Discriminar per raó menstrual

Al llarg de la història, el gènere en la ciència ha quedat estrangulat pels determinismes biològics i el mainstreaming de la medicina, en tant que els estudis científics han inspeccionat el cos de les dones basant-se en el lucre farmacèutic i el corporativisme mèdic. Per tal d’entendre aquesta afirmació, és necessari atendre al que he denominat la hipertròfia de gènere i l’omnipotència mèdica, impregnat pels binarismes mèdics, així com de les estructures que naturalitzen i perpetren la praxi mèdica i la desigualtat. 

“Els límits que la societat patriarcal ha imposat al desenvolupament de les dones, al considerar-les sempre inferior o amb més dolències i debilitats que els homes, fan que l’abordatge de la promoció de la salut pugui estar esbiaixat” (Valls-Llobet, 2006: 312) 

Parlem per exemple de problemes relacionats amb la menopausa, la hipermedicalització, la falta de diagnòstics on tinguen en compte, de manera diferent, les característiques biològiques de les dones i homes, i també la posició i el tractament que ocupa la menstruació a la societat, entre altres temes. En este sentit, voldria apuntar algunes qüestions relacionades amb el tema de la menstruació, com és interpretada i tractada des del discurs mèdic hegemònic. 

Vivim en una societat fòbica-menstrual on la menstruació és considerada tema tabú, produint paral·lelament una desnaturalització dels processos menstruals i una normalització de la patologia. La solució que es dona a problemes com l’endometriosi, per exemple, és purament farmacològica, en lloc d’apostar per investigacions per tal d’esclarir les causes originàries de la malaltia i implementar mètodes de prevenció i intervenció menys agressives per tal de fer front al problema. 

Això ens du a preguntar: quin lloc ocupa la menstruació a la nostra societat? Quin és el paper que té la identitat i la feminitat en la construcció de la menstruació? Analitzar la menstruació no solament ha de fer-se des de les diferències biològiques i diagnòstiques, sinó també des de la perspectiva de gènere i els drets humans. 

D’altra banda també s’ha de reflexionar sobre la necessitat d’introduir qüestions que apel·len a dignificar el sistema mèdic i els mecanismes de prevenció i tractament. La investigació empírica, per regla general, deixa de costat altres variables com la cultura, el medi ambient, l’alimentació o la cura feminista, que permeten identificar les causes del fenomen a estudiar, i que són vitals per fer front a les desigualtats sociosanitàries.

Una altra qüestió relacionada amb la menstruació, seria el fet de plantejar com actua la sanitat davant d’un canvi de procés vital. Parle de la decisió personal d’erradicar la menstruació pel fet de no voler tindre fill o filla, o simplement que no senten que la menstruació forme part de la seua construcció identitària/biològica. De la mateixa manera, també és un tema a reflexionar tot allò que té a veure amb la percepció cultural i el discurs social quan qui menstrua és un home, i en aquest sentit cal preguntar: on queda la intervenció sanitària quan el gènere entra en discòrdia? És llavors quan hem de sotmetre a debat, també a les agendes polítiques, el lloc que ocupa la menstruació en els quefers de la societat. 

Les conquestes socials en relació als drets igualitaris es corresponen amb una millor comprensió de les seues experiències, aportacions i realitats que les disciplines acadèmiques proporcionen. Per això, aquest article també convida a reflexionar sobre el malestar menstrual que és també, o hauria de ser, un tema polític i institucional. La qüestió per tant és replantejar la possibilitat de tractar la menstruació com un dret d’acció, on directament es veuria sotmesa a l’escrutini de dret (dret a la salut) i per tant inserta per obligació en les agendes polítiques, amb punt propi en les polítiques de salut.  

Si bé les solucions tècniques (mèdiques) poden mitigar les conseqüències immediates, el progrés sostingut dependrà de canvis socials més profunds que necessàriament redefinia un model sostenible dels drets sanitaris sota l’òptica de gènere, per tal de fer que la intervenció pública també siga una intervenció individual i col·lectiva. 

Caldria aleshores pensar en la necessitat d’una política menstrual on es contemplen per una banda les cures i intervencions sociosanitàries necessàries per a pal·liar les malalties associades al procés de menstruar, pensant en la viabilitat d’incorporar els anomenats permisos menstruals, i per altra sotmetre a debat l’articulació entre menstruació i identitat biològica. 

Com deia Gilligan (2013), mentre el panorama social no canvie de patriarcal a democràtic, s’estarà fomentant una ètica de la cura femenina que no feminista. La salut no és un mercat d’intercanvi de drets sinó un dret en si mateix, i és per això que s’ha de pensar en accions que permeten polítiques garantistes i no oportunistes. I en aquest sentit la urgència de començar una revolució menstrual. 

Maje Girona Magraner és doctora en antropologia i experta en gènere.