EL DISSENY DE POLÍTIQUES PÚBLIQUES MÉS INCLUSIVES

Per Amanda Martínez Trigo

La interseccionalitat com concepte teòric va sorgir davant de les mancances del moviment feminista del segle XX per a representar aquestes altres realitats que havien sigut silenciades. Parlem de dones racialitzades, homosexuals, prostitutes, treballadores i, entre moltes altres, que no cabien en el subjecte polític que va servir de base per a la lluita sufragista. 

En els anys 70, sorgeix un corrent feminista, radical, protagonitzada per autores com Shulamith Firestone i Kate Millet.  Aquest feminisme de la segona ona conté una teoria i praxi que busca atallar l’arrel de la dominació, les relacions de poder i l’estructura social en la dialèctica del sexe, és a dir, en el sistema patriarcal. Així,  va crear un subjecte feminista, universal, rígid i homogeni, que va assumir que la desigualtat de gènere es reproduïa de la mateixa manera en totes les dones. 

Malgrat això, aquesta “identitat comuna” com Dones fou primerencament debatuda per feministes afroamericanes, llatines i lesbianes que es van alçar en contra d’aquest discurs que les excloïa i no era representatiu. Autores com Angela Davis, Gloria Anzaldua, bell hooks, Monique Witting, denunciaren l’exclusió del feminisme blanc, burgés i heterosexual, que inevitablement posava els interessos de classe de les dones privilegiades  per damunt de la resta de dones. La seua idea principal és qüestionar que la desigualtat de gènere és universal i es reprodueix de la mateixa manera en totes les dones. Així, proclamen la rellevància de considerar altres factores com la raça, la classe, la identitat o l’orientació sexual, en la seua interacció amb el gènere, per a comprendre les particularitats de la desigualtat. 

Les mares del concepte d’nterseccionalitat són Kimberlé Crenshaw i Patricia Hill Collins. Crenshaw ho defineix com el fenomen pel qual l’encreuament entre el gènere, l’ètnia, la classe, la capacitat, la identitat i l’orientació sexual, entre altres dimensions, genera la distribució de poder entre els grups socials. Així doncs, no parlem d’una suma o d’una superposició de desigualtats, sinó que la posició personal de cada subjecte es veu condicionada per la intersecció de les diferents estructures de poder que jerarquitzen els grups socials, creant una desigualtat concreta i específica. Per a il·lustrar-ho amb un exemple, diguem que la desigualtat patida per una dona negra transsexual no serà la suma per ser dona, negra i transsexual, sinó que tal desigualtat és específica i es reprodueix a través d’uns termes concrets derivats de la intersecció d’aquestes tres dimensions.  

Hill Collins afegeix certa complexitat a aquest concepte a l’entendre l’encreuament entre les categories de classe, gènere, sexualitat, nacionalitat, capacitat, ètnia i edat –entre altres- conceptualitzat en una matriu on els individus se situen en diferents posicions de poder. A partir d’aquesta matriu, s’entén la interdependència de les diverses opressions i reflexa que un subjecte o un grup es pot trobar en posicions diferents d’opressor i oprimiu en diferents aquestes simultàniament. Aquesta interrelació, segon Collins, s’oposa a la jerarquització de les opressions i, així, defén la no preeminència d’una sola dimensió. 

Collins, com també Crenshaw, va realitzar una ferma crítica a la política d’identitat simple i concorda que això no implica invalidar la identitat col·lectiva, sinó tot el contrari, ja que atorga riquesa i complexitat a l’anàlisi del grup social i, en conseqüència major representativitat i identificació. Ambdues autores, en conclusió, argumenten a favor d’una transversalitat que potencie una vertadera transformació social i política i, per a tal cosa, tales diferències dels subjectes d’un mateix col·lectiu social han de ser recollides en els moviments socials, el dret i les polítiques públiques. És a dir, la interseccionalitat té un component polític que de manera significativa atribueix a les institucions socials, polítiques i educatives l’obligació d’utilitzar-la com mecanisme d’anàlisi i d’elaboració de solucions. 

D’ací ve que l’enfocament interseccional tinga una especial rellevància a l’anàlisi de polítiques públiques. La interseccionalitat, tal com hem vist anteriorment, es presenta ja no sols com un concepte teòric, sinó també com una eina metodològica que pot servir-nos per a realitzar un disseny de les polítiques públiques que afavorisca la inclusió i la universalitat de tots els destinataris. La interseccionalitat apareix com a “un conjunt d’accions o formes de realitzar investigació que contribueixen a explicar com les diferents formes de desigualtat s’articulen en un context donat i un problema social concret”, com diu Platero. És, per això, que la interseccionalitat dins de les polítiques públiques permet incorporar les especificitats dels col·lectius i, així, evitar tota mena de discriminació. 

Cal preguntar-nos en aquest moment: per què és important que les nostres polítiques d’igualtat contemplen les particularitats de totes nosaltres per a complir amb els objectius d’inclusió, igualtat i protecció de la diversitat?

Són diverses les acadèmiques feministes, com Mackinon i Pateman, que han declarat la centralitat de l’Estat com a actor polític. Aquesta teorització s’assentisca en la necessària intervenció estatal per a respondre als problemes causats per la interacció de les forces de mercat i els significats culturals, perquè la teoria econòmica i les polítiques públiques continuen construint-se sota assumpcions de gènere. Per això, la premissa feminista “l’àmbit personal és polític” posa l’accent en el fet que les circumstàncies vitals  de les dones estan determinades per factors socials i culturals, cosa per la qual, hi ha certs problemes aparentment de l’esfera privada que a soles poden ser resolts per la intervenció pública i l’acció política. 

L’acció de l’Estat, expressada a través de les seues polítiques públiques, no és neutral. Aquestes no són una mera decisió racional basada en una identificació i formulació de problemes objectiva e imparcial, sinó que tota acció pública està impregnada de valors. A més d’estar modelades per les institucions, la cobertura legal, l’organització burocràtica i els factors polítiques i econòmics; les polítiques públiques també són definides pels valors socials i el discurs. I és aquest últim element el que ací ens interessa. Segons el constructivisme, les polítiques públiques contenen narracions discursives. Aquests discursos, en perdurar en el temps, donen lloc a estructures fixes i estables i generen normes que regulen quins interessos són legítims i quines identitats són reals, com planeja Bachi. Així, la lluita pel reconeixement polític, jurídic i social dels col·lectius i individus no seria una simple lluita identitària, sinó una lluita pel reconeixement de la diferència i la diversitat i per la desconstrucció de significats discriminatoris. 

En aquesta lluita pel reconeixement d’identitats, les polítiques públiques contenen, construeixen i reprodueixen un discurs. Els actors polítics, tant públics com privats, defineixen els problemes segons marcs interpretatius sovint antagònics. La lluita política es converteix en una lluita per significats socials. Els polítics, grups d’interés i ciutadans persegueixen mantindré significats que els definisquen, representen i legitimen com a individus, perquè l’absència de tals construccions socials suposa, senzillament, no existir. Per a simplificar la qüestió, si existeixen persones fora dels subjectes polítics amb legitimació i representació en l’arena política, tals persones seran excloses de les polítiques públiques, la divisió de recursos i la protecció per part de l’Estat. 

En l’actualitat, el model més comú per a treballar la desigualtat és el que s’organitza a través d’un sol eix, és a dir, existeixen polítiques públiques per a pal·liar la desigualtat de gènere, unes altres per a reduir la discriminació racial, altres enfocades en la diversitat sexual, etc. Aquesta tradicional organització dels serveis públics de manera sectorial fomenta encara més aquestes “olimpíades de l’opressió”, com les va denominar Hancock i la lluita dels actors polítics per a prevaldre les seues identitats i interessos, per damunt de la resta. En altres paraules, es produeix una jerarquització de les igualtats tant en l’àmbit legislatiu com en l’administratiu, de manera que els serveis responsables competisquen entre ells per recursos, visibilitat o reconeixement. 

En síntesi, la interseccionalitat en el camp de les polítiques públiques té dos avantatges. En primer lloc, és una metodologia inclusiva que evita excloure a persones que es troben fora de la norma, fora del subjecte polític legitimat d’un moviment social. Això ocorria, per exemple, al feminisme blanc i burgés del segle XX que no incloïa en les seues demandes els interessos de dones racialitzades, treballadores, trans, prostitutes, etc. 

En segon lloc, la interseccionalitat com a manera d’abordar la desigualtat en les polítiques públiques permet que l’acció política no fomente la rivalitat entre moviments socials i/o grups de pressió. Diguem que l’enfocament interseccional democratitza les polítiques públiques, en igualar les desigualtats, advocant per una anàlisi integrada de la realitat. Així, s’evita que l’administració pública siga capturada per uns certs interessos amb major poder i presència pública, en detriment d’uns altres més febles/vulnerables.

En conclusió, si el llenguatge té el poder de fer coses, tal com va teoritzar Austin, les polítiques públiques també posseeixen una funció performativa. Les polítiques públiques han d’utilitzar eines per a aconseguir una vertadera inclusió de tots el subjectes i així promoure la seua participació social i política. Ens pregunten en aquest moment quina eina ens pot ser útil en la creació de polítiques públiques que reconeguen la diferència, i construïsquen i reproduïsquen un discurs inclusiu i respectuós. Aquesta podria ser, per descomptat, la interseccionalitat.  

Amanda Martínez, graduada en Dret i Ciències Polítiques. Sempre ha gaudit coneixent el món que l’envolta i per això  li agrada molt estar actualitzada en temes d’actualitat i en els nous espais d’aprenentatge i innovació.