MITES I MANTRES DEL PORT DE VALÈNCIA

Per Anna Perpinyà

Créixer contra la mar, igual que créixer contra l’horta, és com ampliar ta casa utilitzant el corral del veí i creure que no importa. Que no estiga construït, no significa que no existisca. Qui només veu amb ulls de rendibilitat econòmica -la seua- pensa que ocupar un territori no té repercussions, però no és cert. En té i moltes. El territori no asfaltat, com la mar, són l’essència de la vida, allò que encara ens permet viure i allò que ens cal protegir pel nostre propi benefici.

Fa vora un any ja vaig parlar de la necessitat d’un «Un port de futur» de la manca de projecte que patim, de l’opacitat amb què es fan les coses allà dins, sense comptar amb la gent sinó més aviat en la seua contra i amb l’única finalitat de fer guanyar (més) diners uns pocs, a canvi de fer-nos la vida més difícil a moltes, moltes persones.

Parle de com s’està intentant fer créixer el negoci de magatzem de contenidors a la nostra estimada mar, a costa de la nostra salut, duplicant les emissions de camions i bucs. D’augmentar el soroll del trànsit incessant per l’Horta Sud, aquesta que, des del Govern Valencià, estem tractant de protegir. Parle de més i més grues en l’horitzó de les nostres platges. De la desaparició de les platges del sud, de la Restinga de la Devesa i de la salinització de l’Albufera i la marjal. Totes elles fonts de treball i vida.

També parle de processos poc democràtics, de deixar que qui es vol fer el xalet en el nostre pati, és qui decideix si pot o no pot. Parle d’un projecte que ni les autoritats valencianes (conselleries i ajuntaments) coneixen. Parle de regalar 400 milions a una multinacional.

I encara pitjor, parle de l’«alegria» amb què algunes persones diuen que tot això és a canvi de noséquantíssimss llocs de treball, mentre que els estibadors protesten perquè saben que una planta automatitzada els deixarà sense feina. Per tant, sembla que només parlem dels treballs de la construcció, de generar una (altra) bambolla de formigó i asfalt. Vaja, un «pelotazo» de manual.

També diuen que és pel bé de l’economia però, a quina economia es refereixen? Perquè la majoria de les nostres exportacions no es fan amb eixos mítics bucs, eixos que coneguem perquè un va bloquejar el canal de Suez fa poc. Per contra, sí que entren enormes quantitats d’importacions de mercaderia deslocalitzada, precaritzada i globalitzada que competeix deslleialment amb la nostra producció local. I alguns diuen que duplicar aquesta entrada serà millor per a les empreses valencianes…

Mentre també diuen apostar per la relocalització, pel producte de proximitat, pels treballs dignes, estables i ben remunerats. També com ja vaig dir, hauríem d’estar apostant per la renovació del Port, per diversificar l’activitat, per incloure la indústria blava com a estratègia productiva. Perquè si volem un port de futur, necessitem ser més eficients i sostenibles en l’espai que ja tenim (que n’és moltíssim) i no seguir omplint la mar de contenidors, milions de contenidors.

L’última qüestió que vull compartir es contradiu a si mateixa. En aquest projecte misteriós que no coneguem, sembla que aquests contenidors vindran en uns vaixells i marxaran en altres. Així que no entraran en la ciutat, diuen, i per tant no crearan més contaminació. I ho diuen com si els bucs no contaminaren! Aquesta és la versió en la qual s’afirma que no hi haurà necessitat de duplicar les carreteres (perquè si tens més del doble de caixes, necessitaràs el doble de viatges, no?), i així fer-nos creure – ara – que no ampliaran la V-30 i que no necessiten accés pel nord. Però, si això fora cert, com és possible que aquests contenidors màgics que apareixen i desapareixen en la nostra ciutat, repercutisquen en la nostra economia?

En l’altra versió, en la que eixos 7 milions de contenidors se sumaran als 5 que ja tenim, es generarà un caos circulatori que «ens obligarà» a ampliar les vies, a expropiar i asfaltar milions d’horts i cases i a seguir destruint el nostre territori. Igual que han fet amb la V-21.

Venen temps difícils, patim una crisi climàtica i pandèmica que ens ha de fer canviar la nostra forma de tractar el territori. Sé que costa trencar amb les velles dinàmiques, però ja són massa les evidències i les veus que ens avisen de què el temps s’acaba. Cal fer canvis reals, no aparents. Hi ha massa contradiccions i mitges veritats en tot aquest mantra neoliberal del creixement infinit sobre el qual ens cal molta claredat, molts nombres reals, molta més visió de conjunt i de futur i molta més democràcia.

Els servidors públics (com l’APV) es deuen al servei de la ciutadania, a protegir els béns de totes i tots, a vigilar que ningú s’aprofite de la casa de la veïna. El Port de València es mereix ser un port amb futur i la ciutat de València es mereix un bon port.

Anna Perpinyà és psicòloga. Treballa al Gabinet de Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Socials. És membre del Lab de Feminisme de Fundació Nexe