La clau valenciana

Les eleccions del 24M van tindre com a fruit uns resultats que, encara que s’albirava canvi, molts valencians no s’esperaven. La davallada dels conservadors ha sigut històrica; han tret, amb el 26,25% de vot, un dels pitjors resultats d’estes eleccions autonòmiques on només el PP asturià, amb un 21,58%, el canari amb un 18,59% i el navarrés amb un 3,91%, on està UPN amb un 27,3%, han obtingut un resultat inferior. Lluny queden els dies, doncs, en què el País Valencià era el gran graner de vots del Partit Popular. De les tretze comunitats autònomes en què se celebraven eleccions, els populars han obtingut millor resultat que els seus homòlegs valencians en nou. A més, cal afegir que la valenciana és l’única autonomia on el PP feia vint anys o més que governava i no tindrà cap possibilitat de continuar fent-ho, mentre que a Múrcia, Madrid, la Rioja i Castella i Lleó sí. El nostre país perd així la categoria de feu popular.

En el Partit Socialista, per la seua banda, la davallada també ha sigut històrica. El PSOE, amb un 20,3%, igual que el PP, només ha tret un resultat inferior al valencià a Canàries, amb un 19,86%, a les Illes, amb un 18,94%, a Cantàbria, amb un 14,01% i a Navarra, amb un 13,43%. El PSOE valencià és superat pels seus companys d’altres comunitats en huit de tretze autonomies.

Cal destacar el resultat de Ciudadanos. Malgrat ser pitjor que el que ens volien vendre les enquestes, és el millor resultat de la seua formació, un 12,31%, amb permís de Múrcia, un 12,5%. És l’única autonomia on els de Rivera han superat l’altre partit «emergent», Podemos.

Al País Valencià Podemos ha obtingut un resultat en la línia dels aconseguits a la resta de l’estat, però molt pitjor del que esperaven, i és que els morats s’havien marcat com a grans objectius Madrid i el nostre país, i, paradoxalment, els seus millors resultats han estat a Aragó i Astúries. De fet, el resultat ha sigut discret; només a la Rioja, Castella-la Manxa, Cantàbria i Extremadura han tret pitjors resultats que al País Valencià.

Esquerra Unida ha sigut víctima de l’injust llindar del 5%, l’únic en tot l’estat en què computen els vots nuls; ha quedat lluny amb un 4,3%. A nivell municipal, en canvi, ha augmentat considerablement la seua representació en passar de 162 regidors a 214. UPyD ha sigut agranada per complet del panorama polític, encara que ha passat de 5 a 11 regidors, tots a la circumscripció d’Alacant, on destaquen els 6 de Novelda.

Feta esta anàlisi prèvia i objectiva dels resultats, cal valorar-los i intentar analitzar el perquè d’este resultat històric. Sociològicament, el País Valencià és més moderat que la resta de l’estat. Així, mentre a Espanya la població se situa en una escala de l’1, extrema esquerra, al 10, extrema dreta, en el 4,58, al País Valencià se situa en un 4,88, segons dades del CIS, que sí que són fiables per a este tipus de dades. Per tant, amb una societat com la valenciana, més moderada que la de la resta de l’estat, és extraordinari que les dues forces que podríem considerar de centredreta hagen tret només un 38,56% de vot en conjunt.

¿Què pot explicar açò? Un dels punts claus pot ser l’escorament en percepció del PP cap a la dreta. Així, i seguint les mateixes fonts, els populars se situaven en el baròmetre d’abril en un 8,18. El PP està en números de percepció com un partit d’extrema dreta. Qüestions com la llei de l’avortament o la llei mordassa han allunyat molt els populars de gran part dels seus votants potencials. Qüestions com la corrupció o la mala gestió no es mesuren en esta escala. Així, per altra banda, el PSOE és percebut amb un 4,46, el partit que més a prop se situa del 4,88 valencià, però açò no es converteix en vots per una altra variable, la més important al meu juí, que explicarem més avant. Compromís és percebut amb un 3,29, a l’esquerra, però lluny del 2,29 de Podemos, un cas semblant al del PP però en l’altre extrem. El partit d’Antonio Montiel està en números d’extrema esquerra, més escorat, fins i tot, que Esquerra Unida que té un 2,6. Per últim, Ciudadanos se situa clarament com un partit de centredreta, amb un 5,77. Així, la davallada del PP i l’ascens de Ciudadanos es poden explicar per esta variable sociològica, però estes dades no encaixen amb el PSOE i altres partits, i a continuació tractarem d’explicar per què.

Des de la transició s’ha dit que a Espanya «las elecciones las gana el partido que se gana al centro». Si aplicàrem esta veritat a mitges al cas valencià, les eleccions les hauria guanyat amb diferència el PSOE en ser el partit que amb el seu 4,46 més s’acosta al 4,88 sociològic valencià. En canvi, ha obtingut el pitjor resultat de la seua història i un dels pitjors del PSOE a escala estatal com s’ha explicat adés. Esta variable tampoc explicaria el resultat electoral en estar els altres partits més lluny encara del citat 4,88.

Ací entra la variable fonamental de la política valenciana, i és que al País Valencià les eleccions no les guanya el partit «que se gana al centro». Les guanya el partit que és percebut com el major defensor dels interessos valencians, molt especialment a les comarques centrals i les comarques del Túria-Xúquer. Com em deia un company, al País Valencià la gent és nacionalista, però no ho sap. Esta variable sí que explica el canvi polític valencià de manera molt clara, de la mateixa forma que explica les majories absolutes del Partit Popular. Així, si analitzem històricament les dades electorals valencianes, veiem com en els anys 80 era el PSOE qui rebia este vot, però prompte el va perdre, i molts deuen recordar aquella campanya del Barcelona i Sevilla 92 – València 0. Açò destrossà Lerma, i Zapatero enfonsà, amb el seu menyspreu continuat als valencians, tota possibilitat de recuperació del PSOE al nostre país.

La pèrdua del PSOE d’este espai es va fer palesa el 1991 a València quan el PP, amb 9 regidors, els mateixos que ha obtingut ara Compromís, va aconseguir l’alcaldia amb el suport de Vicente González Lizondo. El cap i casal avançà el que passaria després en 1995 a la Generalitat Valenciana, on Zaplana aconseguí la Generalitat amb el suport, també, dels secessionistes. Ací començà l’ocupació de l’espai de defensa dels interessos valencians per part del Partit Popular, que ràpidament fagocità una Unió Valenciana que els ajudà en este objectiu. I començaren els vint anys de domini absolut, en què la gent percebia —i és important esta matisació— els populars com els màxims defensors del que és valencià, ajudats en esta percepció, a partir del 2004, pel PSOE estatal. A més, la tasca d’oposició passiva dels socialistes valencians, almenys durant les primeres legislatures de domini popular, i les eternes guerres internes, que els han fet perdre la meitat de la seua militància, també hi han contribuït.

La clau de la pèrdua d’este domini absolut ha sigut la pèrdua de l’espai de defensa dels interessos valencians. El desgast de 20 anys de govern, els vergonyosos casos de corrupció i la pèssima gestió també han contribuït en gran mesura, però no ha sigut el més determinant. La legislatura de Rajoy ha empitjorat més encara que les de Zapatero el tracte als valencians. S’hi ha d’afegir, a més a més, l’escassa, per no dir nul·la, capacitat de pressió del PP valencià. I quan este espai es perd al País Valencià és dificilíssim recuperar-lo. El PSOE no només no l’ha recuperat sinó que va perdent suport elecció rere elecció.

L’electorat valencià, aquell que és nacionalista però no ho sap, només tenia una opció: descartant el PP i el PSOE pel que ja hem exposat; Podemos per ser un partit percebut com d’extrema esquerra (recordem el 2,29 en l’escala de 10) i molt centralista, ja que no té ni estructura federal; Ciudadanos per ser vist com un partit que, en cas de poder fer-ho, mantindria el PP a la Generalitat; i Esquerra Unida per por de tirar el vot donada la injusta llei electoral valenciana; només quedava l’opció de Compromís.

Algunes enquestes ja anaven confirmant el sorpasso de Compromís al PP en la pregunta sobre quin partit creu que defensa millor els interessos dels valencians, i estes eleccions han demostrat que gran part d’eixe gran espai, l’espai que decideix qui guanya les eleccions al País Valencià, ha anat a mans de la coalició taronja. L’èxit de Compromís, és clar, no només s’explica per este factor, i n’hi ha moltíssims més, igual que la davallada del PP, però tal com he intentat explicar, és el factor més important.

València, cap i casal de l’antic Regne, sol anticipar resultats futurs. Ja ho va fer el 1991 i és probable que este 2015 avance el que pot passar el 2019. Compromís té una gran tasca al davant, la de consolidar el vot de l’espai que decideix qui guanya les eleccions. I només poden fer-ho amb un treball exemplar, tant en el govern valencià com en els nombrosos municipis on governaran, amb el qual es millore la vida de les persones i se siga molt ferm en la defensa dels interessos valencians, que són els interessos de tots.