¡Que vienen los radicales!

El 24 de maig del 2015 molts valencians, entre els quals em trobe, s’endugueren una gran alegria. S’acabava la llarga nit del Partit Popular, que al País Valencià havia durat vint anys i a la ciutat de València vint-i-quatre. Se’ns havien fet llargs, molts llargs. Uns altres, però, en lloc de preguntar-se per què la ciutadania els havia girat l’esquena d’una manera tan important, esmolaven el ganivet la mateixa nit electoral, explicitant els seus desigs de cordons sanitaris contra la suposada «esquerra radical». De fet, Rita Barberà, en la primera compareixença moments abans que s’abraçara al (presumpte, quina gràcia!) corrupte de Serafín Castellano amb un «qué hostia, qué hostia», s’oferí, ni més ni menys, que per a un «pacte d’estat contra el radicalisme». Alguns mitjans de comunicació li feren el seguidisme característic.

Aquesta vegada, però, amb el radicalisme no es referien a l’esquerra abertzale, que, com és ben conegut, donà suport a la violència política d’ETA, sinó que repetien l’esquema amb forces que condemnen inequívocament els terrorismes com Compromís i Podem. Deixant de banda, però, la qüestió de la violència, ¿són veritablement Compromís i Podem forces de l’esquerra radical? Em sembla evident que no. Els seus programes electorals i la seua praxi política està lluny del marxisme-leninisme o l’anarcosindicalisme, per posar uns casos. Però aquesta no és la cosa. Als apocalíptics la realitat no els interessa. Ells saben perfectament que Antonio Montiel no és Buenaventura Durruti ni Mònica Oltra la Pasionaria, i fins i tot que, ateses les profundes injustícies actuals i l’empobriment d’una part molt important de les societats, les seues propostes es podrien qualificar certament de moderades i proporcionades.

Amb aquesta tàctica canalla de negar la legitimitat democràtica a l’adversari, el que volen els emissaris de la por és tensar la corda des del minut zero, generar un ambient de crispació i acusar els nous governs de no poder fer front a aquesta crispació que ells, precisament, fan per impulsar. I ho fan amb l’objectiu de repetir el que ha fet tradicionalment la dreta espanyola: pensar i actuar com si el poder els corresponguera per dret diví (de vegades literalment), negar la competència política més elemental als seus adversaris i fer servir qualsevol estratègia, inclosa la violència política (sí, ho he dit bé, inclosa la violència política, per més que siga de baixa intensitat) quan els correspon situar-se en l’oposició. L’anti-Espanya, de nou.

Al País Valencià com, en general, a Espanya, patim una dreta immoderada que, tot i declarar-se de centre, se situa ideològicament ben a prop de les dretes radicals europees o fins i tot del Tea Party nord-americà. Dissortadament, a casa nostra, els projectes de centredreta moderat i valencianista, com la Unió Democràtica del País Valencià o el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià, foren arraconats als inicis de la transició democràtica per la dreta postfranquista (o, segons com, neofranquista). De fet, foren deglutits per una dreta d’inspiració nacionalcatòlica, és a dir, reaccionària i ultranacionalista espanyola. Tot plegat tingué conseqüències lamentables per a la qualitat democràtica de l’incipient autogovern valencià, que encara estem pagant a hores d’ara.

Perquè, de fet, ¿qui és radical en aquest estat? A parer meu, el PP ho és en el vessant social i nacional, i C’s si més no en el nacional, amb un nacionalisme literalment excloent (l’expulsió immediata del seu regidor a l’Alcora per pactar un govern municipal amb Compromís implica una concepció frontista i gens consociativa de la democràcia), i fins i tot, que ja és dir, molt més dur que el PP, tot i que aquest partit intenta imposar, per exemple, el seu model identitari fins i tot incomplint lleis d’amplis consensos promogudes i signades per ell com la de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Intentar dividir la ciutadania entre valencians bons i roïns és una irresponsabilitat gravíssima i una radicalitat identitària innecessària. Tanmateix, no els ha servit per a mantenir el poder.

D’altra banda, el govern espanyol de Mariano Rajoy probablement ha estat un dels més radicals de la democràcia espanyola. Malgrat anar de liberals, han aprovat una llei mordassa que retalla drets fonamentals com el d’expressió i de reunió i que atorga poders excepcionals als cossos policials. Radicalisme de tarannà autoritari. Aquest govern ha rescatat bancs i ha deixat en la pobresa, segons el darrer informe de La Caixa, un de cada tres xiquets de l’estat. Radicalisme ultraliberal. Aquest govern, ha expulsat els immigrants del dret a la sanitat, practicant polítiques de benestar segregacionistes que posen en risc la salut pública, és a dir, la salut de tots. Radicalisme que destil·la xenofòbia. Podria seguir amb molts més casos, però la llargària de l’article no m’ho permet.

Així que alerta, valencians, que vénen PP i C’s, ¡que vienen los radicales! Fem-los front! Però amb intel·ligència. Perquè ja no ens fan por. Al cap i a la fi, com ha escrit Xavier Domènech en el seu llibre Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013), «cap sistema polític pot perviure al llarg del temps només amb la por —por a estar encara pitjor del que estem— com a arma de consentiment i d’imposició de polítiques no desitjades per la majoria». Ara vénen nous temps, temps de governar d’acord amb els interessos de la majoria social del País Valencià. Sense por. Amb valentia.