Capgirar cívicament la Nova Planta

Brota l’esperança per al poble valencià. Amb els resultats de les darreres eleccions autonòmiques i municipals i l’estrena del nou govern de la Generalitat, s’enceta l’oportunitat per a un temps desitjablement de major qualitat democràtica, tant en seu parlamentària com en obligada obertura a la participació de la societat civil. Un temps, en el curt termini de la quotidianitat, no lliure de tenses i fatigants negociacions entre forces polítiques a l’hora de bastir el diàleg democràtic i els processos de pactes (açò serà una càrrega a suportar d’ara endavant), però sí alliberat de la imposició unilateral d’una majoria absoluta, sempre més propensa a esvarar-se vers les foscúries de l’abús arbitrari i la corrupció.

Estrenem, doncs, un nou espai democràtic en què majories insuficients i minories enfortides han d’esforçar-se a fer política de consens dia a dia, amb una major exigència de transparència i amb el repte d’enllestir i consolidar polítiques públiques de llarg abast. I és així perquè s’ha produït un declivi de l’anterior bipartidisme, més tendent a xocs descarnadament polaritzats i a la inestable llei del pèndol amb el canvi de color polític a les institucions. I perquè, correlativament, ha emergit un ric panorama multipartidista, el qual, de cara a futures alternances de poder en què poguera participar algun grup polític ara en el govern, afavoreix, sens dubte, continuïtats perdurables pel que fa a certs objectius estratègics per a la societat.

En aquest marc de regeneració i aprofundiment democràtic, amb total evidència, els postulats de l’hegemònic neoliberalisme econòmic i polític juguen en contra d’empoderar els ciutadans. Puix, abans de res, retallen greument els drets socioeconòmics, i generen una desigualtat material creixent en la distribució de la riquesa i en les possibilitats d’ascens social meritocràtic (un escandalós 20% d’habitants del país en la pobresa!). A més, restringeixen els drets civils i polítics per a exercir plenament la ciutadania en llibertat. I, per si no fóra poc, neguen els legítims drets culturals i polítics de les minories nacionals sense Estat, acusant-les de pretensions tribals o aldeanes.

En atenció especial a aquest últim perill per als nostres drets i llibertats, una tasca important dins l’acció del nou govern valencià hauria de ser, des de la col·laboració imprescindible amb la societat civil en la vertebració d’una ètica pública del bé comú, l’impuls d’una renovada narrativa comunitària del fet diferencial valencià. Cal l’aposta per una valencianitat integradora, relacional i dialogal: d’equilibri entre valencianoparlants i castellanoparlants, entre valencians de soca-arrel i immigrants nouvinguts, entre matrius culturals i religions diverses. Cal així un valencianisme sociocultural i polític en sentit ampli, transversal i flexible, que, per un costat, aglutine nacionalistes, federalistes i mers autonomistes al voltant d’uns mínims vincles identitaris compartits, i que, per un altre costat, siga capaç d’influir en la cultura política valenciana, en la conformació de les nostres institucions públiques d’autogovern i en el dret que regula la nostra convivència social.

L’avinentesa històrica adequada està ara davant de nosaltres, valencians i valencianes de les albors del segle XXI: cal treballar per capgirar l’assimilació uniformista de la diversitat de nacionalitats històriques existents a les Espanyes; cal bregar, doncs, per revertir el procés engegat emblemàticament per la Nova Planta borbònica i perpetuat pels liberals jacobins a partir de la constitució de 1812.

L’anàlisi de la recent contesa electoral mostra ben bé que els abanderats del nacionalisme espanyol en la seua versió regionalista nostrada han perdut indefectiblement la seua fal·laç disfressa blavera. Treta l’enganyívola màscara, en el fons pregonament antivalenciana, resta nu un neocentralisme jacobí i sucursalista, més abrandat encara en boca d’actors polítics emergents de rellevància. El blaverisme ja ha entrat, doncs, en estat terminal, per bé que, des de molt de temps abans, havia aconseguit arrabassar i desprestigiar irremeiablement el discurs nacional pancatalanista del fusterianisme clàssic amb violència social i impunitat institucional (xacra pendent encara d’assimilar i explicar des de l’òptica de la memòria històrica col·lectiva). Certament, el mateix Estatut de 1982 i la gestió dels posteriors governs autonòmics de distint signe polític ja palesaren aquest fet emanat de la «batalla de València». Malgrat tot, també és de veres que, contra les cordes, atiat sense descans pels sectors més reaccionaris de la societat i enmig de diferents debats interns instigats per la necessitat de regeneració dels seus discursos, durant les darreres tres dècades fins a l’actualitat, el nacionalisme valencianista no ha deixat d’avançar tortuosament per distints camins (tal vegada més cívics que no institucionalitzats per mitjà dels poders públics).

De resultes d’açò, un valencianisme dialògic per al segle XXI, nodrit decisivament per la contribució de les terceres vies, hauria d’afirmar el poble valencià com a subjecte sociopolític bàsic de l’acció política i de la identitat pròpia. I això des d’una mentalitat subsidiària, federalista, policèntrica o de geometria variable, la qual cosa es traduiria en dos conseqüències cabdals. D’una banda, l’assumpció de l’herència fusteriana pel que fa a l’esperit democratitzador en clau moderna i a la defensa de la unitat lingüística, cultural, d’espai de comunicació i d’interessos socioeconòmics entre els diferents territoris de parla valenciano-catalana a l’eix mediterrani. I, d’altra banda, la constatació que la via valenciana no pot ser de cap manera l’elegida pels catalans en forma de sobiranisme independentista enfrontat, sense punt mitjà de trobada, al nacionalisme espanyol d’Estat. Qualsevol exercici de realisme en analitzar la nostra pròpia idiosincràsia, ens du als valencians a cercar d’arguments d’una altra índole a l’hora de bastir la nostra voluntat democràtica, el nostre dret a decidir.

Així, davant la tessitura d’una «segona transició» a Espanya encara per definir, però que ja s’albira ben a prop, pareix que la via del federalisme i de la reivindicació dels drets històrics del poble valencià podria complementar i auxiliar bé la defallida voluntat democràtica col·lectiva dels valencians i les valencianes, permetent-nos no sols comprendre’ns millor com a comunitat humana, sinó també buscar una relació més justa, en tensió constructiva, amb el conjunt de pobles hispànics i europeus. En eixe sentit, aquesta nova narrativa nacional valenciana seria una opció seriosa i consistent, tant davant l’espuri «patriotisme constitucional» del conservadorisme liberal espanyol, com davant d’un reductiu patriotisme cívic espanyol del PSOE. Una proposta llançada per Pedro Sánchez en la seua recent proclamació com a candidat socialista per a les eleccions generals d’aquesta tardor que, acollint-se si més no al federalisme, el limita fins a desvirtuar-lo en un patró simètric basat en un únic pacte entre ciutadans, on no hi ha cabuda per al reconeixement nacional dels distints territoris amb les seues legítimes diferències.

En definitiva, com a desenrotllament natural de l’Estat autonòmic, cal un federalisme a Espanya, però sincerament asimètric com ho és la diversitat de nacionalitats històriques i regions que conformen territorialment l’Estat. Actors polítics de relleu com el PNB, en reiterades declaracions dels seus principals dirigents des de l’Aberri Eguna del 2014, així ho creuen també. Per això, als valencians (i de rebot també als catalans si finalment fracassa el seu particular procés independentista) ens cal proposar una reforma constitucional plenament federal, que base la sobirania de l’Estat espanyol en un doble contracte polític: el pacte entre els ciutadans, el pacte del demos, i el pacte del conjunt de pobles nacionalment preconstituïts, els demoi. ¿Afrontarà el poble valencià tal desafiament amb valentia?