EDUCAR LA CIÈNCIA EN FEMINISME

Per Anna Perpinyà 

I no al revés. O no sols. El dia de les dones i les xiquetes en la ciència, l’11 de febrer, es promou habitualment des del marc de la igualtat d’oportunitats de les dones, atés que les carreres STEM no sols tenen futur, sinó que estan millor remunerades que aquelles ocupacions feminitzades.

I està bé. Molt bé. En tan sols 6 anys que té la iniciativa llançada per Nacions Unides, les científiques (i) feministes s’hi han mobilitzat admirablement fent accions a favor de la visibilització de les dones científiques i també la divulgació, especialment perquè les joves s’animen a cursar aquestes professions encara tan «masculines».

Una de les raons és que les dades en els darrers 20 anys al respecte no han canviat gaire. Mentre que més de la meitat de l’estudiantat som dones, només un 18% ho són de carreres STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques). Segons l’OCDE, les dones som el 79% en el sector educatiu o el 72% en l’àmbit de salut i benestar, però en algunes carreres tècniques arribem justet al 12%. A més, els llocs de decisió, les càtedres i la investigació els continuen liderant homes.

Segons l’estudi recent de la UNESCO “Craking de code: girls‘ and women‘s”, en l’àrea de Tecnologia electrònica i comunicacions, només un 10% són dones, i en la d’Enginyeria Civil i Arquitectura, arribem només al 27%. Algunes de les conclusions de l’estudi conegudes apunten que les xiquetes perden l’interés per les ciències en l’adolescència, o que els rols de gènere influeixen en aquesta aparentment lliure elecció. Però d’altres també molt reveladores, afirmen que existeix un biaix positiu en l’interés i la confiança que mostren les xiquetes quan les professores de les matèries STEM són dones. Així que les nostres científiques activistes van pel bon camí.

Podríem seguir amb les xifres i les qüestions bàsiques i indefugibles respecte a la necessitat de referents femenins, però, la problemàtica té més dimensions que caldrà abordar. Per exemple, en un marc social, aquestes carreres, a més d’estar ben remunerades, tenen prestigi social. I ací la pregunta és si tenen “prestigi” perquè -encara- són majoritàriament d’homes. O dit al revés, són els treballs ocupats per dones els que són injuriats? I en cas afirmatiu, quina seria la raó?

Respecte d’aquesta visió del prestigi, que ve d’un món capitalista i patriarcal, podríem dir que la dualitat ho emmarca tot, prestigiada o injuriada, blanca o negra, rica o pobra, llesta o ximple, guanyes o perds i, no cal dir-ho, home o dona. No caben altres matisos, tot és una competició, una batalla per ganyar, tindre més que altres. Ni el que desitges, ni el que necessites; només una demostració de força, de dominació, de control. Formes masclistes d’ostentació del poder que ens aboquen a obtindre el triomf o fracassar. I no és això en absolut. Ni la vida, ni la felicitat es trobe en aquest marc. Ni tampoc la campanya de Nacions Unides, que pretén que les xiquetes puguen triar també aquestes vocacions.

Aquest binarisme per cert, també arriba als estudis i afecta la percepció que tenim de la ciència amb la clàssica dualitat ciències/humanitats, com si la ciència no necessitara la humanitat per tindre sentit o com si les humanitats no hagueren de ser rigoroses, veraces i demostrables… Bé, m’atrevisc a inferir que l’arribada de les dones (de forma significativa) al món de les ciències, ha fet que el mur de separació siga molt més difús i flexible, i potser ja camina cap a una nova redefinició de les ciències. De La Ciència.

Com dic, no tinc dades al respecte, només la percepció de què al meu voltant les científiques utilitzen els seus coneixements per salvar vides, per millorar l’agricultura, per generar Apps que ajuden les persones dependents o per crear una vacuna contra la Covid-19. En aquest món dual en el qual ens hem educat, la part d’atendre la vida, cuidar-la i millorar-la, li l’hem deixat a les dones i per això segurament que la nostra visió aplicant els coneixements donen resultats distints, més apegats al fet tan quotidià i poc valorat com és el sosteniment de la vida, cada dia. Segurament per això les dones seguim triant carreres de cuidar, curar i criar, com diu la Vicepresidenta del Consell.

Així que sí, ens calen dones en les carreres STEM, moltes més dones, que s’eduquen en ciència, però encara més que eduquen la ciència perquè siga més inclusiva i acollidora, perquè siga diversa i atractiva per a totes les ments i les mirades i sobretot, perquè se situe més en millorar la vida que en la grandor de l’excel·lència. O si defugim de la dicotomia, que perseguisca convertir la quotidianitat en grandesa.

Aquesta seria però només una part del que hui volia expressar, que ens calen dones en la ciència per humanitzar-la, per fer-la feminista i no sols per incorporar-nos a una visió del rol masculí.

I també aprofitar per a mostrar la meua admiració i el meu agraïment a les companyes que fan feminisme des de la ciència. Però voldria anar un altre pas més enllà: les dones en la ciència, la ciència en el feminisme i el tercer pas, «prestigiar» allò que feminitza, és a dir, treballar per dignificar les tasques de cuidar i sostindre la vida. Perquè siguen, a més d’essencials -com ha evidenciat la pandèmia que patim- importants, valuoses, compartides i ben remunerades. Als homes i als i les feministes també ens toca treballar en paral·lel perquè posar la vida al centre signifique que les cures siguen la prioritat.

I si encara anem un pas més enllà? I si a més demanem que els homes s’incorporen al món de les cures? I si fem un dia dels homes i els xiquets en les cures? Penseu-ho, Si per cada xiqueta enginyera aconseguim que hi haja un xiquet cuidador, per cada matemàtica, un puericultor, per cada xiqueta que somie en ser astronauta o camionera, un xiquet passeja una nina amb un carret pel carrer, tindrem més opcions d’èxit.

Perquè per treballar la igualtat cal fer canvis socials grans i no sols sectorials. Per això en el dia Internacional de les dones i les xiquetes en la ciència, ací està la meua modesta contribució que és la de fer pública la meua admiració pel treball de tantes científiques i tecnòlogues i demanar a la societat que s’hi sume en la lluita per la igualtat.

Anna Perpinyà és psicòloga. Actualment treballa al Gabinet de Vicepresidència i és membre del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe