El tercer eix ja està ací!

Ara que ja han passat els cent dies de rigor que, com s’ha convingut, són necessaris per a començar a avaluar l’actuació dels governs, ens trobem en disposició d’extraure algunes lectures sobre què ha significat el 24 de maig i quin nou escenari s’obri en la vida política valenciana.

Els resultats electorals de maig van confirmar l’existència de les dues dimensions en el sistema de partits valencià: el clàssic eix esquerra-dreta i el nou eix regeneració-statu quo que s’havia manifestat ocasió rere ocasió, del 2011 ençà, en enquestes i conteses electorals. La davallada espectacular del Partit Popular i l’eclosió d’un multipartidisme més pronunciat a les Corts i als ajuntaments, són les dues grans novetats que a primer colp d’ull es poden apreciar en el panorama partidista, juntament, això sí, amb els resultats de Compromís que, novament contra tot pronòstic, superaven les expectatives dipositades en la coalició del somriure.

Hi ha, però, un «detall» que permet una lectura més profunda, una lectura de conseqüències de més ampli abast: Compromís és un partit valencià. Fixeu-vos que ja no dic valencianista (que ho és), dic valencià. I sols este fet per si mateix ja marca una gran diferència. El sistema de partits valencià ja no és un sistema de partits (únicament) espanyol, és un sistema propi. No és un sistema tan divers com el basc, el navarrés o el català, on hi ha partits espanyols i locals a dreta i esquerra, però sí que és un sistema com el gallec, el canari o el balear. ¿Segur? No, de fet, en el sistema valencià, a més a més, el partit local en qüestió es troba en posició de govern en el país i en les principals capitals. Els resultats de Compromís el passat mes de maig (18,7% a les autonòmiques, 23,54% a València) res han d’envejar, per exemple, als del BNG el 2005 (18,8% en les autonòmiques gallegues). Si ens quedem a casa nostra i girem la vista enrere, veiem que Compromís ha rebentat i esmicolat també les fites de l’antiga Unió Valenciana, que en el seu millor moment (1991) va assolir un 10,5% de vot.

Però resulta que Compromís no sols és un partit valencià, a més, és un partit valencianista. Això està fent, i farà en el futur, que l’agenda política valenciana gire al voltant de temes de gran calat per a la identitat valenciana, com ho és ara la qüestió del finançament, que està marcant l’horitzó immediat del Consell i del qual depén fins i tot la mateixa viabilitat de l’autogovern valencià. Haurem d’acostumar-nos: una força política valencianista amb un pes tan gran en el govern autonòmic i en les capitals dibuixa un mapa que iguala i fins i tot supera el d’aquella Galícia en els seus moments de màxima esplendor nacionalista.

Així doncs, podem augurar que, durant estos quatre anys, la qüestió de la identitat, els interessos i les necessitats dels valencians i el «conflicte» centre-perifèria estaran presents en l’opinió pública i l’actuació política. Més i tot quan ja sabem en què consistirà l’oposició que abandera la dreta —la nova i la vella—, això és: l’anticatalanisme espanyolista. Velles receptes per a nous temps. Esta estratègia de primeres no sembla desgavellada. Tenint en compte que ja els va funcionar en el passat i tenint en compte també que en l’eix regeneració-statu quo ho tenen negre fosc (pobrets), els queden poques escletxes per a atacar. Haurien de tindre, però, algunes coses en compte, no siga cas que la truita es pegue la volta. ¿Per què ho dic? Ara ho veureu:

• En primer lloc, no som en els anys 80. La població valenciana és ara substancialment més culta políticament parlant que en plena Transició democràtica. A més, es té un accés a la informació molt més ampli que fa que la manipulació massiva siga més complicada.
• En segon lloc, el valencianisme que tenen enfront ara no és el que tenien enfront fa 35 anys. Este valencianisme té una cosmovisió estrictament valenciana i arrelada al territori, més ben connectada amb el pols del poble; té una pluralitat interna simbòlica i ideològica assaonada a base d’aprenentatges col·lectius d’anys i té també tota una nova generació de representants crescuts en democràcia i formats en l’extraparlamentarisme més dur que saben perfectament què volen i què s’estan jugant.
• El context tampoc ajuda. Catalunya ja no és una amenaça creïble, tan centrats estan en ells mateixos i «el procés» que imaginar-se el catalanisme ideant fosques estratègies annexionistes respecte al País Valencià resulta del tot ridícul. A més, la gent en general té problemes més importants per a indignar-se que una suposada amenaça separatista valenciana basada en anècdotes agafades amb pinces que, per una altra banda, semblen prou raonables tenint en compte que ja no governa la dreta espanyolista sinó que ho fa l’esquerra valencianista.
• També caldria que entengueren que el valencianisme té ara molta més influència sobre el tauler de joc en el qual haurà de desenvolupar-se el debat, i la dreta està caient en el parany: en els 70-80 la dreta va saber enfocar la qüestió com un conflicte de catalans i catalanistes contra valencians i valencianistes; hui el debat orbita entorn de València-valencianisme versus Madrid-centralisme, i la dreta està entrant al drap roig, com si fóra un bou, posicionant-se clarament de part de Madrid i del centralisme, sense parar-se a pensar, creient que estan fent el mateix que en els 80 i sense ser conscients que no, que açò és una altra cosa i que s’estan posicionant realment malament.

D’això últim en podem veure ja algunes mostres. En parlava l’altre dia Vicent Baydal en el seu article «“Castilla ha roto España” com a símptoma», on reflexionava sobre el fet que inclús en alguns sectors de la dreta valenciana comença a creure’s que esta Espanya no ens convé als valencians i que cal reformular segons quines coses de l’encaix dels diferents territoris que conformen l’Estat espanyol. A això s’hi suma la reacció popular a les «aldeanes» declaracions de la senyora Punset o la ridiculització en les xarxes socials de les «preocupacions» de Las Provincias pel percentatge de blau de la senyera. El missatge españolero caçafantasmes fa riure.

¿Creu la dreta que incidint en el conflicte identitari desgasta el valencianisme? Ho creuen perquè en el passat va ser així i els va funcionar molt bé. Però no, de cap manera. Tot moviment nacionalista necessita que s’explicite el conflicte identitari per a poder créixer. Si es debat sobre qüestions identitàries i el valencianisme enfoca bé cada qüestió, ara mateix, sols pot fer que guanyar adhesions. És l’oportunitat que havíem esperat durant dècades. La dreta espanyolista està ajudant enormement el valencianisme en esta tasca, està fent fort l’eix centre-perifèria centrant el focus en estos temes, sense adonar-se que el valencianisme està ara mateix molt més ben posicionat que l’adversari: hui és el finançament, després vindran les inversions, Canal 9, el sistema financer privat valencià, l’AP-7, el corredor mediterrani… ¿De veres la dreta creu que posicionant-se en el pol Madrid-centralisme eixirà ben parada en estos temes?

Clar i ras: el tercer eix ja està ací, l’eix centre-perifèria ha irromput en la política valenciana de la mà de Compromís, reforçat per un espanyolisme desubicat. La societat valenciana, poc acostumada als canvis polítics en els darrers vint-i-cinc anys, ha entrat per la porta gran en el nou escenari. Convé que el personal vaja comprant ulleres especials perquè la política a casa nostra a partir d’ara es produirà en tres dimensions: la ideològica, la sistèmica i la territorial. Congratulem-nos.

Però atenció! Cal no perdre la perspectiva. El poble valencià identitàriament és com és, i faríem mal de subestimar la capacitat de reacció de l’espanyolisme. El valencianisme necessita ara molta intel·ligència, molt savoir faire, molta pedagogia i, sobretot, molta molta estratègia; tot podria anar-se’n a rodar si no sabem com fer bé les coses. I d’això, del «com» i de l’estratègia que necessita el valencianisme parlarà precisament el pròxim Demos de la Fundació Nexe: El valencianisme enfront d’Espanya. Una anàlisi estratègica. Per tant, de moment, sí, congratulem-nos.