Parlament de Rafael Company, premi «Joan Baptista Basset» 2016

Parlament de Rafael Company en la recepció del premi «Joan Baptista Basset», en la XX Nit del Tirant, celebrada el 19 de novembre del 2016.

Benvolgudes amigues, benvolguts amics:

1.

De segur que molts valencians podrien rebre esta nit, amb bon mèrit, la distinció que m’haveu atorgat: el paisatge humà de la societat valenciana està reblert de persones que integren ―tan bé com poden― el valencianisme en la seua quotidianitat professional o en altres àmbits d’incidència.

Ara bé: no estic tan segur que eixos altres possibles candidats se n’hagueren alegrat tant com jo.

En efecte, mentre Gonçal em comunicava per telèfon la concessió del premi, em vaig sentir pletòric i em vaig emocionar molt, i això tant perquè ho considere un gest preciós per part de la gent de Tirant lo Blanc, com perquè em van vindre a la ment un fum d’imatges inesborrables que em recordaven què he sigut, és a dir, què he viscut.

Començaré per unes quantes referències bàsiques.

2.

Per si no ho sabeu, sóc demòcrata des de l’adolescència: el meu cos es transformava mentre, a Espanya, Francisco Franco moria al llit i s’hi vivia una efervescència política enorme.

En aquell context vaig prendre partit, immediatament, pel govern del poble. I, ben de seguida igualment, vaig saber de quin poble em reclamava partícip.

Sóc, doncs, demòcrata i valencianista des dels inicis de 1976 (perquè us situeu cronològicament això és, si fa no fa, el Paleolític inferior). Sóc, també, moltes més coses des de llavors, o quasi des de llavors:

— posats a triar, «Visca la República!»;

— posats a triar, em quede amb els humils perquè, segons que se’n diu a un llibre molt rellevant, «posseiran la terra»;

— posats a triar, que la gent faça amb el seu propi cos allò que el seu cos li demane, i que cada cos pacte amb altres cossos allò que li deixen;

— posats a triar, garantim la llibertat de consciència de la gent;

— posats a triar, una altra Europa, «si us plau»;

— posats a triar, esborrem tota discriminació de la faç de la Terra. I la primera de totes, aquella que poden arribar a patir els membres de més de la meitat del gènere humà… pel fet d’haver nascut dona.

Posats a triar, posats a actuar, benvolgudes i benvolguts, totes les lluites per la dignitat humana són, en essència, una única i sola lluita.

Ho dic com ho crec: totes les bregues per la igualtat conceptual i de tracte de tots els sers humans ―pel reconeixement i respecte dels drets inherents a les persones― són la mateixa lluita.

I per això, en silenci o a crit pelat, sempre he admirat moltes altres militàncies. Per això, potser, sempre he pogut comptar amb moltes amistats alienes, i fins i tot aparentment allunyades, a la militància que em definia diríem que bàsicament: la de «valencianista».

3.

Allà cap al 1996, vint anys després de la meua conformació ideològica (en el Paleolític superior), vaig tindre una gran oportunitat per a repensar-ho tot. Per a aprofundir en les meues adscripcions ideològiques i de matisar allò que calguera: vaig participar de l’aventura de crear el que llavors es coneixia com a Museu Valencià de la Il·lustració, actualment el MuVIM.

En aquells anys d’il·lusió intensa, pocs però acceleradíssims, em vaig «acabar de fer». Parle d’una il·lusió conviscuda amb amics enginyosos i savis com Marc Borràs; amb el llavors president de la Diputació de València, Manuel Tarancón; amb insubornables i nobles amics com Vicent Flor, present a la sala; amb el cap de l’oposició en la Corporació provincial, Josep Bressó, i amb la seua mà dreta, Pilar Albiach; amb el diputat provincial Vicent Soriano Bessó, i amb altres persones que ―des de dins i des de fora de la Diputació― tant van contribuir en el treball i en el gaudi.

Així, i alhora que enllestíem a València un museu incontrovertiblement valencià, incontrovertiblement europeu, jo podia submergir-me en algunes bregues intel·lectuals que tenia pendents i que Marc Borràs ―amablement― m’esperonava a emprendre a la major brevetat possible:

— en la defensa de la llibertat de consciència recollida en el magne Diccionari històric i crític de Pierre Bayle;

— en el combat contra la intolerància religiosa present en el Tractat de la tolerància de Voltaire i en l’obra de teatre Nathan el Savi de Gotthold Ephraim Lessing;

— en la defensa de l’abolició de la pena de mort, i de la supressió de la tortura, que va motivar el llibre Dels delictes i de les penes de Cesare Beccaria; o

— en la lluita per garantir la igualtat entre les dones i els hòmens que va inspirar l’obra De la igualtat dels dos sexes de François Poulain de la Barre, la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana d’Olympe de Gouges i la Vindicació dels drets de la dona de Mary Wollstonecraft.

El meu valencianisme, doncs, s’acoloriria llavors ―i per sempre més― d’aquelles obres de l’Europa dels segles xvii i xviii que tot ser humà hauria de tindre molt presents.

Us ho confesse: en aquella etapa vital, en aquell territori oníric on tantes coses semblaven possibles a l’ombra del projecte d’un museu tan singular, hi vaig somniar una València molt més meravellosa d’allò que la tossuda realitat s’encarregava, o s’encarregaria, de posar-nos davall els nassos.

Tot somni, és clar, s’acaba tard o d’hora. La societat valenciana no fou aquella que es podia albirar des de les inquietuds d’una iniciativa museística desenrotllada amb llibertat.

Ni, tampoc, fou la mateixa societat que havia semblat prendre cos el 9 d’Octubre de 1977, quan acompanyat de mos pares vaig recórrer ―envoltat d’una cridòria alegre i reivindicativa― el centre de la capital valenciana. Jo aleshores tenia 15 anys, i la meua gola estava exultant.

4.

Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:

— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);

— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;

— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili.

— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà.

De totes aquestes etapes guarde els millors records: tantes amistats de militància, tantes amistats molt més que de militància. Moltes de les persones que esteu ací formeu part del rovell de l’ou de ma vida: podria resumir-ho així.

I també podria resumir-ho dient-vos:

Tantes emocions.

Aplecs.

Congressos.

Ponències.

Esmenes.

Manifestacions.

Fracassos.

Esperances.

Cursos.

Escoles d’estiu.

Tantes reunions amb gent que fumava en locals tancats, Mare-de-Déu!

Tants viatges per carretera, fins i tot de matinada.

I tants, tants llibres: llegits, comentats, valorats. Orientadors, valuosos.

Comença ara l’última part del meu parlament, conformada per remembrances i per valoracions.

5.

En començaré amb una escena que guarde molt a dins de la memòria.

Era l’any 1986 (el Paleolític mitjà), i Josep Vicent Boira, amic meu des de 1981, i jo passejàvem pel claustre de la Universitat de València, al carrer de la Nau, presidits per aquell Joan Lluís Vives a qui els valencians del Renaixement havien cremat el cadàver de sa mare. Encara no m’explique com Rita Barberà podia amollar allò de «Valencia siempre ha sido una tierra de tolerancia».

Torne a les columnes del claustre universitari, que lluïen un classicisme etern (jo em vaig llicenciar en Història de l’Art i en algun lloc havia de quedar palés). Feia poc que Espanya acabava de ser admesa al si de la llavors coneguda com a Comunitat Europea i, entre aquella calma quasi monacal i amb una deliciosa llum de tardor, Josep Vicent i jo elucubràvem sobre el futur que esperaria al País Valencià en el conjunt europeu.

El meu amic, en l’actualitat secretari autonòmic i ací present, ja parlava del Tren de Gran Velocitat a Barcelona ―puc donar-vos la meua paraula al respecte― i tots dos compartíem una esperança: més Europa ens conduiria a menys Espanya.

En aquell temps, la pesant grisor lermista presidia els continguts autoctonistes de l’autonomia, però ―en honor a la veritat― s’ha de dir que ni a Josep Vicent ni a mi ens preocupava el pervindre de l’estat del benestar valencià: llavors el mateix lermisme ens el garantia. Agrisat però existent.

Mentre deambulàvem per l’edifici del carrer de la Nau, la nostra ment, doncs, no podia tindre les preocupacions que s’haurien derivat d’haver estat més omnipresent ―a casa nostra i en aquella època― el paradigma neoliberal, i per això les nostres neurones només volaven envers la llunyana possibilitat d’una Senyera valenciana onejant a Brussel·les.

El dia de hui, ja no sé si aquest record de tints tan pròxims a l’independentisme és susceptible de costar-me, per obra i gràcia de la delegació del govern espanyol, una multa en aplicació de la Ley Mordaza.

6.

La segona, i última escena a rememorar, té com a protagonista a un altre dels meus amics de fa molts anys, Sergi Linares. Ens acabava de presentar un amic comú, Alfred Mondria, i estàvem a la ciutat de València, a la vora del Teatre Principal.

Sergi militava llavors en Esquerra Unida i iniciàrem un debat llarg i amable, a l’aire de la nit i protegits per abrics, mentre els semàfors del carrer Barques canviaven de color una vegada i una altra. Verd, groc, roig.

Jo formava part d’Unitat del Poble Valencià i, alhora, defenia que el País Valencià havia de ser considerat una nació. Sí: per a sincer disgust d’alguna gent, en mi ja vivia el virus «tercerviista».

Sergi, com jo, tenia un gran sentit de l’humor i la disposició a escoltar les raons del contrari. Però el ben cert és que, pel que feia al valencianisme, allò que em vaig trobar era un coincident company de fatigues.

Una nit de somriures i de jocs dialèctics, sense mòbils ni ordinadors a casa, al centre d’una València on encara no se sentia parlar ben sovint en neerlandés i en italià.

Concloses les remembrances, inicie les valoracions:

7.

El futur del País Valencià no dependrà, fonamentalment, del que passe a Brussel·les per les ments dels ocupants de despatxos que, fredament, dicten polítiques inclements. Josep Vicent Boira i jo no podíem imaginar ni remotament una Europa tan trista i tan poc encoratjadora, tan buida de valors humanistes, tan distant d’una dona que, a Reus, s’asfixia literalment perquè no vol viure en la foscor.

El futur del País Valencià tampoc està ja del tot a les mans de generacions com la meua o les immediatament adjacents, que conservem molta capacitat d’actuació, però que ―de vegades― podem caure en una errada d’apreciació.

Som generacions que, potser com a fruit de tanta vivència resignada, podem arribar a interpretar que ―a causa de la conjuntura electoral inaugurada en la primavera del 2015― una part molt important dels nostres desitjos, formulats molts lustres enrere a tocar d’un semàfor inert, estan a un pas de fer-se realitat.

Ja em perdonareu, però crec que això no és del tot així. Contràriament, em pense que el Poble Valencià no ha virat tant com voldríem, que no ha mutat en la mesura que realment necessitaríem, i que una part no gens menyspreable de la nostra societat comença a donar alarmants signes que oblida de pressa. Massa de pressa.

Que perdona massa prompte el desficaci que hem patit, la vergonyosa gestió de tants desgavells caríssims i, a vegades, purament delictius.

Òbviament puc equivocar-me en això que el nostre poble oblida i perdona vertiginosament. Voldria equivocar-me de totes totes. Però m’angoixa, molt, que açò siga finalment El somni d’una nit d’estiu.

Crec que, per a conjurar el fantasma del regnat efímer, ens cal molt de consens, ens cal teixir moltes complicitats amb algunes persones que no pensen perdonar-nos cap supèrbia.

Ens caldria teixir determinats acords amb sectors cívics, amb protagonistes de la vida social, no declaradament enemics i que, a diferència de comportaments anteriors, ara semblen estar disposats a tractar-nos amb una certa severitat. O amb una actitud que fa un any i mig no podíem esperar.

Evidentment es tracta d’un repte col·lectiu: valencianista, i molt més que valencianista, en atenció tant a la composició del mapa polític nostrat, com donada la concreció dels plurals «governs del canvi». Però ací m’he de centrar només en ma casa «d’origen», en aquells que han treballat, treballen i treballaran particularment per un futur valencià ple. Particularment en vosaltres, Tirant lo Blanc.

8.

No sé si és oportú que una persona com jo traga a passejar estes preocupacions en una nit com esta. No cregueu que no m’ho he pensat prou abans de decidir-me. En tot cas, si no ho haguera fet, guardaria al meu interior una sensació agra: la sensació que no us estic sent del tot sincer.

I he comés l’atreviment, precisament, perquè Tirant lo Blanc ha estat i és, de totes totes, una referència indefugible del valencianisme dialogant i conciliador, que aposta per les complicitats i les interlocucions complexes. Que lluny de sentir-se amo i senyor de veritats inqüestionables, ha sabut construir horitzons per a compartir, per a integrar, per a sumar, és a dir, per a multiplicar.

Sé que, com a entitat, pugnareu per reforçar el component integrador, vertebrador, de l’ideari que ara es posa a prova pública en conselleries, àrees de Diputació i regidories. De l’ideari-en-la-pràctica que s’examina amb lupa per part d’uns mitjans de comunicació que, en gran part, desitjarien esborrar del mapa ―de la història― estos nous temps.

Nous temps on confluïxen moltes sensacions: on es necessita tant la fredor en el cap com l’escalfor en el pit. Temps en què els valencians que podrien haver rebut este premi enguany seguiran al tall ―al peu del canó― fent música o màgia, fent poesia, novel·la, teatre i cinema, o patint l’atur. O continuaran treballant en oficines i en mercats, en facultats, instituts i escoles, en abocadors i en floristeries, en hospitals i ambulatoris, en museus i biblioteques, en guarderies i en botigues, en les poques fàbriques que ens queden i en els molts hotels, restaurants i bars que poblen la nostra geografia.

Són temps, igualment, perquè Tirant lo Blanc seguisca actuant. I perquè els membres de l’associació i molts altres, en la mesura de les possibilitats de cadascú, contribuïsquen a l’eixamplament de la il·lusió col·lectiva que ens és de tot punt imprescindible.

Us demane excuses si alguna part d’aquestes línies ha pogut incomodar-vos. Però a la gent major com jo se la perdona sovint.

Moltíssimes gràcies per la vostra atenció.

Moltíssimes gràcies, també, Jesús. Per tant. Per tot.