PER UN CONCERT FISCAL VALENCIÀ

4/4/2022

concert fiscal valencià

Taxes

Corresponsabilitat fiscal

Lab de Democràcia i Participació

Democràcia

Fundació Nexe

Finançament autonòmic

Per Ferran Blasco Palau

 

Darrerament trobem que la qüestió del (infra) finançament valencià, emmarcat dins del debat de la reforma del sistema de finançament de les Comunitats Autònomes (CCAA), es troba al punt de mira del debat polític, sobretot d’ençà que es va iniciar el tràmit d’al·legacions de les distintes autonomies per realitzar sengles propostes i que té com a objectiu últim arribar a un (difícil) consens que culmine amb la renovació d’un model caducat ja fa massa anys. Són molts en aquest sentit els que han intentat explicar què és l’infrafinançament o quin és el funcionament del conjunt del sistema, això és, quins són els criteris que fan del País Valencià el territori pitjor tractat. Tanmateix, són pocs els que gosen a fer una proposta seriosa per a un nou model que resolga d’una vegada per totes el mal del finançament, el qual fa anys que els experts d’ací i d’allà apunten com la principal amenaça a la legitimitat de l’Estat Autonòmic.

 

El sistema vigent de finançament autonòmic senzillament no se sosté: la seua estructura fonamentada en un funcionament absolutament centrípet és contrari a l’esperit del mateix constituent que, tot i el pecat original de no haver blindat al text constitucional l’arquitectura autonòmica de l’Estat, és clar que aspirava a un model descentralitzat de tarannà més aviat federal i que, no obstant, els successius governs centrals s’han entestat a ignorar, generant una disfuncionalitat pel que fa a la distribució dels recursos que ha esdevingut l’elefant a l’habitació que ningú no vol veure però que fa perillar la legitimitat de la mateixa estructura territorial de l’Estat. No debades, aquesta problemàtica fa anys que alimenta als principals detractors de l’Estat de les autonomies, des d’aquells que el volen abolir i recentralitzar, fins aquells que han conclòs que a ells ja no els fa el paper i que és millor negoci separar-se’n per complet. Banalitzar aquest defecte del disseny institucional de l’Estat i agafar una impostura de qui dia passa any empeny és, doncs, una terrible irresponsabilitat.

 

Dit açò, doncs, és clara la necessitat d’oferir una alternativa prou sòlida per a superar les actuals deficiències del sistema i que aquesta es construïsca sobre els principis d’un horitzó de convivència territorial que tinga vocació d’estabilitat i perdurabilitat. Això, a parer meu, no ha de vindre si no és de la mà de la corresponsabilitat fiscal. Amb aquesta paraulota es vol fer referència a una estructura de la Hisenda Pública on els distints ens competents de la prestació dels serveis públics (sanitat, educació, dependència…), en el nostre cas les CCAA, siguen alhora tant responsables de la despesa com dels ingressos necessaris per a finançar-la. Açò no es compleix en el model vigent on es pot afirmar que, a grans trets, el govern central funciona com a nucli neuràlgic del sistema recaptant i gestionant la major part dels tributs i, posteriorment, n’és ell al mateix temps responsable de redistribuir els recursos a través de transferències a les distintes CCAA. D’aquesta forma observem com el finançament dels territoris no solament és summament opac (els criteris de repartiment als que obeeix l’Estat són molt confusos i, de vegades, fins i tot excessivament discrecionals), sinó que dona lloc a desigualtats arbitràries i incentius econòmics i polítics perversos, com en som constantment testimonis.

 

No obstant això, a l’Estat, en contraposició a aquest règim comú de què parlem i en el que s’inclou el País Valencià, hi conviuen uns altres d’especials als territoris forals d’Euskadi i Navarra, els quals funcionen de forma independent a la resta i que podem dir que són la prova vivent del concepte de corresponsabilitat fiscal, fent palés com aquest n’és d’eficient alhora que convenient. Amb aquest model són els mateixos territoris autònoms qui recapten i gestionen els ingressos públics a través dels seus impostos (l’anomenat concert fiscal) i ulteriorment se n’acorda una porció (el conegut com cupo) destinada a una “caixa comuna” per finançar els serveis de competència estatal i redistribuir-ne una part de forma solidària entre aquelles CCAA amb menys recursos i que s’entendria com aquella partida destinada a la cohesió interterritorial.

 

Aquest és un model no solament molt més transparent i pròxim a la ciutadania, doncs facilita la identificació per part de la població dels òrgans responsables de recaptar i gestionar els ingressos públics, sinó que alhora fomenta la bona administració dels fons propis evitant el seu malbaratament. Prova del que es diu són els territoris que sí que gaudeixen d’aquest sistema, els quals es troben sistemàticament entre els primers llocs dels rànquings relacionats amb l’eficiència de l’Administració, la productivitat empresarial o la qualitat dels serveis públics [1].

 

La corresponsabilitat fiscal és, a més, la peça clau que falta en el trencaclosques eternament inacabat que representa el nostre model territorial. És aquest, al cap i a la fi, el motiu pel qual plora la criatura d’un Estat institucionalment imperfecte i territorialment tensat que encadena una crisi política rere l’altra sempre al voltant d’aquesta qüestió. Amb aquesta sobirania fiscal per part de les CCAA es tancaria el cercle d’un disseny que la Constitució va deixar premeditadament obert a la voluntat d’un legislador que se’ns ha presentat reiteradament poruc i absent, i que dotaria de legitimitat (amb les reformes escaients) un espai de coordinació interregional necessari com és el Senat, la utilitat del qual, a hores d’ara, s’ha destacat per ser més aviat minsa, sinó directament inexistent.

 

La proposta, doncs, és la generalització d’aquest model de federalisme fiscal, ara per ara excepcional, arreu de l’Estat o, almenys, aconseguir-ne una aproximació política, i també social, des del País Valencià, tal com ja ho fan, per exemple, els nostres veïns del nord o, fins i tot, de l’est. Des del País Valencià cal aspirar a les màximes quotes de progrés econòmic i benestar social i per aconseguir-ho s’ha fet palesa una vegada darrere l’altra la necessitat d’un major i millor autogovern, també pel que fa a la gestió dels nostres recursos. Si els bascos o navarresos poden, per què els valencians no han de fer-ho? Per què no podem tindre un “Concert Valencià” i ser capaços d’administrar des de la proximitat, l’eficiència i la responsabilitat els nostres propis recursos? En aquest sentit, i més sent enguany el centenari del naixement d’un dels més grans pensadors contemporanis valencians, cal recordar que “tota política (fiscal) que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres” (J. Fuster, Diccionari per a ociosos, 1970).

 

Ferran Blasco Palau és estudiant del Programa de Doble Grau en Dret i Ciències Polítiques i de l’Administració Pública a la Universitat de València. Va fer una estada durant un any a la Jagiellonian University de Cracòvia a través del programa Erasmus+.

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu