L’EXAMEN NACIONAL DEL BOTÀNIC

Per Moisés Pérez, publicat a El Temps el dia 9 d’octubre de 2022

Fa quasi vuit anys, quan el calendari marcava l’any 2015, la victòria de les esquerres al País Valencià va generar unes expectatives de canvi en les persones progressistes i valencianistes sobre matèries com ara la normalització lingüística, la vertebració del conjunt del territori i la creació d’estructures pròpies que reforcen l’autogovern. Aprofitant la celebració de la diada nacional del 9 d’octubre al País Valencià, així com l’entrada en els darrers compassos de la segona legislatura botànica, EL TEMPS avalua des del punt de vista nacional el Govern valencià de la mà d’Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Associació Cívica per la Llengua El Tempir, Plataforma per la Llengua, Castelló per la Llengua i l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc.

A la plaça de l’Ajuntament de València, no cabia ni una sola agulla. Milers i milers de persones s’havien concentrat a l’espai icònic del cap i casal valencià per celebrar la derrota del PP a les urnes. Hi havia càntics, besos apassionats de victòria, música proporcionada per batucades i, fins i tot, persones que havien agafat botelles de cava o xampany per acompanyar una vetlada històrica, atès que significava l’adéu de qui havia estat alcaldessa de la capital del País Valencià des de principis dels anys noranta. L’alegria de la gent mobilitzada, d’aquells amb sensibilitat progressista, era doble. La Generalitat Valenciana, governada pels conservadors d’ençà de l’any 1995, canviava de color aquella mateixa nit. Un bipartit conformat pel PSPV i Compromís amb el suport parlamentari de Podem accedia al comandament executiu. L’any 2015 quedava gravat en la memòria com a una data d’esperança per a tots aquells que advocaven per un tomb a un territori valencià assetjat per una perniciosa hipoteca de reputació a l’esquena.

La victòria de les forces esquerranes al País Valencià obria un temps d’horitzó de transformacions, per exemple, en matèria lingüística. Després d’anys d’arraconament institucional de la llengua, malgrat alguns xicotets gestos d’exaltació regionalista, l’idioma propi tenia l’oportunitat de recuperar el terreny perdut. També s’albirava una ocasió per emprendre polítiques que vertebraren un país necessitat d’agulla i didal, d’entendre la seua enorme pluralitat i d’erosionar els greuges territorials que històricament han estat combustible per al provincialisme. El progressisme valencià tenia a les seues mans la possibilitat d’enfortir un autogovern en la pràctica a l’UCI, ja que l’administració autonòmica depenia absolutament de les transferències de Madrid.

Quan queden pocs mesos perquè el calendari marque el vuitè aniversari d’aquella efemèride, en un curs polític caracteritzat per la cita electoral que decidirà la continuïtat del projecte del Botànic, EL TEMPS aprofita la diada nacional del 9 d’Octubre per avaluar les polítiques desplegades pel Govern valencià de progrés en matèria de normalització lingüística, vertebració del conjunt del territori, creació d’estructures pròpies i reforç d’un autogovern que encara és llastrat per l’infrafinançament crònic que experimenta el País Valencià. Sense posar-hi nota, els professors escollits son Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Associació Cívica per la Llengua El Tempir, Plataforma per la Llengua, Castelló per la Llengua i l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc.

Clarobscurs lingüístics

Les il·lusions que havia despertat el tomb polític a les institucions valencianes per a les entitats centrades en la promoció de la llengua i la cultura pròpia del territori valencià prompte van moderar-se en llegir l’Acord del Botànic, el document que havia de servir de guia programàtica per al nounat Consell. En aquell full de ruta, no hi havia cap referència envers el català. A pesar de la manca d’al·lusions a la política lingüística, un dels primers elements de pes que va desplegar el Govern valencià fou el seu model idiomàtic a les aules. Va apostar-se per un plurilingüisme que intentava promocionar el català lligant-lo a l’ensenyament més elevat d’anglès, però uns tribunals escorats inequívocament a la dreta van desmuntar el sistema confeccionat per la conselleria d’Educació, Cultura i Esports, llavors encapçalada per Vicent Marzà, de Compromís.

Amb l’objectiu de blindar la nova versió del plurilingüisme escolar de les tisores de la justícia i d’una contraofensiva legal d’actors d’aspiracions monolingües, va idear-se un sistema lingüístic a l’escola fonamentat en els percentatges d’hores lectives. D’aquesta manera, s’atorgava un mínim del 25% de castellà i de català, així com un 15% d’anglès. En el cas d’ambdós primers idiomes, els consells escolars podien augmentar la seua presència fins a un 50%, tot i que la llei introduïa una recomanació perquè la llengua escollida fora el català. Pel que fa a l’idioma de William Shakespeare, el seu topall era d’un 25%. La nova versió del plurilingüisme, pactada per les tres forces botàniques, va provocar una revolta d’oposició de diversos instituts de secundària i de cooperatives d’ensenyament. Denunciaven que haurien de reduir hores lectives en català.

«S’ha optat per un model d’ensenyament que no permet que els alumnes que acaben els seus estudis siguen competents en valencià. Sobre el paper es presenten un percentatge d’hores lectives, les quals diuen que han augmentat en comparació amb el sistema anterior de línies en castellà i en valencià. La realitat, però, és que el valencià no està avançant a les grans ciutats. S’ha adoptat la fórmula contraproduent: perquè hi haja un poc més de valencià a les urbs, s’està introduint moltes més hores de castellà en altres zones amb més potència valencianoparlant», opina Josep Enric Escribano, president de l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir, qui assegura que «les dades teòriques no es corresponen a la realitat perquè no hi ha cap vigilància de la inspecció sobre el seu compliment». «Hi ha classes de valencià que s’estan donant en castellà al Baix Segura. El Botànic i el valencianisme, però, no volen aprofundir, ni entrar-hi en aquest camp de batalla», retrau.

La percepció envers el plurilingüisme és compartida per Zahia Guidoum, veu de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià: «Si no es reedita el Govern del Botànic, amb la mateixa llei de plurilingüisme que tenim i fent una interpretació que casaria plenament amb la normativa existent, el PP i Vox podrien traçar una estratègia per marginar el valencià. I, en aquest cas, ni tan sols tindríem el recurs anterior de les línies en valencià, les quals mantenien un reducte d’immersió lingüística al nostre país». «La primera versió del plurilingüisme estava dissenyada per atendre les diferents desigualtats lingüístiques existents al País Valencià, però la darrera versió s’ha convertit en un embolic de percentatges on el valencià i el castellà tenen la mateixa base quan ambdues llengües socialment no tenen la mateixa força. Mentre el castellà gaudeix a l’Estat espanyol d’una jerarquia i d’una presència hegemònica als mitjans de comunicació consumits al País Valencià, el valencià és un idioma minoritzat. Atès que fa uns anys de la seua implantació a primària, caldria avaluar el rendiment del plurilingüisme», completa Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana.

«A l’àmbit educatiu, tenim més alumnes vehiculats en valencià», contraposa Gustau Pérez, president de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, qui reclama, tanmateix, «la implantació de la competència lingüística». «No volem que hi haja una llengua de segona, una llengua accessòria enfront d’una llengua principal i obligatòria. El requisit lingüístic és un assumpte irrenunciable. No debades, igualaria els drets dels valencianoparlants amb els dels castellanoparlants», indica, per ressaltar que durant aquests quasi vuit anys d’executius botànics «cal reconèixer una actitud i unes accions envers la llengua que demostren més estima i més respecte, com ara a escala institucional». «La majoria de les declaracions es fan en valencià, tot i que encara ens trobem amb molta publicitat institucional en castellà i amb molts actes públics en castellà», puntualitza.

Incorporada a la Llei de Funció Pública, la competència lingüística ha quedat pendent del desenvolupament del reglament de la normativa. La defensa del PSPV d’uns nivells d’acreditació de coneixements lingüístics en català inferiors als firmats a l’Acord de la Nau del 2016, rubricat per partits, sindicats i entitats del món civil en 2016, ha perpetuat el desacord amb Compromís. «Tots els bons propòsits del primer botànic, amb el pas del temps, s’han diluït. L’objectiu més important de la segona legislatura era l’aprovació de la competència lingüística i sembla que tampoc es materialitzarà perquè no hi ha acord amb el reglament. Això és conseqüència d’una negociació fallida, d’una estratègia errònia. S’hauria d’haver defensat com a línia roja la disposició que va plantejar-se, la qual permetia activar la competència lingüística si la negociació del reglament s’estancava», critica Escribano, qui estira les orelles el Botànic «per haver pecat de supèrbia i no vehicular bones iniciatives com el decret d’usos lingüístics a l’administració o l’Oficina de Drets Lingüístics amb altres fórmules jurídiques per evitar que foren retallades pels tribunals».

«Han passat dues legislatures i encara tenim pendent el requisit lingüístic. Cal impulsar aquesta mena de polítiques perquè els valencianoparlants deixem de ser ciutadans de segona. S’ha de recordar que una persona que vinga d’Extremadura no tindrà cap problema per desenvolupar-se, mentre que un valencianoparlant està menyspreat de cara a la seua administració o si ha d’interactuar en valencià amb les forces i cossos de seguretat», amplia Usó. «És cert que encara no tenim el reglament, però s’està negociant entre les dues conselleries implicades i confie que tire endavant. Seria molt important que s’aprovara, ja que es tractaria d’un avanç reclamat socialment per tota la gent valencianoparlant», lleva escepticisme Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, qui observa «el plurilingüisme com a un avanç del valencià».