Dels concerts d’amics a les institucions

Fa dues setmanes que esmorzem, dinem i sopem amb pacte, negociacions, cadiretes, què i qui; alguns dies hi ha partida i d’altres no. Hem repassat centenars de vegades els resultats a les ciutats i els pobles veïns, per comarques i circumscripcions. Ara que els gràfics a poc a poc s’omplin de taronja i que ens costa més recordar els resultats d’ací i d’allà, ja no dol (re)revisar els resultats més històrics que ha tingut mai el valencianisme polític. S’acosten quatre anys amb jugadors nous, que no desconeguts, com l’exregidor Josep Nadal i Pau Alabajos.

Ben bé, tampoc són jugadors nous; de fet, fa anys que fan valencianisme a base de concerts dins i fora del país, i això sumat a la conjuntura social, econòmica i política del país, a com d’atractiu i renovador és ara mateix Compromís i a la tranquil·litat de donar suport als d’Oltra, ha sigut clau perquè les paperetes del cap de llista Alabajos i del diputat Nadal s’hagen duplicat als col·legis electorals de Torrent i Pego —en este poble de la Marina, a més, Compromís ha guanyat les eleccions a les Corts.

I si èpics han sigut els resultats, també ho ha sigut l’ascens impressionant de la Gossa Sorda, dels Obrint Pas, Feliu Ventura, Orxata Sound System, Alabajos…, si tenim en compte que quan van començar ens governava, en el Consell i en la majoria dels ajuntaments, el Partit Popular, com sabem, el menys favorable a la difusió d’estes cançons, encara més per ser en valencià.

Sense el suport pràcticament de ningú i sense possibilitats d’omplir cap espai gran, van persistir sense defallir i han fet saó —tal com ens va prometre allà pel 2008 el diputat Nadal— i, certament, de tots els versos que han escrit, ha renascut la seua força.

Durant el moment de pujada de la música en valencià, els nostres grups es van fer un espai en el malaguanyat Canal 9. La mateixa música dels concerts de dissabte començava a sonar, per fi!, cada dimarts —al Poble del costat—, cada dijous —a Gormandia— i cada diumenge —a Trau la llengua—, i a ultimíssima hora van aconseguir un espai propi titulat Els nostres músics —tot i que eren reportatges refregits de l’espai La revista. En esta última etapa, una de cada 3 cançons que sonaven a Sí Ràdio eren en valencià.

Estos músics nostres són les oficines de promoció del valencià (nocturnes) més eficaces, a banda d’ambaixadors de la nostra música i llengua fora de casa. Zoo, Auxili, Aspencat… i anteriorment Orxata o Obrint Pas són garantia de caixa i barra plenes i ja es mouen tranquil·lament pels cartells dels grans festivals en valencià d’arreu del domini lingüístic i pels nostres festivals, que també han proliferat.

No debades l’amic Carles Garcia va centrar el seu treball de fi de grau en la influència de la nostra música en els joves (el títol exacte, El canvi d’actituds sociolingüístiques a partir de la música en català en els joves valencians), i potser també seria escaient una anàlisi en esta línia sobre història valenciana —em vénen al cap les nombrosíssimes referències del darrer disc d’Arrap i també Al Tall.

Ara que la Gossa Sorda —a punt de retirar-se definitivament— està a les portes d’assolir la fita d’actuar a la plaça de bous valentina, reclame que les actuacions de grups en valencià formen part de la programació de les festes dels pobles i que s’alternen tranquil·lament amb orquestres i discomòbils (com ja passa a Pego, Benidoleig o Pedreguer). Tampoc cal que siguen concerts tan variats: ja tenim la possibilitat d’organitzar-ne per estils sense haver de mesclar, per exemple, Pupil·les Dilatives, els desapareguts Sant Gatxo i Odi, Andreu Valor i Smoking Souls en el mateix cartell. Diu Frechina que quan això no ocórrega haurem assolit definitivament la normalitat de la música en valencià.

Eixe és el meu prec als regidors, alcaldes i diputats nous: contribuïu de dia i de nit a la normalització de la llengua i música valencianes i doneu suport i confiança a estos grups i —encara més— als que encara no han aconseguit recórrer tant de territori, perquè si hem pogut capgirar el país des de l’oposició i fora de les institucions, des de dins pot ser èpic.