EL NOU CORONAVIRUS I LES “VELLES” EMERGÈNCIES

Per Íngrid Lafita Balaguer

La gran convulsió generada pel nou coronavirus ens recorda que la vida humana no és una certesa, sinó que cal sostenir-la. Tant les mesures preventives com els aïllaments per a contenir la propagació del SARS-CoV-2 han palesat una crisi preexistent [1]. No obstant això –o just per això– sembla imprescindible el reconeixement de la centralitat social de les cures per a poder eixir de la nova crisi provocada per la pandèmia de COVID-19 [2].

Els treballs de cures són invisibles a ulls de l’economia productiva i per a posar-les al centre, tant en termes de provisió com de recepció, cal incorporar la interseccionalitat. «Són vora 600.000 les persones que a l’estat espanyol es vinculen professionalment al treball de la llar i les cures. La immensa majoria, quasi un 98%, són dones, i gran part d’elles són migrants, sobretot les que treballen en modalitat d’interna», assenyala Cristina Barrial en un article d’Apuntes de Clase [3], si bé reconeix que «parlar de dades i estadístiques resulta complicat quan intentem abordar un sector laboral caracteritzat per la informalitat i pel seu paper fonamental dins de l’economia submergida».

En les seues xerrades, Yayo Herrero parla d’un lumpenproletariat femení. També fa referència a les «cadenes transnacionals de cures que serveixen per a sostenir quotidianament la vida en un sistema que va en contra d’aquesta». O, com respon en una entrevista Karin Nansen, presidenta de Friends of the Earth International, «la divisió sexual del treball existeix en totes les classes. Les dones amb més diners poden contractar dones més pobres per fer aquestes feines» (Per què les dones salvaran el planeta, Raig Verd Editorial).

Posar en quarantena la corresponsabilitat

El confinament no ha esborrat la línia que separa l’àmbit productiu (o públic, tradicionalment associat als homes) del reproductiu (privat o domèstic, assignat a les dones). Escriu Marta Roqueta [4]:  «Si les dones treballadores han hagut de fer sempre dos torns laborals, un de remunerat i productiu a la feina i un de gratuït i reproductiu a la llar, la realitat del teletreball en una família amb marrecs confinats suposa la simultaneïtat de totes dues tasques». Ho confirmaria la investigació de Cristina Benlloch i Empar Aguado, professores del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, i la politòloga-jurista Anna Aguado. L’estudi mostra com a resultats preliminars [5] que les dones que estan teletreballant amb els infants confinats a casa no només han de treballar i al mateix temps tindre cura dels menors, sinó també facilitar que les seues parelles treballen. Quan l’ocupació els permet un horari flexible, habitualment teletreballen de matinada, siga gitant-se més tard, siga llevant-se abans que la resta de la família. Pel que fa al seguiment escolar, el desenvolupen majoritàriament les mares, fet que s’ha convertit en un element d’ansietat i estrés afegit. Menció especial mereixen les llars en què només viu un progenitor, ja que en més del 80% dels casos es tracta de famílies monomarentals.

I no deixem de banda les filles cuidadores. Segons recollia la Guia d’atenció a les persones cuidadores familiars en l’àmbit sanitari (2014), «les filles són les principals proveïdores d’atenció informal dels majors a Espanya (entre un 45 i un 65% dels casos d’atenció informal). Són les que més atenció proveïxen i les que més càrregues assumixen. Les que no són casades o en parella tenen més possibilitats de cuidar els pares i conviure-hi.»

On han quedat els titulars en verd i morat?

Quan parlem d’emergència fem referència a un perill o desastre que requereix una actuació immediata. A finals de gener l’Organització Mundial de la Salut va declarar el brot del nou coronavirus a la Xina com una emergència sanitària internacional. En pocs mesos, se’ns ha capgirat la vida.

L’any passat era una altra emergència qui protagonitzava titulars, l’emergència climàtica. En eixe cas, però, poca cosa ha canviat. Declaracions que queden en paper mullat. El 2019 també va ser l’any de l’emergència feminista. Coincidien així dues emergències: la climàtica i la feminista.

L’ecologisme treballa per a posar fi al maltractament, l’explotació i la mercantilització de la natura; el feminisme, contra el maltractament, l’explotació i la mercantilització dels cossos i les vides. Mentre que el model patriarcal situa el mercat al centre, encara que siga declarant la guerra a la vida –«la necropolítica, eixa que guanya amb la mort de la gent, busca entre altres coses buidar els territoris, deixar-los sense vida per a facturar milions sense oposició», en paraules de M. Ángeles Fernández [6]-, l’ecologisme i el feminisme situen aquesta al centre.

Aprendre dels ecofeminismes en temps de pandèmia

Els humans som éssers ecodependents, inserits en un medi natural i subjectes als límits del planeta. Som també éssers interdependents, ja que vivim encarnats en cossos vulnerables i finits; això s’ha evidenciat en l’actual crisi sanitària: emmalaltim i necessitem que altres persones tinguen cura de nosaltres. I qui acostuma a responsabilitzar-se dels treballs de cures? Sosté M. Ángeles Fernández: «Les dones han sigut qui han atés les vides vulnerables i qui han assumit els límits, tant humans com de la natura; fins i tot els del model econòmic, que ha crescut gràcies al treball invisibilitzat i inclús repudiat de les cures». I és ací on s’assemblen el feminisme i l’ecologisme, on estableixen les interconnexions que ens permeten parlar d’ecofeminisme[s]. Com exposa María Tardón Vigil en Ecofeminismo. Una reivindicación de la mujer y la naturaleza, l’ecofeminisme representa «una doble lluita: la de la igualtat i la de la protecció del món natural».

Va ser Françoise d’Eaubonne qui en 1974 encunyà el terme ecofeminisme en Le féminisme ou la mort. Com acostuma a ocórrer en els moviments polítics i socials, dins de l’ecofeminisme hi ha diversos corrents o enfocaments, però tenen en comú una una visió crítica amb el model econòmic i productiu, tot denunciant que l’economia, la cultura i la política hegemòniques s’han desenvolupat en contra de les bases materials que sostenen la vida. Per això proposen «formes alternatives de reorganització econòmica i política, de manera que es puguen recompondre els llaços trencats entre les persones i amb la natura» (Yayo Herrero, en El ecofeminismo como herramienta de transformación[7]).

A mitjan abril, entre tanta voràgine de xifres sense context i opinions de setciències –com que la paraula no marca el gènere, ho faig jo: masculí– vaig agrair topetar per les xarxes socials un article d’Alicia Puleo sota el títol Reflexiones ecofeministas ante la pandemia de COVID-19 [8]. Clar i ras, regaleu-vos una pausa i feu-vos el favor de llegir-lo.

Per l’horta, per nosaltres

En Això ho canvia tot: El capitalisme vs. El clima (Editorial Empúries, 2015), Naomi Klein no dubta a assenyalar la guerra que lliura el nostre model econòmic contra la vida. El canvi climàtic seria una batalla entre el capitalisme i el planeta que de moment té un clar guanyador: «La guanya el capitalisme cada vegada que s’usa la necessitat de creixement econòmic com a excusa per a ajornar l’acció contra el canvi climàtic o per a trencar els compromisos de reducció d’emissions que ja s’havien assolit».

A casa nostra, guanya el capitalisme quan es posa en marxa el projecte Castor; quan no es qüestiona l’ampliació del port de València ni què ocorre amb la ZAL; quan es fa vaga pel clima i l’emblema dels Objectius de Desenvolupament Sostenible és tendència en les xarxes mentre es tomba una alqueria perquè entren més cotxes a la ciutat; quan es reactiven plans d’urbanisme que amenacen 264.000 metres quadrats de l’horta d’Alboraia; quan construir macrocentres comercials en l’entorn de les Moles o obrir a València un parc aquàtic inspirat en Cambodja semblen bones idees. Com diu Klein, guanya el capitalisme cada vegada que acceptem que les úniques opcions entre les quals podem escollir són totes dolentes sense excepció: austeritat o extracció, enverinament o pobresa.

No podem viure com a individus aïllats, emancipats de la natura i del nostre propi cos; la pandèmia ha evidenciat que som una peça més de la diversitat biològica. Hi ha encara molts interrogants sobre com va emergir aquest nou coronavirus i com es va transmetre dels animals als humans; normalment costa identificar una causa concreta que desemboque en l’aparició d’una nova malaltia i cal pensar en la concurrència de diverses circumstàncies [9]. Amb tot, se sap que alguns factors perquè augmente el sorgiment de zoonosis [10] són la desforestació i canvis en l’ús del sòl; l’agricultura i ramaderia intensives; el comerç il·legal o poc regulat de vida silvestre, i el canvi climàtic. I, a mesura que provoquem canvis en el clima i els ecosistemes, les epidèmies seran més freqüents.

Desastres naturals i situacions extremes com ara els superincendis, la sequera, les tempestes, el desbordament de rius, l’augment del nivell del mar o les onades de calor són cada vegada més habituals arreu del món. A les conseqüències del canvi climàtic que ja patim tothom –si bé no tothom les pateix igual, ja que afecta en major mesura les persones i els col·lectius més desfavorits– cal afegir-hi les malalties emergents.

Cuidem(-nos)

Sovint les dones són considerades aquelles que netejaran el món; són les mateixes que netegen els nadons, les persones grans, les dependents, les cases. Però identificar les dones com a salvadores del planeta té «el perillós efecte secundari de deixar els homes alliberats moralment de qualsevol acció sobre la sostenibilitat» (Julie A. Nelson, en Per què les dones salvaran el planeta). Una vegada més, associar les cures –siga de les persones, siga de la natura– únicament a les dones, mentre res no canvia en el sistema. Karin Nansen, també en Per què les dones salvaran el planeta, defensa que la responsabilitat de les feines relacionades amb la cura «hauria d’estar compartida entre els homes, les dones i l’estat».

Maria Mies afirma que vivim en la civilització de l’Home Guerrer, que és «agressiva, xenòfoba, patriarcal, i crea jerarquies socials basades en la subordinació de les dones, en l’esclavitud, les classes i les castes.» Per a Mies, «el principal objectiu del Pare Guerra no són només els enemics humans, sinó la mateixa Mare Natura.» La victòria del Pare Guerra per damunt de la Mare Natura és una amenaça per a la vida i l’existència dels éssers de la Terra. Per tant, també els homes han de combatre contra aquesta guerra ecològica.

La metàfora de la guerra emprada per a parlar de les mesures preses davant el nou coronavirus entronca amb aquest llenguatge bèl·lic. Sobre l’abús de la metàfora militar ja va escriure Susan Sontag en el treball Illness as Metaphor. Però com remarquen Santiago Alba Rico i Yayo Herrero [11], si continuem amb aquest llenguatge «acabarem fent la guerra […] contra la mateixa humanitat que volem bel·licosament protegir». Fins i tot quan l’objectiu és salvar vides, s’empra el llenguatge de la guerra i la violència armada, que són «precisament la negació de les cures, la masculinitat errada». Ací, al contrari que en una guerra, «no hi ha cap causa superior que la salvació de totes i cadascuna de les vides humanes». Canviar el focus i posar les vides al centre; eixa segueix sent l’emergència.

Íngrid Lafita Balaguer, titulada en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la Universitat de València.

Actualment es dedica a la divulgació científica i ambiental.