Compartir esferes: les cures com a ferramenta revolucionària

Per Lucia Beamud Villanueva

“Ni tu ni yo lo veremos, pero pasará algún día. Mientras tanto peleamos nuestra comía… Las cosas aquí abajo están bastante jodías, nos han dividío por cuatro monéas y ya no nos queda ni el miedo ni tiempo, nos quedan ochos horas” Cuatro monedas. Gata Cattana.

A vegades, quasi sense adonar-me torne a la Gata; a les seues cançons i poemes. A vegades, pense que és com un tocar mare, un lloc segur on trobe comprensió. Ella sabia llegir molt bé la relació entre classe social i gènere.

Pot ser que la raó siga què des de la meua infantesa m’he vist envoltada de dones. Les he vistes treballar, treballar molt. Carregant sobre la seua esquena totes les hores netejant per a altres cases i oficines, despatxant en comerços i reposant aliments. Estirant hores sobre les seues mans, mans arrugades i llises del lleixiu, per a poder cuidar, educar, eixugar llàgrimes, cantar cançons de bressol, en definitiva, cuidar a les seues filles. Teixint durant hores llaços en la comunitat, en associacions veïnals, en APAS (que després van passar a dir-se AMPAS, vaja!), en falles, en tots els teixits socials que fan barri, que fan poble, allí estan elles. Silencioses, teixint i construint. I després de tot, només els quedaven huit hores. Huit hores per a descansar i, quasi, sense cap reconeixement ni agraïment.

El doble treball; el productiu i el reproductiu; el de l’àmbit públic i privat, cau sobre les dones. La majoria dels treballs als quals accedeixen guarden una vinculació directa amb les cures, amb aquells treballs silenciosos que es duen a terme des de l’enrenou de les cases. És sobre elles on recauen els majors treballs de cura, d’alimentació de les famílies, de neteja, d’educació i, per descomptat, sanitaris (metgesses, infermeres, auxiliars de clínica, auxiliars d’ajuda a domicili, etc.) Treballs més que imprescindibles.

Potser per aquesta estreta relació els treballs relacionats amb les cures tenen menor prestigi i valor social, i per això són els pitjors pagats. Un valor social que ha de ser revisat. Les Kelly’s saben molt bé de què parle, elles han sabut molt bé escopir les vergonyes a un sistema que les deixava tirades i no els reconeix unes condicions de treball dignes. I que sembla que ara, just en aquest temps, comença a tindre, les cures, el reconeixement que mereixen.

Han sigut les dones les quals han estat en la primera línia de la crisi enfront de la Covid19. La situació actual ha posat en relleu la importància fonamental de les contribucions de les dones en la nostra societat, així com les càrregues desproporcionades que suportem. Pot ser que siga una bona oportunitat per a tornar a valorar la solidaritat, el suport mutu i la convivència. Ara més que mai, les vides han d’ocupar el centre, per damunt de l’individualisme i de la cultura de la por. Les cures són una vegada més el salvavides de la nostra societat.

Sense cures no hi ha vida. És una cosa tan senzilla com comprendre que els nostres cossos necessiten aquesta xarxa de cures i atencions al llarg de la nostra vida, especialment en alguns moments de major vulnerabilitat com en la infància, la vellesa, els moments de malaltia o la diversitat funcional. És per això que la vida en solitari és inviable, ens necessitem.

El valor monetari que se’ls dona a altres treballs està molt unit al seu nivell de tecnologització i robotització; així com al fet que pertanyien a un camp eminentment públic i, per tant, masculinitzat. Per no obviar d’aquells treballs que representen algun tipus de responsabilitat i/o poder (si, volgudes meues els famosos sostres de cristall).

En aquest punt sembla que tecnologia i home hagen fet un tracte. En algun moment es va dir que l’home aconseguiria la seua “independència” gràcies al desenvolupament tecnològic i científic, i així necessitaria cada vegada menys treball. Que es requeria controlar i dominar a la naturalesa per a aconseguir aquell desenvolupament, aquell gran desenvolupament de la societat. I amb tot (o, més ben dit, i a més de) es va deixar pel camí «el trabajo de los cuidados, de reproducción de la vida, que continúa siendo estadísticamente el mayor sector de trabajo en el mundo, es obvio que la inmensa mayoría de este trabajo no se puede “tecnologizar”» (Federici, Silvia, El patriarcado del salario, 218:21).

Amb aquest run–run nosaltres, les dones, no hem deixat de lluitar i defensar els nostres drets. Des de la primera ona del feminisme fins ara ja han passat més de dos segles. I no defalleix, ens defallim, al contrari, cada vegada està, estem més nodrides. Amb aquest run–run de teló de fons, hem exigit el nostre espai i lloc, el nostre dret a estar en l’àmbit públic i en el treball productiu. Reivindiquem una i mil vegades, que la història l’hem escrita totes i tots. Que darrere de molts descobriments científics, obres d’art, de literatura, de cinema, música, etc., hi ha dones. Que la història en majúscules va decidir, si és que pot ser un ens impersonal, que no mereixíem ni espai, ni reconeixement. Les reivindiquem –passat i present- perquè necessitem referents que ens inspiren i que ens diguen que nosaltres també podem. Ho fem, en certa manera, perquè sabem que som poques a les quals se’ns reconeix i que les dosis i suors d’esforç són sempre majors que la dels nostres companys.

Amb aquest run–run hem volgut assaltar els cels amb maces i trencar els cristalls que ens impedien accedir fins ell. I pel camí ens hem oblidat de milers, milions de companyes que no podien anar amb maces fins al cel, perquè senzillament els seus peus han estat sempre lligats a terra.

Des d’uns anys arrere, s’estan invertint molts esforços perquè les dones tinguem major presència en el camp de les ciències i la tecnologia. Són moltes –i cada vegada més- les iniciatives que busquen promoure el paper de les dones en les ciències: la tan reconeguda STEM, el món de la informàtica i la programació o, en general, tot el relacionat amb les ciències tant teòriques com experimentals. Invertim molts esforços a trencar els marges del prefixat, a acabar amb els mites de la masculinitat i la feminitat. I amb això, l’“assignació” de treball en funció del gènere.
Hem posat molta obstinació en tot això: a estar en l’esfera pública, en el que és productiu, en aquells àmbits més masculinitzats. Però el camí invers no s’ha fet. Si bé és cert que cada vegada més homes parlen de conciliació i, altres pocs, de corresponsabilitat, però encara hi ha molt a recórrer. La mateixa sort corren els treballs productius, dedicats a les cures i als quals molts pocs homes accedeixen i/o els trien en el seu àmbit d’estudi.

Sincerament, crec que el realment revolucionari seria que els homes accediren a les cures. Tant en la seua esfera pública com privada; en el productiu i en el reproductiu. Les cures són el manteniment de la vida, sense això senzillament no hi ha res. El valor social que aporten és indiscutible, per la qual cosa s’ha de trencar amb la seua desvinculació amb el valor econòmic, monetari, que reben. I amb això l’accés dels homes tant en àmbit públic com privat de les cures.

A vegades, quasi sense adonar-me torne a la Gata; a les seues cançons i poemes. A vegades, pense que és com un tocar mare, un lloc segur on trobe comprensió.

“Yo es que soy muy poeta” Me gusta mis penitas compartirlas. Ara, només té sentit narrar en col·lectiu precisament perquè allò que ens passa no són successos aïllats, ni tampoc anecdòtics. El discurs sobre el treball i els drets de les dones no hauria d’entendre’s mai en solitari. I perquè las penitas, com deia la Gata, m’agrada compartir-les.

Lucia Beamud Villanueva Grau en Humanitats: Estudis Interculturals. Regidora a l’Ajuntament de València; Igualtat i polítiques de gènere i LGTBI; Pobles de València i Espai Públic.