de 2019. Aquest premi té per objectiu “reconéixer i premiar públicament a aquelles persones, físiques o jurídiques, que des d’un àmbit personal, laboral, social, institucional o cultural hagen destacat per trencar els prejudicis socials i culturals que impedeixen a les dones ser iguals als homes o que hagen destacat per la seua tasca en favor de la igualtat de dones i homes”

Molt agraïda per la concessió del premi Isabel Ferrer i honorada per compartir-lo amb Amalia Alba i el grup de dones dels Ports. Actes com  el present i dies com el 8 de març ens recorden que les dones hem fet un llarg camí en la lluita per la igualtat i que en som moltes, moltíssimes, les que des de diferents angles, hem estat en eixa tasca. Crec que podem estar contentes pel moment de conscienciació i fermesa al que han arribat tantíssimes companyes i també molts companys que veuen en els avanços feministes, avanços de tota la societat. Però haurem d’estar atentes, això sí, perquè construir costa molt i destruir costa poc. I no ignorem que estem vivint moments foscos on sectors de la política i la societat estan disposats no només a no avançar sinó a tornar endarrere, seguint els pitjors postulats del patriarcat. 

Així és que continuarem treballant per no retrocedir i per seguir construint de manera efectiva la societat feminista. Perquè no es tracta només d’assolir uns drets com a dones però seguir amb un món globalment injust, que és el món que la dominació masculina ha creat al llarg de la història. Un món, el que vivim, amb desigualtat, competitiu, violent i mancat d’humanitat. Des del feminisme es tracta de construir un món diferent on a més dels avanços cap a la igualtat que com a dones hem aconseguit i seguirem aconseguint, incorporem la mirada femenina, una altra manera de fer les coses a partir d’aquelles habilitats i actituts que les dones hem conreat al llarg del temps. Bé sabem que el rol tradicional de la dona ha estat limitat a l’espai privat, com encarregada de les tasques domèstiques quotidianes i la funció de reproductora, cuidadora i nodridora. I que aquest rol ha constituït un destí d’opressió per a moltes. Però seria un error posar en el mateix sac el que ha estat una opresió de les dones, i les actituds i sabers que les dones han desenvolupat al llarg de la història en la vida quotidiana. Entre aquestes actituds cal considerar l’empatia, la capacitat per ajudar, per atendre les necessitats d’altres persones, així com l’habilitat per a la complexitat, per organitzar-se en el temps, duent a terme múltiples tasques simultàniament. Considere tan importants aquestes actituts i sabers “femenins” relacionats amb les funcions de cuidar la salut i el benestar familiar i social, que cal transmetre’ls també als homes i compartir-los. Alhora que les institucions polítiques i socials assumixen les funcions que aporten una millor atenció a totes les persones que la necessiten.

Però hi ha una altra qüestió que voldria remarcar breument: el desenvolupament econòmic capitalista de la ma del sistema patriarcal, s’ha produït de manera depredadora. És un model econòmic que segueix una dinàmica consumista absolutament expansiva, que es manté i creix, a costa d’extreure cada vegada més materials de la Terra, d’utilitzar cada vegada més energia i més recursos naturals. Però el planeta Terra no és infinit, té límits físics, d’ací l’enorme problemàtica ambiental que estem vivint, amb el canvi climàtic en primera línia. 

És per això que el món feminista en la construcció d’una nova societat, alhora que articula noves relacions de gènere homes/dones, es planteja també noves relacions humans/natura i això fa que introduïm l’ecologisme en el nostre plantejament i actuacions.  El desenvolupament econòmic capitalista, que ha introduït la dona en el món que l’home li ha creat, l’ha allunyada de la natura en els països que anomenem del Nord. En canvi als països del Sud, tot i les moltes dificultats i agressions mediambientals que es produeixen, hi ha una relació molt estreta de les dones amb la natura, com usuaries i gestores dels recursos naturals, productores, administradores i en definitiva, defensores d’eixos bens. A pesar de la diferent situació, tant per a les dones del tercer món com per a les del primer món els problemes mediambientals són  tangibles, dramàtics… la destrucció de la natura és una amenaça directa per a la vida de la gent. Però les dones som creadores de vida i vetllem pel seu manteniment.  

Per això la incorporació d’actituds i sabers de les dones esdevé absolutament necessària i és el punt de partida d’un nou enfocament per repensar el medi ambient i la nostra relació amb ell. Es tracta de valorar el potencial de les dones per actuar quotidianament amb criteris ecologistes i que aquesta manera d’actuar per retornar la vida plena a la Terra, forme part també de la lluita i el quefer feminista.

Carme Miquel i Diego (la Núcia, 1945- València, 2019) fou una mestra i escriptora valenciana. Fou una de les màximes defensores de l’ensenyament en valencià, vinculada amb el moviment de renovació pedagògica; en àmbit literari va publicar més d’una trentena d’obres. Ha destacat també en la seua defensa del feminisme, i del feminisme valencianista. Va estar membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de 2006 fins a la seua mort. Podeu conéixer més sobre ella accedint a Dones i Valencianisme.