EL VALENCIÀ I LA POBLACIÓ FORANA

11/4/2022

Identitat

cultura valenciana

Cultura

sociolingüística

Lab d'Identitat i Cultura

Llengua

Política lingüística

Identitat valenciana

Per Guillem Duart i Moreno

 

Com ja és ben sabut la situació lingüística al País Valencià és ben complexa i el valencià cada vegada pateix més en la majoria, o en la totalitat d’àmbits d’ús de la llengua. L’ús social o les competències lingüístiques de la població són una bona mostra. I precisament amb aquestes dades es demostra l’agreujament de la situació del valencià i la incapacitat col·lectiva d’estendre el nombre de parlants. Això no es pot associar a un únic motiu. Evidentment, els factors que podem recollir són molts i alguns ni tan sols són demostrables. En aquest article aprofundiré en la qüestió dels nouvinguts, un de tants factors que afecten la situació d’una llengua.

 

En primer lloc, s’ha de començar per fer un repàs a l’evolució demogràfica del País Valencià en els últims segles. Aquesta, amb increments de població puntuals, ha mantingut un augment constant, tot i que ha patit un fort creixement demogràfic des de la dècada dels seixanta que s’explica a través de dos períodes especialment diferenciats. Per una banda, una primera onada de l’any ‘60 fins al ‘80, on la població creix fins a un 47% en tan sols vint anys. I, per altra banda, la segona onada de creixement, la qual es dona entre 1996 i 2006. En aquest cas, en sols deu anys, la població augmenta un 20% aproximant la població total del País Valencià als vora 5 milions actuals.

 

Podríem pensar que són dues onades molt similars, però tenen una diferència substancial: la procedència d’aquesta població forana. Hem de tindre en compte que l’any 1981 la població “estrangera” a l’Estat espanyol era del 0,5%, menys de 200.000 persones immigrades al conjunt de l’estat. Mentrestant, el creixement poblacional el qual hem anomenat primera onada va ser de vora 1,2 milions. Per tant, es fa més que evident que aquest creixement poblacional es deu a una migració massiva al País Valencià des d’altres zones de l’Estat espanyol. Mentrestant, a la segona onada es dona una immigració massiva des de fora de l’Estat espanyol, arribant més de 3,5 milions de persones migrades al conjunt de l’estat aquests anys. Així, es fa també evident que en aquest cas l’augment poblacional quasi exponencial és degut a una població vinguda fonamentalment de fora de l’Estat espanyol.

 

Com s’ha assenyalat freqüentment des de nombroses associacions els nouvinguts se solen socialitzar en castellà. A més hem de tindre en compte que la política educativa en aquest grup de població no té cap efecte, ja que la gran majoria ve en edat adulta i no realitza cap etapa educativa ací.

 

Tot açò comporta que quan el flux migratori és relativament reduït l’impacte sobre el percentatge de població valencianoparlant és mínim i a més la socialització és més fàcil que es produïsca en valencià. En canvi, quan el flux migratori és alt, com s’ha donat a les dues grans onades de les quals he parlat abans, el percentatge de població valencianoparlant baixa considerablement en qüestió de pocs anys, i, per tant, també es fa més complicada la socialització en valencià d’aquests grups de població. Al mateix temps aquesta relació també afecta als “immigrants de segona generació”, els quals es veuen influïts pels pares en aquesta socialització. Tot i això, cal no oblidar que els de segona generació sí que s’escolaritzen ací i, per tant, pot tindre efecte una política lingüística educativa adequada. Aquesta relació de grans grups de població forana i menor competència lingüística en valencià de la població en general l’exposa clarament Francesc J. Hernàndez (El tio Canya ha mort, 2016). Establint la causa en “la manca de capacitat de la població valenciana per a integrar lingüísticament la població forana”, el que ell defineix com a “Incapacitat formativa”.

 

Com podem veure la qüestió de la immigració i el valencià és delicada. Per una banda, hem decidit ser un país d’acollida i continuem disposats a ser-ho. I per l’altra banda volem millorar la situació del valencià. Si realment es pretenen ambdues coses, s’ha d’augmentar el nombre d’accions de les polítiques lingüístiques dirigides a millorar la socialització en valencià de les persones immigrades. Tampoc elaboraré una llista de propostes específiques, però alguns exemples que s’han realitzat de forma més o menys aïllada són tallers d’integració social en valencià, cursos adaptats a població forana o transmetre millor la necessitat d’aprendre valencià a aquests grups de població. Al mateix temps cal formular aquestes línies d’acció de forma que siga atractiu per a les persones que han d’aprendre valencià. Per concloure, si volem que el País Valencià mantinga la seua llengua pròpia en un món globalitzat com és el nostre hem de canviar decisivament les polítiques lingüístiques destinades a integrar lingüísticament els nouvinguts.

 

 

Guillem Duart I Moreno és estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública a la Universitat de València i actualment es troba fent pràctiques curriculars a la Fundació Nexe.

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu