Cent anys de «cultura valenciana»

Fa cosa de dies es feia l’acte central de celebració pel centenari del Centre de Cultura Valenciana (de fa anys rebatejat amb el nom de Reial Acadèmia de la Cultura Valenciana, RACV). El lloc triat va ser la Llotja de la Seda, símbol de la preponderància valenciana d’antany i seu de l’entitat durant els primers anys. L’ens centenari, depenent de la Diputació de València, pretenia ser l’homòleg de l’Institut d’Estudis Catalans, i tot i la voluntat «d’estudiar la cultura pròpia i de consolidar la Renaixença valenciana», va ser criticat per part d’alguns valencianistes com Duran i Tortajada pel poc ús que s’hi feia del valencià.

Un dels primers actes auspiciats pel CCV va ser la reivindicació, també el 1915, del Monestir de Santa Maria per mitjà d’unes jornades al paranimf de la universitat i d’una visita al monestir, que va tindre molt d’èxit perquè va mobilitzar un gran ventall de forces polítiques, i fins i tot s’hi va portar el Penó de la Conquesta. Per l’entitat, malgrat les crítiques inicials, van passar alguns dels valencianistes més rellevants del moment, com ara Sanchis Sivera, Nicolau Primitiu o Carles Salvador, i va ser signatària de les normes de Castelló.

Tot i això, l’entitat (ja com a Acadèmia de Cultura Valenciana) va propiciar, en retornar la democràcia, les normes del Puig i va promoure la dèria secessionista. Està clar que l’aniversari número cent d’una entitat clau en la pugna del conflicte identitari és una efemèride que no es podia passar per alt en any electoral i amb el palau de la Generalitat en joc. És una nova oportunitat (i ja en van milions) perquè la plana alta del PP valencià prenga partit pels secessionistes, tot i sustentar una altra acadèmia, l’AVL, que, en clara dissonància amb la RACV, va ser constituïda fa catorze anys, pels mateixos que ara la intenten asfixiar, amb la finalitat de posar fi a l’absurd debat de bar erigit entorn de la llengua.

Com que no és la meua voluntat fer comparacions absurdes ni lloar els acadèmics —els mestres— Hauf, Casanova o Ferrando, posaré el focus en l’acadèmia centenària. Després de veure’n la composició i les notes biogràfiques d’alguns membres (com a exemples, un militar, l’empresari Juan Lladró i molta gent major que et fan recordar les ties maries adés i ara), em costa de creure que tinguen les «eines» per a «estudiar la cultura pròpia», però almenys fins que arribe maig podran continuar estant, els polítics i ells, al caliu del secessionisme que durant tant de temps els ha fet de coixí, en part per la complicitat de molts empresaris «de tota la vida». Ara bé, si volen continuar vivint de renda, hauran d’ampliar el «planter ideològic» perquè el joc que acostumen a jugar ja és cosa comuna per als adversaris i la partida ja costa de remuntar. Quan comence juny, canvien els jugadors i arriben les noves incorporacions, també del món de l’empresa, com Lluís Planes, arribaran també els planys. Fins que això passe, que serà hora d’«esperar», a fer valdre la resta del lema de Nicolau Primitiu: «treballar i persistir».