ELECTRIFICACIÓ I AUTOMATITZACIÓ DEL SECTOR DEL TRANSPORT

Per Héctor Beltran

L’energia al planeta és finita. I encara és més finita l’energia procedent del petroli. Aquesta afirmació que semblava una barbaritat fa tan sols uns pocs anys, s’ha convertit en un trending topic que pocs experts s’atreveixen a discutir avui en dia. El tantes vegades mencionat i analitzat “peak oil” (any en la història en el qual s’assoleix la taxa màxima d’extracció global de petroli després del qual la taxa de producció entra en un declivi terminal) és una realitat que ens envolta. Si bé alguns analistes o grups empresarials encara consideren que tardarà uns anys a produir-se (per exemple, la petroliera estatal noruega Equinor el situa al voltant del 2027-28, la petroliera francesa Total el 2030, la consultora McKinsey el 2033, Bloomberg New Energy Finance i Wood Mackenzie al 2035, i fins i tot l’OPEP el fixa al 2040), altres el consideren ja passat (principalment la petroliera anglesa BP, l’Association for the Stuady of Peak Oil & Gas (ASPO), i grups ecologistes com GreenPeace). Només uns pocs com l’Agencia Internacional de l’Energia encara semblen resistir-se a què el “peak oil” és part de la nostra realitat.

L’acceptació d’aquest fet implica un canvi en les perspectives de futur de sectors tan importants com el del transport. És en aquest context que estem començant a viure una revolució en el sector de l’automoció, la qual no és nova en la història de la humanitat per altra part. El sector del transport a quatre rodes ja va viure una situació disruptiva fa poc més d’un segle amb l’aparició del vehicle de combustió interna que va reemplaçar en aquell moment el preponderant vehicle de tracció animal. I ho va fer en poc més d’una dècada. En aquesta dècada vinent viurem una nova disrupció tecnològica. Però en aquesta ocasió, la revolució és més que probable que no es restringisca només a substituir un tipus de vehicle (el de combustió interna) per un altre tipus (l’elèctric amb bateries de liti). Segurament, i certs experts i moviments apunten ja cap ací, estem davant de tot un canvi en el paradigma del transport, almenys, pel que fa a particulars. Aquest nou paradigma implica que en els anys vinents / dècades el parc automobilístic es convertiria en una flota de cotxes elèctrics autopilotats i compartits. En aquest escenari, els cotxes deixarien de ser (en la majoria dels casos) vehicles particulars passant a ser vehicles de flotes de transport (públiques, privades, o una combinació d’ambdues) dels que podrem fer ús a través d’una senzilla aplicació de mòbil. Bàsicament, es pot resumir dient que el parc mòbil serà com un “Uber” sense conductor. Adeu a pagar assegurança de cotxe. Adeu a les places de pàrquing, adeu a la contaminació a les ciutats derivada del tràfic.

Per tal que una disrupció d’aquesta mena arribe a tindre lloc, d’acord amb els “gurús” que analitzen els processos de disrupció tecnològica, sempre cal que convergisquen una sèrie de factors, coincidències o casualitats que afavorisquen la consolidació del procés disruptiu. En aquest moment, aquests factors existeixen per tal de creure que el nou paradigma de mobilitat pot ser una realitat en pocs anys. Analitzem-los breument. Per una parta, el “peak oil” rondinant sobre els nostres caps amb preus del petroli cada cop més cars i problemes de subministrament creixents amb alguns combustibles com ja està començant a succeir en certa manera amb el dièsel. Per altra part, la gran i creixent capacitat de computació dels ordinadors actuals, acompanyada de l’aparició o desenvolupament de la nova tecnologia de telecomunicacions 5G, el control de la qual tantes disputes està alçant entre els EUA i la Xina. Aquesta cada vegada major capacitat de computació recolzada amb les comunicacions 5G d’alta velocitat permeten la circulació autònoma dels vehicles pilotada per algoritmes d’intel·ligència artificial (xarxes neuronals, sector que també es troba en plena expansió) i recolzada en una gran quantitat de sensors que permeten als vehicles interactuar amb l’entorn en temps real. Finalment, la baixada continua del preu i la gran millora de les prestacions i fiabilitat experimentada per la tecnologia de les bateries de ions de liti que estem vivint permet que desenvolupar cotxes elèctrics amb cada cop major autonomia i menor temps de recàrrega. En conjunt, el cercle virtuós es tanca entre aquests tres factors i la disrupció esdevé possible.

El País Valencià, on la indústria de l’automòbil ha tingut tanta importància al llarg dels darrers 50 anys, no pot perdre el tren en aquesta revolució. Si bé s’estan fent moviments interessants per tal d’intentar dinamitzar la innovació en el sector de l’automoció en si mateix i també s’estan fomentant les empreses i xarxes col·laboratives en el camp de la intel·ligència artificial, l’impuls pot ser insuficient. A més, sembla clar que no tenim opcions en el sector de les telecomunicacions i la tecnologia 5G, i decididament ens estem quedant enrere en la carrera per aconseguir desenvolupar capacitat de producció de bateries de liti en el nostre territori. A pesar dels intents que s’estan duent a terme des de la Generalitat Valenciana, i dels recents avanços amb la factoria de FORD a Almussafes en aquest sentit, a Espanya en general, i a València en particular, estem arribant tard al sector probablement de major importància (estratègica i econòmica) en aquesta nova indústria automotriu i dins d’aquest nou paradigma del transport: la fabricació de bateries per als vehicles elèctrics. En total, s’ha de destacar que existeixen ara mateix al món un total ja de 142 plantes de fabricació de bateries (construïdes o en construcció): 109 a la Xina, 17 a Europa, cap a Espanya. No hi ha dubte de què, en aquest sentit, cal ficar-se les piles. I en aquesta ocasió, literalment i mai millor dit.

Hèctor Beltran és Enginyer Industrial i Doctor en Enginyeria Elèctrica. Actualment, a més, és  professor titular a la Universitat Jaume I