COMPROMÍS I EL MIRATGE FEDERALISTA

Per Adrià Mompó                   

                                                                                                                                                                                  “En el caso concreto de España yo podria llegar a ser federalista, si la federación se hiciera entre las naciones auténticas y reales del Estado, es decir, Euzkadi, Galícia, Castilla y toda su área de proyección y los Países Catalanes” (Pujol, 1980: 26)

No deixa de ser irònic el fet que tota visió emanada dels nacionalismes alternatius haja de vindre precedida, sempre, d’una reflexió generalista espanyola. Tant és així, que entendre el que anomenem “problema català”, o valencià si algú se’n recorda, necessita per força entendre Espanya i les seues contradiccions. Unes contradiccions que esclaten amb el nou mil·lenni, i precipiten allò que no sembla ser més que la transició d’una democràcia amb biaix majoritari, a una de consensual, però a dues velocitats. Si bé la generalització de les coalicions de govern en tots els nivells institucionals, ens indica la definitiva acceptació de la transformació consensual del sistema polític, sembla que les resistències principals estan tenint lloc en la dimensió territorial. Més enllà de la manifestació més evident d’aquest trencament, l’independentisme, la degradació del model autonòmic és notòria en tots els territoris i en diferents formes: des de la revolta de l’Espanya rural, fins el despertar de les “perifèries” secundàries, sovint excloses del debat. El País Valencià n’és el paradigma, on hi ha hagut un eteri però decidit viratge centrífug, que l’ha desplaçat de l’eix Madrid-València-Palma a articular per primera vegada, des de les institucions, un full de ruta propi i un discurs alternatiu al tradicional centralisme. Tot i el pes sociològic d’aquest últim, l’anomenada Proposta d’Alcaraz, després feta pròpia pel Consell, és, possiblement, l’únic document institucional on s’aborden seriosament les possibilitats i fórmules del federalisme en Espanya que, de bell nou, és un projecte inherentment perifèric però vocacionalment espanyol. Considere interessant meditar al respecte en uns moment en què el Bloc i, per inèrcia, Compromís, debat el seu futur estratègic i podria fer pròpies aquestes propostes.

Paga la pena insistir en la qüestió: un projecte polític que té Espanya per objecte és un projecte espanyolista; si el valencianisme és, a hores d’ara, espanyolista, no és per cap altra raó que la seua feblesa. La poca atenció percebuda per la proposta del Consell prova que, el valencianisme, segueix sent incapaç d’erigir el seu propi espai malgrat l’entrada a les institucions. L’absència generalitzada d’una cultura política autonòmica (Subirats, 2008: 663) no el deixa al marge, i l’obliga a situar el seu discurs en l’espai polític imperant: Espanya. La proposta, perfectament accessible, posa ordre a les demandes habituals, com ara la constitucionalització del llistat de CCAA i les seues competències –ampliades-, la potenciació del TC com un òrgan d’arbitratge, la potestat de reformar els Estatus propis sense intermediació de les Corts Generals o la reconversió del Senat en una cambra de representació autonòmica. S’hi afegeixen demandes netament valencianes com l’”…assumpció voluntària per part de les comunitats autònomes de competències en altres matèries relacionades amb els fets diferencials històrics, culturals, etc., incloent-hi la llengua pròpia o el Dret Civil, especialment rellevants en el cas de la Comunitat Valenciana…” (Acord del Consell sobre la reforma constitucional, 2018: 16) En última instància, es tracta de racionalitzar un model, l’autonòmic, improvisat sobre la marxa dels fets per UCD i PSOE i mancat de legitimitat constituent, i equiparar-lo formalment, per molt que s’hi acoste substantivament, a les federacions “modèliques” com Alemanya o Estats Units, tot construint-lo des de l’acord sobirà entre territoris. Aquesta seria, a parer d’Elazar (1997: 237-251) una diferència elemental: de la devolution des d’un poder central a entitats subordinades, a la distribució del poder entre una multiplicitat de centres, cadascun amb un nivell propi de decisió. Però, fins a quin punt és definitori, això?

Quan parlem de federalisme, al·ludim a una divisió formal del poder, més inspirada en els principis del check and balance que no pas en l’eficiència administrativa. De fet, les necessitats d’una societat cada volta més complexa, han motivat l’adopció de formes de govern multinivell en quasi tots els països desenvolupats, tot desmarcant-se de la variable federal-unitari: es poden adquirir majors quotes de descentralització en estats unitaris com Espanya, que no en estats federals com Veneçuela (Lijphart, 2000: 178-182).

Per què, doncs? Una possible excusa seria la naturalesa plurinacional de l’Estat. I és cert que, com afirma Luís Moreno (2007:45), la federalització d’Espanya té una base històrica, tot i que aquesta presumpta experiència, ço és, la unió dinàstica dels Trastámara, recorda més al concert basc que no a Alemanya: Castella, centre del poder, mana i executa més o menys amb la displicència –o passivitat- dels territoris amb drets i costums distints, que controlen la seua política interior a canvi d’aportacions eventuals al conjunt de la Corona. S’hi entén que Castella ja té el seu propi autogovern, l’Estat, i que en conseqüència no necessita cap reconeixement específic. Aquest, salvant totes les distàncies que convinga, és també el fonament teòric de l’Estat integral de la II República i, sí, de l’Estat autonòmic del setanta-huit, en el qual es plantejà l’engegada de sengles processos descentralitzadors en les anomenades tres nacionalitats, alterat per l’imprevist andalús i, més tard, ampliats a un total de set comunitats –la nostra entre elles-, a través de la LOAPA de 1981 (Aja, 2014: 51). Cap d’aquests models va ser mai “federal”, però complí –o intentà complir- el seu propòsit: gestionar la plurinacionalitat de l’Estat amb models específics ajustats a la seua especificitat. El mateix programa  afirma que “…no es en el texto constitucional donde se encuentra el problema de la integración de las diversas identidades nacionales sinó, más bien, en las políticas y plasmaciones normativas posteriores…” (Alcaraz, 2018: 73). En efecte, el model naix deforme a causa d’estratègies de partit irresponsables, i esclata finalment amb els Pactes autonòmics del 92, que enceten el greuge comparatiu, de tal manera que no hem d’esperar una solució definitòria en els texts legals, ans però, la governabilitat de l’Estat deuria passar per una transformació de les actituds i l’assumpció d’una “cultura federal”.

Això no sembla plausible des de moltes perspectives. La correcció d’un sistema fiscal que genera privilegiats i damnificats des del consens entre guanyadors i perdedors, no augura grans resultats, ni tampoc la despatrimonialització de la idea d’Espanya per part de Castella, tot avançant cap a la consecució d’un estat més aviat asèptic, basat en un pretès patriotisme constitucional on les adhesions nacionals conviurien amb la lleialtat institucional. La realitat, ben al contrari, és la legitimació de la Constitució en una entitat nacional preexistent no renovada –article 2-, en lloc de la voluntat d’uns pobles diversos de dotar-se d’un marc de drets i llibertats (Colomer, 2018: 185). Tot plegat impacta de front amb una federació horitzontal capaç de digerir asimetries, com també impacta amb la realitat sociològica espanyola i valenciana. En efecte, el federalisme no és un projecte atractiu. L’opinió del 43% dels espanyols és que l’estat autonòmic està bé com és, mentre que un tebi 12.7% demana una major descentralització (CIS, 2019: 19). A nivell valencià, el federalisme només atrau un 10.7% dels ciutadans, ben lluny d’un 34.2% que es conforma amb l’autonomia i, alerta, un 18.8% que prefereix un estat centralista. (ARGOS, 2017: 7).

En aquest ordre de coses, propostes com la cogovernació territorial a través del Senat, suposarien dotar el centre d’una instància de bloqueig de les reclamacions més agosarades de la perifèria. Això no significa renunciar a algunes propostes de difícil discussió, com la recuperació del Dret Civil. Tanmateix, pel que fa al poder territorial i la seua relació amb el centre, la història més recent demostra que mai no s’ha aprofundit tant en l’autogovern com durant les etapes de pactisme entre governs centrals i nacionalistes bascs i catalans. La provada eficàcia d’aquesta pràctica radicà en el diàleg bilateral entre el centre i les perifèries interessades, que podien obtindre així reconeixements i concessions directes de Madrid. La dependència mútua en garantia el compliment, cosa que no deuria preocupar-nos des del moment en què Espanya ha fet el trànsit cap a una democràcia més consensual, on la formació de govern depén de la negociació entre forces polítiques; també de no-estatals. La presència o absència en aquest joc recau en la capacitat dels partits d’àmbit no-estatal d’obtindre representació en el Congrés, així com de la seua predisposició al pacte. Així, s’acota el shared-rule als territoris amb partits “nacionals” forts, més o menys coincidents amb les comunitats amb identitats diferenciades. Les filials regionals dels partits estatals no podrien entrebancar-lo, subordinades a la disciplina del grup parlamentari, com sí que ho farien en el Senat, de manera que l’assoliment és doble: compartir el govern i excloure la competència.

Així, doncs, l’actual model té d’oportuna la seua flexibilitat i imprecisió, fet que possibilita l’aprofundiment progressiu de l’autogovern a través del xantatge i, per tant, la utilitat d’un grup valencianista en Madrid. Una solució com la federal és una solució pretesament “definitiva”, que harmonitzaria d’una vegada per totes assumptes com el finançament i les competències i, per tant, apaivagaria el conflicte territorial allà on el discurs centrífug no té un component nacionalista fort –precisament, València. Això, que per al PSPV o Podem seria un objectiu raonable –heus ací la seua defensa-, per a Compromís seria l’esgotament de la seua primera font discursiva i, de fet, l’esgotament de les seues raons per existir. Si la política és un joc de virtú i fortuna, i “…la bona o mala fortuna dels homes depén de la seua capacitat d’adaptar l’acció al moment històric…” (Maquiavel, 2016: 340), la virtú valenciana vindrà definida per la capacitat de gestionar la irracionalitat de l’estructura existent en benefici propi, tot explotant-la com a motiu de lluita política.

El que vinga després serà tasca d’altres prínceps.

BIBLIOGRAFIA

Acord del Consell sobre la reforma constitucional (2018), Presidència de la Generalitat. Disponible en: http://www.presidencia.gva.es/es/web/begv-gavina/reforma-constitucional

Aja, Eliseo (2014). Estado autonómico y reforma federal, Madrid, Alianza Editorial.

Alcaraz, Manuel, Zulima Pérez i Seguí, Joaquín Martín Cubas, Andrés Boix Palop, Víctor Bethencourt Rodríguez, Ignacio Durbán Martín, Ainhoa Lasa López, María Concepción Torres Díaz i Vicenta Tasa Fuster (2018), “Propuestas de reforma constitucional. Una visión des de la Comunitat Valenciana”, Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics.

ARGOS: “Baròmetre desembre 2017”, 2017. Disponible en: http://www.argos.gva.es/fileadmin/argos/Documentos/Encuestas/201712A_Frecuencias_V.pdf

Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS): Estudio nº 3240 “Barómetro de febrero de 2019”, 2019. Disponible en: http://datos.cis.es/pdf/Es3240mar_A.pdf

Colomer, Josep Maria (2018), España: la historia de una frustración, Barcelona, Anagrama.

Lijphart, Arendt (2000), Modelos de democracia, Barcelona, Editorial Planeta S.A.

Maquiavel, Nicolau (2016), Discursos sobre la Primera Década de Tito Livio, Madrid, Akal.

Moreno, Luís (2008), La federalización de España, Poder político y terrtorio, Madrid, Siglo XXI de España Editores.

Pujol, Jordi (1980), Construir Catalunya, Barcelona, Pòrtic.

Subirats, Joan (2008), “¿Ha servido para algo? Más de veinticinco años de comunidades autónomas”, Jiménez de Praga, Manuel, y Fernando Vallespín (eds), La política (España siglo XXI), Madrid, Biblioteca Nueva: 645-670.

Adrià Mompó és estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública (UV)