Capital humà i capital natural: algunes reflexions per a contextualitzar el model de creixement econòmic valencià

Per A. F. Cubel-Montesinos, M. J. Murgui-García  i J. R. Ruiz-Tamarit

La configuració dinàmica del model productiu valencià és el resultat endogen de la contínua interacció entre els elements que conformen un complex sistema econòmic-demogràfic-mediambiental, en el si del qual es desenvolupa l’activitat econòmica dels valencians. Aquest sistema ampliat també condiciona la forma i el grau d’integració de l’economia valenciana en el mapa de l’economia mundial. I és en aquest escenari on es defineix, en un moment determinat, l’estructura sectorial i empresarial de l’economia valenciana, representada, d’una banda, per una particular composició del seu Producte Interior Brut i la tipologia de l’ocupació, i de l’altra, per la dimensió, la forma d’organització interna i el model gerencial que adopten les seues empreses. Tanmateix, la caracterització productiva i empresarial de les economies evoluciona al llarg del temps com a resultat del comportament variable dels agents econòmics. És per això que la dinàmica econòmica valenciana s’ha d’intentar explicar causalment a partir de les decisions que prenen les famílies, les empreses i les administracions públiques. Unes decisions basades en la disponibilitat de recursos econòmics i les corresponents funcions objectiu, i concordants amb unes estructures institucionals que són les que estableixen les regles del joc i el sistema d’incentius vigents en cada període.

El principal instrument al nostre abast, quan volem aproximar-nos des d’una perspectiva macroeconòmica a l’estudi de les llargues fases de desenvolupament observades en les economies reals, és un bon model de creixement econòmic. Aquesta eina facilita l’explicació sintètica de complicats processos econòmics, des d’una simplicitat fonamentada en l’abstracció i reducció inherents a l’elaboració dels models teòrics. Els models de creixement més reputats s’organitzen en funció del mecanisme generador que prioritzen i, amb això, caracteritzen les economies en funció de la base sobre la qual s’assenta el seu creixement econòmic sostingut. Açò és, els distints tipus de capital empleats com factors de producció que fan de motor del creixement en el llarg termini: capital tecnològic, capital humà, o capital natural. El cas valencià és el d’una economia que no es troba a l’avantguarda en la creació de coneixement i que està lluny de la generació d’idees que permetria classificar-la dintre el grup dels líders tecnològics. Per eixe motiu ens concentrarem en els conceptes de capital humà i capital natural, i provarem d’oferir una descripció senzilla que ajude a interpretar la seua importància en el creixement d’economies com la valenciana.

Una part important dels treballs descriptius, d’inventari o comptables, que prenen l’economia valenciana com a objecte d’estudi consideren que la millor manera, i també la definitiva, de resoldre els problemes associats al model productiu valencià és redissenyar intel·ligentment l’estructura sectorial i empresarial de l’economia, transmutant-la en una d’eixes economies d’èxit on el creixement sostingut de la producció final es basa en l’ús intensiu del capital humà.

El capital humà

Avui en dia el concepte de capital humà és un referent inexcusable per comprendre i explicar molts dels problemes que estudien els economistes, i en particular alguns dels trencaclosques més importants als quals ha hagut de fer front la teoria del creixement econòmic. Tanmateix, no és un concepte fàcil de definir ni de mesurar, i no és fins a la segona meitat del segle passat que trobem les aportacions pioneres que sistematitzen i impulsen l’ús del concepte i formalitzen la teoria de la inversió en capital humà. És aleshores quan es comença a prestar atenció a diversos tipus de despeses que decideixen òptimament els agents, les quals contribueixen a augmentar els seus ingressos, a millorar la seua salut, i a crear bons hàbits personals durant gran part de les seues vides. En conjunt, aquestes despeses representen fluxos incrementals d’uns actius intangibles que són capital. No és un capital qualsevol perquè pren la forma de coneixements, habilitats, estat de salut, i valors adherits a les persones. Per això el nom de capital humà, capital incorporat a la gent que contribueix a determinar la seua productivitat. El capital humà compren doncs totes les capacitacions i competències dels individus per al treball i, en certa manera, podem considerar-lo com una mesura de la qualitat del factor treball.

El capital humà és reconegut com un factor primordial del creixement econòmic que mostra les característiques de rivalitat i exclusivitat. I, precisament, la identificació del capital humà com un bé privat fa que les decisions d’inversió reben un tractament estàndard en la literatura econòmica. Els fluxos que alimenten les distintes formes de capital humà els podem classificar en quatre categories: quantitat i qualitat d’educació generalista mitjançant l’escolarització formal, entrenament i formació específica mitjançant les pràctiques, atencions mèdiques i adquisició d’hàbits de vida saludables, i aprenentatge informal mitjançant lectures i activitats que formen culturalment i fomenten hàbits de comportament que reforcen la productivitat laboral i social dels individus.

Tots aquests fluxos s’han de considerar com inversions en capital humà, i per això s’han de poder explicar racionalment a partir de les decisions individuals basades en la correcta valoració dels costos i els beneficis. Els beneficis són prou evidents en forma d’uns majors ingressos durant una vida més llarga i de més qualitat. Els costos no solament inclouen els preus directes associats a l’accés i manteniment mentre duren les activitats d’inversió, sinó també el cost d’oportunitat del temps dedicat a acumular capital humà.

Però hi ha altres consideracions a fer en relació al capital humà. La primera d’elles és que el capital humà té la peculiaritat de generar externalitats positives per vessament. L’esforç individual acumulant capital humà no solament repercuteix positivament sobre la productivitat de l’agent que realitza la inversió sinó que també té efectes positius sobre els companys de feina, el veïnat, i fins i tot sobre el conjunt dels contribuents. Així, mentre que els costos de la inversió són assumits en la seua totalitat per l’individu, aquest no captura tots els beneficis que se’n deriven de la seua inversió, ja que són compartits amb la resta de la població.

Una segona consideració és la de les dificultats per a obtenir una mesura del capital humà, siga de l’agregat o dels seus components per separat. Hem vist que en el rerefons del capital humà es troba el nivell d’educació i salut de la població en edat de treballar, i per tant ens interessa el nivell educatiu assolit, la qualitat de l’educació o aprenentatge, l’estat de salut funcional, i la supervivència d’eixa població. Ara bé, les mesures del capital humà poden ser físiques o monetàries. Les mesures monetàries s’obtenen utilitzant el flux d’inversions passades realitzades pels agents econòmics (aproximació basada en els costos), o tenint en compte el flux dels guanys futurs que la inversió en capital humà generarà al llarg del cicle vital de les persones (aproximació basada en la renda).

Encara que les avaluacions monetàries tenen l’avantatge d’oferir una mètrica agregada única, la seua complexitat fa que les mesures físiques basades en indicadors parcials de quantitat i de qualitat siguen les més comunes. La majoria dels estudis empírics han tractat d’aproximar els diferents elements constitutius del capital humà per mitjà d’indicadors com ara les taxes d’alfabetització dels adults, els percentatges d’escolarització en cada cicle educatiu, el nombre d’anys d’escolarització completats, la distribució de la població segons els títols assolits, el rendiment obtingut en avaluacions internacionals d’estudiants i treballadors, la incidència de malalties infeccioses, anèmia i discapacitats cognitives, la freqüència dels deterioraments de salut com la pèrdua de visió i d’oïda, i l’esperança de vida laboral.

El capital natural

L’altre tipus de capital que pot sustentar el creixement econòmic és el capital natural. Aquest es defineix com el conjunt dels actius mediambientals localitzats en un territori que generen un flux de béns i serveis necessaris per a l’activitat econòmica. El capital natural inclou ecosistemes com els boscos i aiguamolls, i els fons marins amb tota la seua biomassa animal i vegetal; la qualitat de l’aire i les aigües marines lliures de contaminació; les masses d’aigua dolça subterrània i superficial; les existències de carburants fòssils i els dipòsits de minerals en superfície i en el subsòl.

En conjunt, el capital natural comprén tant recursos naturals renovables com no renovables que posseeixen un valor natural i paisatgístic associat als serveis que presten al sistema econòmic. Aquests serveis es poden agrupar en les següents categories: regulació dels ecosistemes que representen el suport bàsic de la vida (atmosfèrica, climàtica, hídrica, cicles dels nutrients i elements essencials per a la vida, biodiversitat, absorció d’inundacions, claveguera i assimilació de la contaminació); provisió de recursos; alimentació; protecció; abocador de residus sòlids; reciclatge; bellesa natural i suport d’activitats recreatives.

Quan es tracta del capital natural també s’ha de fer front al problema de la seua avaluació, una avaluació imprescindible si volem dimensionar el sistema ampliat econòmic-demogràfic-ecològic en el qual s’emmarquen les decisions econòmiques. Generalment no calen els valors intrínsecs sinó uns valors instrumentals que permeten estudiar els resultats del procés econòmic en termes d’eficiència. Però l’avaluació econòmica del capital natural no és una cosa fàcil perquè a la dificultat inherent als actius per als quals no existeix un mercat s’afegeix la dels serveis no comercialitzats que s’intercanvien fora dels mercats, sense transaccions explícites que enregistren les quantitats i el seu valor.

En la majoria dels casos es tracta de béns comunals o de béns públics per als quals l’aplicació del principi d’exclusivitat és bastant limitada si no nul·la. La imputació d’un valor monetari per la via habitual dels preus de mercat no és doncs una opció vàlida per a obtenir els preus relatius que mesuren el cost d’oportunitat. Els preus de mercat proporcionen una informació parcial i errònia de la disponibilitat a pagar, a partir de l’agregació de valoracions individuals que no representen la vertadera valoració social. En conseqüència, el capital natural apareix infravalorat pels mercats i és el gran absent dels comptes públics.

En definitiva, l’avaluació del capital natural presenta problemes en tots els seus fronts, tant si es vol fer una avaluació directa basada en la lògica de l’inventari com si es vol basar en l’avaluació del flux net de serveis proveïts pel capital. En aquest darrer cas ens trobaríem els problemes afegits d’haver de calcular la productivitat marginal del capital, decidir si hem de descomptar els valors futurs, i escollir la taxa de descompte a utilitzar.

No obstant això, en la major part dels estudis no cal una valoració monetària del capital natural, i els especialistes, en compte de calcular els preus ombra, recomanen la mesura quantitativa dels diferents elements heterogenis que el componen. Seguint aquest plantejament hauríem de centrar-nos en uns quants ítems constitutius del capital natural escollits per la seua rellevància efectiva, i establir comparacions entre els distints territoris fent ús dels percentatges de participació i de les unitats físiques de referència per a cadascun d’ells. En particular, ens pot interessar la superfície forestal i arbustiva, la superfície en regadiu del total de terra de conreu, les zones humides, les disponibilitats d’aigua dolça, els parcs naturals i espais protegits, la xarxa de corredors verds, els quilòmetres de costa, els quilòmetres de platja, els quilòmetres cimentats de línia de costa, i també algunes condicions climàtiques com els dies assolellats i la temperatura mitjana.

Donat que hi ha una gran preocupació pel problema de la sostenibilitat, és fonamental reconéixer que el creixement demogràfic i el creixement econòmic sostinguts generen demandes contínuament creixents dels serveis que proporciona el capital natural. Així, en cas de no gestionar de manera eficient el seu ús davant l’externalitat negativa causada pel lliure accés als recursos naturals, la sobreexplotació i la degradació poden posar en perill el benestar social generat per un sistema econòmic depenent dels serveis mediambientals que li proporciona el capital natural.

* * *

En els paràgrafs anteriors hem volgut aclarir en què consisteixen els dos tipus de capital al voltant dels quals gira la discussió sobre el creixement passat, present i futur de l’economia valenciana. L’estructura econòmica del País Valencià ha experimentat una enorme transformació al llarg de la seua història contemporània, i especialment des de la segona meitat del segle XIX quan una economia agrària, amb nuclis industrials dispersos pel territori, va evolucionar cap a una economia industrial majoritàriament manufacturera. En la segona meitat del segle XX s’experimenten nous canvis que porten associats l’expansió d’activitats terciàries com el turisme, el comerç i l’hostaleria i restauració en detriment dels sectors tradicionals. En definitiva, podríem concloure que una economia valenciana inicialment agrícola, transita pel terreny de la indústria, i experimenta finalment una reestructuració que la deixa principalment representada pels sectors terciaris de baixa productivitat, amb una escassa presència de l’agricultura i la desindustrialització característica de les societats avançades.

Malgrat tot, hem d’anar amb cura per a no desenfocar l’objectiu. El perquè de tot plegat no es troba en el model productiu, sinó en el model de creixement que ens ha de permetre donar compte dels èxits i fracassos de l’economia valenciana. La clau està a saber si el procés de desenvolupament valencià ha estat basat en l’acumulació de capital humà o en l’explotació del capital natural, amb totes les conseqüències que es deriven en cada un dels casos.

A. F. Cubel-Montesinos, M. J. Murgui-García  i J. R. Ruiz-Tamarit són professors del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València i membres del Lab d’Economia de la Fundació Nexe.