DONES, ESPORT I ELS LÍMITS DE LA LEGISLACIÓ

Per Elena López Blat

El passat mes de desembre s’aprovava al Congrés la nova Llei de l’Esport. Un dels principals elements que s’han destacat des de la presentació de l’esborrany –especialment des de les institucions – ha sigut en relació amb els avanços en igualtat de dones i homes. I és que, ni la llei de l’esport aprovada en 1980 a Madrid, ni la de 1990 que ha estat en vigor més de trenta anys, incloïen referències relatives a les dones o a la igualtat en l’àmbit esportiu, per tant, l’únic marc jurídic estatal específic ha sigut la Llei orgànica d’igualtat i les normatives autonòmiques que els territoris han anat desenvolupant i que, en l’àmbit de les seues competències, podia incloure o no i depenent sempre del color polític del govern de torn, un abordatge de l’esport femení.

Però, per què es fa necessari legislar en matèria de dones i esport?

Les desigualtats i discriminacions a les quals les dones han de fer front en aquest àmbit són moltes i de diversa naturalesa. Partim d’un espai amb una construcció androcèntrica; dissenyat per atendre les necessitats, les aptituds i competències dels homes. Un espai que a més a més, resulta fonamental en la construcció de la identitat masculina i que, per tant, presenta fortes resistències al canvi.

Sembla lluny la Grècia clàssica i les seues olimpíades exclusives per a homes, però ara com ara existeixen altres formes d’expulsar a les dones de l’esport. Encara apareixen clàusules anti embaràs als contractes professionals (una vulneració laboral inimaginable en qualsevol altre àmbit), la presència de dones als òrgans de govern esportiu era només del 21,10% en 2021, i pel que fa als mitjans de comunicació només cal veure les portades dels periòdics o els telediaris esportius per comprovar, per una banda, la invisibilitat i, per altra, la reproducció d’estereotips sexistes.

La Unió Europea va aprovar el 2014 l’Estratègia per la igualtat a l’esport, on s’incloïen una sèrie de propostes per implementar agrupades en quatre eixos: representació de dones als òrgans de presa de decisions, representació en càrrecs tècnics-esportius i d’ensenyament, lluita contra la violència de gènere i lluita contra els estereotips sexistes. Sense incloure àmbits tan importants com el laboral o el relatiu als hàbits esportius.

Al País Valencià va fer falta l’arribada del Botànic per actualitzar la normativa valenciana que, fins a l’any 2015 no incloïa cap referència a les dones; ara es contempla la perspectiva de gènere i s’han introduït mesures importants, contem a més amb un Decret per desenvolupar la llei que tracta de blindar les polítiques públiques en aquesta matèria. En les modificacions i el treball que s’ha anat fent comptem amb un dels marcs legislatius més avançats de l’Estat. Però no oblidem els límits competencials. S’arriba fins on es pot, i els nostres límits són de sobres coneguts.

La presentació del Projecte de llei de l’Esport estatal va suposar una finestra oberta per poder atendre totes aquestes qüestions; per reconéixer drets, per establir mecanismes per desenvolupar polítiques públiques que donen resposta a les desigualtats, per transformar la realitat i no limitar-se a prohibir la discriminació sinó incidir sobre la sistemàtica del poder.

Però, malauradament, ni ha sigut així ni les reformes són suficients: l’anàlisi comparativa de les dues normes ens porta a aquesta conclusió.

Evidentment hi ha un mínim avanç, però és que partíem de normatives que ni tan sols anomenaven a les dones. Ara s’introdueix la perspectiva de gènere, es contempla una presència paritària en certs òrgans de representació, així com l’elaboració d’informes d’igualtat, polítiques d’igualtat i algunes qüestions relatives a la protecció de la maternitat. No obstant això, en ambdues normes les mesures que s’incorporen presenten buits que fan dubtar d’una correcta translació. A més a més, deixen molts àmbits sense abordar, ni tan sols es compleix amb l’Estratègia de la UE. Malgrat que aquella, el 2014 ja era sense cap mena de dubte insuficient.

Així ens trobem amb una normativa de tan recent aprovació, que encara que no està en vigor i ja requereix una ampliació dels drets de les dones i dels mecanismes per guiar l’acció dels poders públics en el desenvolupament de polítiques per a la igualtat reial i efectiva de dones i homes a l’esport.

Durant la tramitació del Projecte de llei al Congrés els articles sobre la igualtat i les dones no han sigut un tema de conflicte, no han sigut un dels temes visibles del debat. En un context en el qual la demonització del feminisme compta amb tants altaveus, aquest fet és un signe més, que evidencia que la norma no ha suposat un gran avanç pel que fa als drets de les dones. D’haver sigut així haguera alçat polseguera. Sense dubtes, es podria haver anat molt més lluny, com a mínim, fins a apropar-nos a aquesta primera línia de resistències, que apareix quan veuen perillar els seus privilegis.

Cal continuar avançant, cal una legislació que vaja més enllà, cal un treball compromés des de les institucions per desenvolupar polítiques públiques, però sobretot, cal fer-ho sent conscient des d’on es fa, fins a on s’ha d’arribar i, especialment, quines són les resistències que s’alçaran en el camí. De fet, les vagues al futbol femení en demanda de millores salarials, són una mostra de quan necessària és la translació de normes a la realitat quotidiana.

Es va assumir que les polítiques d’igualtat no podien aplicar-se de la mateixa manera a l’esport que a altres àmbits públics, com si el fet que fora un espai privat i masculinitzat li excusara d’alguna cosa, i és que el capitalisme i el patriarcat conflueixen fortament en un espai on la masculinitat i el capital acumulen especial concentració de poder, la qual cosa ha generat un enfortiment de les resistències que es troben especialment ancorades pel simbolisme que representa l’àmbit esportiu en la configuració de la identitat masculina. Tot això dificulta els avanços en igualtat.

Aspirem des del feminisme a una transformació de la societat, i això requereix la configuració d’estratègies per fer front a les resistències que s’alcen davant la consecució de drets i davant la capacitat de les dones de mobilitzar recursos. En aquest àmbit concret, l’impuls d’una cultura esportiva feminista pot i ha de ser l’objectiu i la resposta a les desigualtats actuals. I això, com sabem, activarà tota la maquinària del patriarcat.

Elena López Blat és sociòloga i politòloga especialitzada en polítiques d’igualtat i gènere. Actualment treballa com a tècnica al Grup Parlamentari Compromís a les Corts Valencianes i és doctoranda en la Universitat de València.