EL FUTUR, EN VALENCIÀ

Per Vicenta Tasa i Fuster. Publicat el dia 26/09/2022 a Diari La Veu del País Valencià

Segons la UNESCO, hi ha unes 6.000 llengües arreu del món, de les quals unes 2.500 estarien en perill d’extinció durant les pròximes dècades, i el ritme de pèrdua de diversitat cultural i lingüística no ha deixat d’augmentar des de mitjan segle xx, sobretot a partir de l’expansió de la globalització.

És innegable que vivim un moment difícil per a les minories lingüístiques arreu del món. Potser mai no ha estat fàcil per a les llengües amb un nombre de parlants limitat, sobretot quan no són les llengües pròpies i oficials de les institucions centrals de l’estat on són parlades. Però, en una època amb grans desplaçaments de població i canvis accelerats en l’economia i la tecnologia, l’estrés sobre les llengües amb menys parlants i menys suport tecnològic és encara més gran.

Actualment, per exemple, els assistents de veu domèstics de les principals companyies tecnològiques només estan preparats per a unes vint llengües del món, tretze de les quals són parlades a Europa. Però, si analitzem les dinàmiques, fins ara dominants, de la Intel·ligència Artificial, fins i tot llengües grans com l’alemany, el francés o el castellà actualment tenen dificultats per a competir amb l’anglés. I aquesta realitat valdria també per al món acadèmic i, encara més, per a la investigació científica rellevant internacionalment.

Vol dir això que les llengües amb només uns milions de parlants no tenen futur? Tot el contrari. La mercantilització de tots els aspectes de la vida humana que ha imperat en les últimes dècades com a forma d’ordenar la societat s’ha demostrat un desastre en termes de cohesió i igualtat social, i absolutament incompatible amb la diversitat cultural i lingüística.

Les llengües no són un mercat d’intercanvis lingüístics entre individus aïllats i la supervivència d’estes no està sotmesa a la quantitat de parlants que tinguen com afirma la lògica neoliberal. Les llengües van unides indefectiblement a la identitat individual i col·lectiva de les persones, donen forma a la nostra comunitat cultural i són part principal d’una comunitat política, dues coses diferents que, només a vegades, van unides.

Els drets lingüístics i, de manera singular, el dret a viure en la llengua pròpia, quan és la llengua històrica d’un territori i una comunitat humana singular, és un dret humà directament vinculat a la dignitat de cada persona i un fet bàsic per a poder dur a terme el nostre projecte personal de vida dins de la comunitat amb la qual som interdependents.

Quan en un territori, com el valencià, conviuen dues llengües oficials, amb una posició de domini legal i econòmic desigual, garantir els drets lingüístics de totes les persones comporta suport oficial i judicial especial per a la llengua minoritzada, polítiques públiques serioses que permeten el coneixement general i igual de les dues llengües entre la població i la possibilitat de béns i serveis públics i privats en les dues llengües de manera igual, des de cinema, televisió, comerç, notaries, judicatura, policia i qualsevol altra funció habitual que puguem imaginar.

Ara bé, més enllà de la igualtat real de l’oficialitat de les dues llengües, d’iguals polítiques públiques i privades i d’igual tracte per part dels tribunals de justícia, coses que ara no es donen per al valencià, el més important per al futur d’una llengua és la voluntat dels parlants de respectar-la, usar-la habitualment i transmetre-la familiarment i en la vida quotidiana. Les llengües desapareixen si deixen de parlar-se, si la gent que pot parlar-les no ho fa i redueix dia rere dia el seu espai cultural i la pròpia identitat. Així de trist i de cert.

Per això, cal considerar que és la força identitària personal i col·lectiva la que permet, molt més que la realitat legal i oficial, la supervivència de les llengües, especialment quan són llengües com la nostra, que no té a favor ni les institucions europees ni les centrals de l’Estat espanyol, i depén de la capacitat i voluntat de les administracions autonòmiques i locals.

En aquest sentit, val a dir que hui, possiblement com mai en un segle d’existència de pensament i sensibilitat valencianista, plural i democràtica, hi ha un nombre creixent de valencianes i valencians que defensen conscientment i de manera natural i tranquil·la el dret a viure en valencià i a estendre l’ús social de la llengua respectant els drets de les persones que tenen altres llengües primeres, però reivindicant amb un comportament cívic i sincer el respecte ple i real a la seua dignitat i personalitat.

Potser no tots els indicadors sociolingüístics del valencià siguen tan positius; però aquest ho és, i molt. Si les polítiques públiques dels governs valencians permeten el coneixement igual i real de les dues llengües oficials i si el nombre de persones que parlen, escriuen i usen el valencià conscientment de manera habitual en tots els àmbits de la seua vida continua creixent, hi haurà un futur segur en valencià. Està en les nostres mans fer-ho possible.

Vicenta Tasa i Fuster és la directora acadèmica de la Fundació Nexe