L’ENSENYAMENT DE L’ANGLÉS: ADQUISICIÓ I IDENTITAT LINGÜÍSTICA A L’ESCOLA VALENCIANA

Per Pilar Safont

En adquisició de llengües estudiem la hipòtesi del període crític (Lenneberg, 1967) que apunta a una edat determinada per a l’aprenentatge de les llengües. És cert que si partim de la idea que aprendre llengua és un procés exclusivament cognitiu i biològic es poden identificar moments més favorables per adquirir vocabulari, sintaxi o pronunciació. Ara bé, tot això es complica quan ens referim a terceres o quartes llengües, quan tractem entorns multilingües, i quan tenim en compte les emocions, les actituds cap a les llengües, o la identitat.

La creença generalitzada és que com abans s’aprenguen les llengües millor. Aquesta idea prové d’una sèrie d’estudis duts a terme en territoris anglosaxons, on s’analitza l’adquisició de l’anglés per part de població immigrant i es compara el ritme d’aprenentatge de la xicalla i de les persones adultes nouvingudes. Les més menudes s’integren abans a la societat que les acull, aprenen ràpidament la llengua de les companyes i companys, i fins i tot ajuden els seus majors. En aquests casos, doncs,  podem assegurar que com abans millor, i tenim evidències a les nostres escoles i centres educatius.

Aquests resultats no són extrapolables al cas de l’anglés i al seu aprenentatge a l’escola valenciana. No és la llengua pròpia del nostre territori, no hi ha una exposició abundant i involuntària a la llengua (com seria el cas del castellà), i, per tant, no existeix la necessitat imperiosa de conéixer-la per poder comunicar-se, i en definitiva conviure en una comunitat de parla determinada al nostre país. De fet, quan s’han tractat de replicar els estudis sobre els efectes de l’edat descrits abans a l’Estat espanyol s’ha observat que els territoris on es va començar a aprendre anglés als 12 o 14 anys presentaven avantatges respecte dels que van encetar el procés d’adquisició en finalitzar l’educació infantil. Tot i això, no podem obviar la idoneïtat de conéixer aquesta llengua franca de la comunicació, els negocis, el món acadèmic o la publicitat, entre molts altres àmbits. El prestigi sociolingüístic de l’anglés és tan alt que institucions i famílies han acordat fer prevaldre el coneixement d’aquesta llengua en les etapes inicials de l’educació.

Els beneficis del plurilingüisme en els i les infants no són cap secret. Augmenta la consciència metalingüística i pragmàtica, la creativitat, la sensibilitat comunicativa; s’aprén molt abans a utilitzar estratègies d’aprenentatge i es gaudeix d’avantatges discursius. La visió del món és molt més ampla, variada, en definitiva, més rica. Qui no voldria tot això per als fills i filles?

Ara bé, no oblidem que el plurilingüisme implica el coneixement i aprenentatge d’almenys tres llengües, i tots aquests avantatges es donen si partim d’una competència bilingüe. Afortunadament, al País Valencià – amb el valencià i el castellà com a llengües oficials – es donen les circumstàncies idònies per poder arribar a un plurilingüisme efectiu i gaudir dels seus beneficis. Sabem que l’ensenyament en valencià presenta clars avantatges en l’adquisició i ús de l’anglés. A més a més, l’ensenyament en valencià també fomenta l’autoestima lingüística dels nostres menuts i menudes així com la creació de la seua pròpia identitat. La importància de la identitat lingüística a fi de mantindre un plurilingüisme sostenible i ecològic no es pot ignorar. No podem tractar d’igual manera una llengua majoritària que una de minoritzada o una d’estrangera. Fomentant la llengua minoritzada a l’escola, afavorim un bilingüisme que servirà de plataforma perfecta per a adquirir l’anglés.

I l’ordre dels factors afecta el producte? És a dir, considerant el prestigi social de les llengües, no podríem promoure un bilingüisme castellà-anglés a l’escola i aprendre el valencià posteriorment amb major facilitat? Seria la pitjor opció per molts motius, sobretot perquè no s’arribaria al plurilingüisme, ja que el valencià és una llengua minoritzada. A més, es deixaria de banda la identitat i autoestima lingüística dels més menuts i les més menudes, i, amb el pas del temps, de la societat en general. Seria una forma idònia, això sí, de matar progressivament una llengua i una cultura: la nostra.

Pilar Safont, Universitat Jaume I