El país necessari

Una de les coses que més em va sobtar en arribar a viure a Barcelona va ser que quan la gent em preguntava «¿que tu d’on ets?» i jo contestava que «de València» em retrucaven: «de València, ¿però de quina part?». I no, no és que volgueren saber el barri de la capital del qual provenia, sinó que estaven referint-se al conjunt del país; el nom popular del nostre país per als catalans, tot i la nomenclatura oficial dels mitjans de comunicació o dels ambients més polititzats —que ens anomenen País Valencià—, és simplement i planerament València. És així des de fa segles, ja que eixe ha sigut el nom d’històric del nostre territori. Com és sabut, les terres islàmiques i castellanes que van conquerir Jaume I i Jaume II entre 1233 i 1304 van rebre el nom de Regne de València. Però eixa expressió no significava que el regne pertanyera a la ciutat de València —igual que la de Regne d’Aragó no indicava cap mena de pertinença a un municipi—, sinó que únicament al·ludia al nom del territori, València, que coincidia amb el de la capital. València era el nom de la ciutat i València era el nom del regne, del conjunt de terres que anaven del Sénia al Segura i fitaven amb Catalunya, Aragó i Castella.

És per això que el nom de València —com també el de «el Reino», que s’ha mantingut en zones frontereres castellanoparlants— s’ha conservat fins hui en dia en altres llocs per a referir-se a tot el nostre territori. I és també per això que el nostre gentilici col·lectiu i la nostra llengua reben d’ací el seu nom: som valencians i parlem valencià perquè històricament el nom del nostre territori ha sigut València. Ara bé, aquell nom comú i inclusiu va començar a decaure en el moment que primer, en 1707, va desaparéixer el regne al qual feia referència i després, en 1833, es van crear les tres províncies de Castelló, València i Alacant, que han vehiculat bona part de la nostra vida política i administrativa en els darrers 182 anys. Així, el subjecte col·lectiu provincial anà prenent cada vegada més força, de manera que els «valencians» passaren a identificar-se amb els habitants de la ciutat i de la província, enfront dels «castellonencs» i els «alacantins», habitants de les ciutats i les províncies respectives.

Per eixa raó, el nom de València, tot i que era emprat a bastament per les primeres fornades de regionalistes valencians, sorgides precisament en la capital, no acabava de funcionar bé per al conjunt del país ja a finals del segle XIX. Així, per exemple, quan la principal institució valencianista del moment, Lo Rat Penat, visità Castelló de la Plana en 1909, l’acte acabà amb un: «¡Vixquen els bons valencians! ¡Vixca Castelló! ¡Vixca Alacant! ¡Vixca el Reyalme Valencià!». Es recorria, doncs, a esta darrera expressió, com també a les sinònimes Reine Valencià, Regne Valencià o Regne de València, però això tampoc solucionava la qüestió del nom global, en tant que el territori valencià ja no constituïa cap regne. En conseqüència, des dels sectors més valencianistes es feren propostes alternatives, com les de Valentínia, Valentània o Valensània, propugnades per Faustí Barberà i Rossend Gumiel entorn de 1907. No obstant això, cap quallà i els noms de València i Regne (o Antic Regne) de València continuaren sent els més estesos, juntament amb el de Regió Valenciana, que, evidentment, no devia satisfer les pretensions d’un nacionalisme valencià que continuava avançant i madurant.

Així les coses, amb l’esclat valencianista de la Segona República aparegué un nom nou, el de País Valencià, que anteriorment mai s’havia emprat amb un significat polític i social, sinó simplement geogràfic. Com va indicar Joan Fuster, va ser en les planes de la revista Acció Valenciana, publicada entre 1930 i 1931, on va començar a utilitzar-se i reivindicar-se el terme. Es tractava del butlletí quinzenal d’Acció Cultural Valenciana, una organització de jóvens historiadors i filòlegs nacionalistes entre els quals hi havia progressistes i conservadors, com Manuel Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Joan Beneyto o Felip Mateu i Llopis. La terminologia va ser ràpidament adoptada per la gran majoria del valencianisme fins al punt que l’empresari de dretes i promotor de l’important setmanari El Camí Joaquim Reig l’emprà profusament en l’opuscle Concepte doctrinal del valencianisme, de 1932, i aquell mateix any, en una emotiva Processó del 9 d’Octubre a València, amb presència de l’alcalde i el president de la Diputació de Castelló i representants de la ciutat i la província d’Alacant, un regidor valencianista de Sedaví féu un abrandat parlament improvisat amb les següents paraules: «Com que València —vullc dir el País Valencià— compta amb hòmens que en tots els sectors de la vida estan plenament capacitats dels nostres problemes, el nostre Estatut és la única forma de fer-los aparèixer a la vida pública sense atra finalitat que l’engrandiment moral i material del País Valencià».

Durant la dècada de 1930 el terme va anar guanyant espais públics, especialment en l’àmbit polític, en consonància amb les aspiracions autonomistes, però la instauració del franquisme va comportar la desfeta del valencianisme i la tornada al provincialisme i el centralisme més ferotges, per als quals eren ben útils els noms de Región Valenciana o simplement Levante. País Valencià va quedar, doncs, relegat als ambients de l’exili i del nacionalisme valencià, especialment aquell que va formar-se gràcies a l’impuls de Joan Fuster en la dècada de 1960. Des d’ací, el nom tornà a estendre’s entre tots els sectors polítics al caliu de les expectatives democràtiques dels darrers anys del franquisme i els primers de la Transició. De fet, el «Proyecto de Estatuto de Autonomía del País Valenciano» començat a negociar en 1979 pels diputats valencians d’UCD, AP, PSOE, PCE i UDPV va ser admés a tràmit en les Corts espanyoles en setembre de 1981 amb un primer article que afirmava que: «El pueblo valenciano, cuya forma histórica de institucionalización política fue el Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma de acuerdo con lo dispuesto en la Constitución y en el presente Estatuto, con la denominación del País Valenciano».

A Madrid, no obstant això, l’articulat va ser modificat i, en consonància amb les tesis del blaverisme dretà nascut uns anys abans, que el vinculava al projecte de Països Catalans, el terme País Valencià va ser eliminat i substituït pel de Comunitat Valenciana. D’eixa manera, el primer va ser relegat a l’ostracisme, identificat amb els sectors més d’esquerres i de tendència catalanista, mentre que el segon ha sigut des de 1982 el nom oficial del nostre territori, que no és una altra cosa que una actualització del més clàssic de Regió Valenciana, però aplicat al marc autonòmic que ha organitzat l’Estat espanyol durant les darreres dècades. Heus ací la diferència entre País Valencià i Comunitat Valenciana: el fet de considerar-se un país veritablement autònom, un conjunt de ciutadans que pot tractar de tu a tu amb qualsevol altra comunitat humana, començant per la resta d’Espanya, o ser una simple regió, que pot tindre autogovern, però és dependent, subsidiària i subalterna de les decisions preses per altres. Davant d’esta disjuntiva, la màxima mostra d’afecte onomàstic que un valencià pot fer al seu territori i la seua gent és la d’anomenar-los País Valencià, perquè per a qualsevol col·lectivitat, si en té la necessitat i les capacitats —i nosaltres les tenim—, sempre serà millor considerar-se i ser un país que una regió.

Això, racionalment, no significa un trencament amb Espanya, ni un posicionament radical o d’esquerres, ni res per l’estil. És, en primer lloc, una mostra d’autoestima, d’orgull col·lectiu i de consideració històrica cap al nostre territori, de la mateixa manera que també ho denoten altres denominacions com ara País Basc —nom igualment encunyat en el segle XX i que ha sigut universalment acceptat— o la mateixa qualificació de Länder (països) dels diversos estats alemanys federats. En segon lloc, considerar-nos un país és tan important perquè, com explica Joan Francesc Mira en Sobre la nació dels valencians, això implica tot «un projecte de defensa, reforçament i creixement d’aquells béns comuns que configuren l’àmbit de vida de la societat valenciana». És a dir, des del moment en què ens considerem de veres un país, impulsarem sense embuts el nostre patrimoni comú: el cultural (lingüístic, històric), el natural (paisatgístic, mediambiental), el socioeconòmic (el benestar, l’educació, la sanitat, les comunicacions) i el polític (un autogovern cohesionador i realment responsable davant de la ciutadania). En definitiva, el que hauria de buscar qualsevol polític valencià preocupat pels valencians, siga quina siga la seua orientació ideològica.

És evident que el terme de País Valencià continua connotat en la ment de moltíssims conciutadans i que això presenta moltíssimes dificultats per a la seua extensió, però va sent hora, precisament, d’eliminar eixes connotacions, de presentar-lo com un terme inclusiu, de tots els valencians independentment del seu grau de valencianisme o de la seua filiació política. En determinats contextos es pot combinar amb multitud de circumloquis que ajuden a normalitzar-lo («el nostre país, el valencià», «València, el nostre país», «la gent d’ací, del país», etc.), així com utilitzar-lo sense por en castellà. No cal que siga un cavall de batalla, però sí un cavall de tir, que ens ajude, amb naturalitat i pedagogia, a moure la societat valenciana, eixa que durant segles va rebre el nom de València i que des de 1930 també ha sigut anomenada País Valencià, en plena consonància amb les aspiracions vertebradores, democràtiques i de millora política i social del conjunt dels valencians.