MÉS COMPROMÍS?

Per Adrià Mompó i Erick Padilla

El VIII Congrés del BLOC arriba després dels desencants i escepticismes que provocaren els resultats electorals del 2019, seguits d’una reflexió profunda al voltant del futur del valencianisme: des dels crítics amb el funcionament de Compromís fins als qui defensen una quarta onada valencianista (Mezquida, 2021), tothom coincideix en la necessitat de reformular els espais de participació política i adaptar-se als nous reptes sense oblidar-se’n dels vells. En aquest sentit, el congrés podria ser decisiu per dues raons: d’una banda, els compassos dels nacionalistes aspiren a marcar la partitura de Compromís; de l’altra, la ponència política podria definir un nou estil melòdic en la història dels partits valencianistes. Entremig, les polèmiques associades al nomenclàtor i la participació en la consulta amenacen de silenciar altres conflictes possiblement més transcendents: cal fer noves passes en la integració de Compromís o perpetuar-se com a coalició? Què fer amb les regions meridionals i interiors on el valencianisme no té presència? Quins han de ser els aliats preferents en Madrid, si és que se n’han de tindre? I en Catalunya? Tot amb tot, la pregunta central és: cap a quin model de partit avança el BLOC?

Cal fugir, abans de tot, d’una disputa simplificada entre “sector dur” i “pragmàtics” o “renovadors”. Una lectura profunda ens podria dibuixar un conflicte complex on s’interrelacionen velles demandes amb noves prioritats estratègiques. En aquest sentit, els eixos en disputa poden ser dos: el model organitzatiu i l’orientació ideològica.
Vegem-los un per un.

La batalla per la implantació

La primera qüestió es refereix a l’organització interna. Un dels objectius de la renovació és diversificar els espais de militància i superar la clàssica divisió entre electors, simpatitzants i militants, tot adaptant-se a noves formes de participació no-convencionals. El referent podria ser un multi-speed membership party, ço és, un partit on l’afiliació presenta diverses velocitats i formes: ja siga com a “membre virtual” (cyber–member) que fa activisme en favor del partit a través de les xarxes socials, com a “sostenidor econòmic” (sustainer) que només desitja aportar quotes voluntàries sense major implicació, o com a “amic del partit” que, dins d’una militància “tènue” (light membership) participa únicament en qüestions puntuals sobre temes concrets, sense adquirir majors compromisos (Scarrow, 2014: 12-13).

Aquest últim sembla ser el perfil buscat per als antics simpatitzants de l’extinta Gent de Compromís, si bé qualsevol membre dels altres dos partits de la coalició podria involucrar-s’hi sense cap requisit ulterior, alhora que el canvi de nom contribuiria a una simbiosi completa. El resultat seria un Bloc menys exigent amb la posició ideològica dels seus membres i amb capacitat d’erigir-se en el pol d’atracció principal de Compromís, més enllà de les constretes fronteres del nacionalisme valencià.

Tanmateix, el principal risc dels multi–speed membership parties és que presenten estructures de decisió molt centralitzades i amb una militància bàsicament digital (Scarrow, 2014: 18). Aquest pot ser un dels temors principals entre certs quadres local que veurien amenaçada la seua capacitat d’incidència – materialitzada en les assemblees comarcals – en favor d’una estructura de presa de decisions virtual i on els afiliats no presentaren una adscripció territorial. Sobretot, el desacord podria radicar en com enfocar la implantació: mentre que uns apostarien per superar els dèficits de militància amb la creació d’un espai virtual vinculat directament a l’organització central, els altres incidirien en la necessitat de generar col·lectius locals que mobilitzen l’electorat sobre el terreny.

Respecte a aquesta última posició poden esgrimir tres raons:
En primer lloc, la implantació territorial requereix bases humanes que posen un rostre local al partit, tot adaptant-ne els discursos a les realitats específiques. Això, que pot ser especialment important en les comarques del sud i les àrees rurals, així com en petites ciutats amb idiosincràsies pròpies, a parer dels crítics devia dirigir-se des del territori i no des de l’aparell central.

Pel que fa al funcionament intern, l’experiència ens ensenya que la democràcia en els partits sol derivar en hiperlideratges si aquesta es concep com un mer plebiscit de les decisions “de dalt” entre la militància (Gerbaudo, 2019). Altrament, l’existència de nivells decisoris intermedis relativitza el control dels líders i, alhora, afavoreix la generació de sang nova per a facilitar els relleus generacionals (Hartleb, 2013).

Finalment, comptar amb una base humana consistent pot afavorir l’establiment de lligams amb altres espais associatius i la creació de sinergies de grup que reduïsquen la volatilitat electoral i fidelitzen els votants (Martin et al, 2020).

Arribats a aquest punt, la possibilitat d’una síntesi és prou atractiva. Ben mirat, el reclutament de col·laboradors i seguidors virtuals podria veure’s limitat als territoris on el Bloc ja compta amb militància i base electoral. Paral·lelament, la captació d’altres sectors de Compromís és un joc de suma zero perquè no s’hi afig nova militància: tan sols es redistribueix entre els partits. Això, que pot fer guanyar protagonisme al Bloc portes endins, no hauria de ser incompatible amb la conquesta de nous espais. En definitiva, una estratègia de creixement real no deu oblidar l’assentament de col·lectius en ciutats, pobles i comarques on el partit manca de presència, per una raó merament logística: només així hi haurà capacitat de presentar candidatures en tots els indrets del país. D’aquesta manera, es busca aconseguir els beneficis d’un partit moviment – la flexibilitat de la militància – però sense girar cap a una militància feble i no compromesa amb l’organització, que caracteritza aquests tipus de partits (Kitschelt, 2006).

Cap a on créixer?

Menció a part mereix la definició ideològica. La ponència política presenta una articulació complexa de diverses lluites postmaterialistes al voltant del valencianisme com a eix vertebrador, tot deixant enrere una definició nacionalista estricta en favor del concepte “sobiranisme” en la seua accepció més ampla. Tot plegat s’avança cap a un format ideològic més lax i “atrapa-ho tot” amb un nom que, en lloc de definir la cosa – Bloc Nacionalista – venga un missatge contextual – ara, més, valentia – més semblant a un eslògan. La principal discrepància en aquest punt, llavors, podria girar entorn de l’oblit del nacionalisme valencià i el risc de diluir la personalitat tradicional del valencianisme, bolcat en la llengua i el territori.

Una manera de resoldre el dilema és exposar-ne les possibilitats d’èxit amb una breu mirada a la composició sociopolítica dels valencians:

Font: Elaboració pròpia a partir del CIS 3253

Com es veu clarament en la taula, la identitat nacional dels valencians és majoritàriament dual, la qual cosa anul·la l’eix identitari com a espai de competició. Si tots els partits recullen la major part dels vots en aquest sector, el que realment marca la disputa és el posicionament esquerra-dreta on, de fet, Compromís ha collit sempre els seus èxits. Contràriament, el vot que es pot aconseguir entre l’esquerra nacionalment valenciana és més aviat irrisori, pel que la llepolia del vot d’esquerra dual o, fins i tot, més espanyolista, és massa golosa per deixar-la escapar. Ara bé, en un partit que arrela en el neovalencianisme fusterià i on, probablement, la major part de la militància s’identifica amb el nacionalisme, les reticències que genera el canvi de postura són més que previsibles.

Tal volta això no siga gens traumàtic a escala electoral – la bandera nacionalista no s’ensenya des del 2007 – però pareix clar que el nacionalisme segueix generant cohesió interna. Llavors, la incògnita està servida: fins on es pot créixer sense adhesió de les bases a la causa?

I doncs, quin és el model?

Feta una vista general, de la nova ponència es dedueix el desig d’harmonitzar el BLOC amb els postulats i la imatge pública de Compromís. Les referències, però, no són del tot clares. Durant la darrera dècada, el Bloc, de la mà de Compromís, ha transitat des d’un format semblant a un “partit nínxol” fins a un model nítidament catch-all o “atrapa-ho tot”. El primer se centra en unes demandes concretes al voltant d’un eix de conflicte o cleveage, en aquest cas el nacional. En canvi, el segon tracta d’integrar totes les demandes possibles en un mateix discurs (Wagner, 2012). Aquest ha estat, també, el camí dels seus homònims Bildu o ERC, més socialdemòcrates que no pas nacionalistes. Tanmateix, el model del multi speed membership party, predominant entre els verds europeus (Scarrow, 2014: 18) i la focalització en l’element ecofeminista semblen apuntar cap a una altra direcció. S’abandona el clivatge nacional per inserir-se en un potencial clivatge postmaterialista? Si aquest és el cas, caldria observar atentament l’evolució de Más País– referent més pròxim en aquesta línia – per veure’n les possibilitats d’èxit, si bé cal insistir que un discurs global i una adscripció nítida en l’eix esquerra-dreta ja han demostrat la seua eficàcia en el passat. Un partit “nínxol” és, per naturalesa, un partit constret electoralment.

Tot plegat, el conflicte principal aparenta ser entre una visió “clàssica”, que aposta per un partit fort, i una altra proposta que busca una organització més laxa i atractiva. Altrament, l’orientació electoral planteja un interrogant més immediat que de moment no suscita cap debat consistent: és millor ocupar un nínxol de mercat entre PSPV i Podem o desafiar l’hegemonia socialista en el centre-esquerra? Més que un “nacionalisme sí” o “nacionalisme no”, la resposta podria trobar-se en les expectatives reals de creixement. Mentrestant, una nota desafinada podria entorpir la resta del concert: l’amenaça de no implantar-se i submergir-se en la térbola contrarietat dels partits marca, tant adaptables com volàtils.

Adrià Mompó i Erick Padilla son estudiants de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública en la Universitat de València