ELS CAMINS DE LES SOBIRANIES

Per Reis Gallego Perales

Aquest article té com a propòsit reflexionar sobre quin hauria de ser el camí per aconseguir el país que volem les feministes valencianistes. Des que engegàrem el laboratori feminista de Nexe aquesta ha sigut la pregunta que ha mogut totes i cadascuna de les accions i reflexions. No ha estat fàcil, i no ho serà, però, estem convençudes d’avançar superant els reptes, les dificultats i els atzucacs als quals ens portarà la reflexió de definir a quin País Valencià aspirem com a ecofeministes.

Dels primers conceptes que han vehiculat el nostre pensament ha sigut “la sobirania” com a concepte que t’apodera com a persona individual i en col·lectivitat, fent-te partícip d’allò que passa i donant-te veu i acció en el canvi i la decisió.

Però quan parlem de sobirania, sempre ens ve al cap l’adjectiu “popular” que és el model de sobirania en el qual el poble és posseïdor de l’autoritat existent en un determinat territori i regeix legítimament el destí del mateix en àmbits com l’economia, la legislació o la política.

Partint d’aquest concepte, on el poble és posseïdor, des del feminisme aportem que la sobirania no sols s’ha d’exercir des de l’àmbit públic (economia, legislació o la política), sinó que ha d’anar més enllà i desenvolupar-se en l’àmbit privat i en l’íntim.

Per aquest motiu, apuntem a la sobirania reproductiva com al camí a seguir per a la transformació social i del sistema productiu a què aspirem, és a dir, una societat que permeta el desenvolupament en plenitud de les persones. Actualment, el sistema econòmic capitalista ens està marcant no sols el tauler de joc a escala econòmica, sinó també en les relacions socials. Cal no oblidar que la revolució industrial es va donar perquè les dones foren obligades a ocupar l’espai privat per a poder parir obrers i sustentar aquelles tasques reproductores necessàries per al sosteniment de la vida, mentre que ells, anaven a produir béns per al capital. Per tant, el capitalisme i el patriarcat són col·laboradors necessaris per a mantindre la situació actual.

En resum, si volem capgirar la situació, hem de canviar 2 de les 3 potes que ens falten. Per una banda, tenim el sistema polític (la democràcia), però ens falta canviar el sistema econòmic (capitalista) i el sistema social (patriarcat) per a poder aspirar a un món per a totes les persones i éssers vius de planeta, i la proposta que fem des del feminisme és que siga la sobirania reproductiva l’encarregada de mostrar-nos el camí.

Per mitjà de l’exercici de la sobirania reproductiva posarem en pràctica la resta de sobiranies que suposa la transformació de les relacions que constitueixen la societat posant així al centre a totes les persones que habitem la societat independentment de la seua raça, origen, condició sexual, credo o situació legal o “il·legal”. És a dir, com s’exposa al llibre Sobiranies una proposta contra el capitalisme (2018): “És el procés de transformació social en marxa que caracteritza el desplegament pràctic de cadascuna de les sobiranies concretes i, de manera sinèrgica, les posa en relació amb el desplegament conjunt de la resta. Parlem, per tant, d’un procés (…) que inclou com a protagonistes a totes les persones, sense exclusió, que habiten la nostra societat.

I quines són les sobiranes que hem de posar en pràctica per al canvi social i econòmic? Nosaltres apostem per la sobirania alimentària, la sobirania habitacional, la cultural, la sanitària i per últim, però no menys important la sobirania energètica, totes elles bàsiques i essencials per al sosteniment de la vida.

Posaré com a exemple la sobirania alimentària on interrelacionen no sols del fet de producció de l’aliment, sinó també de com una elecció o una altra influeix en el nostre cos i en el territori que habitem. Com ens exposa Arantza Santesteban Pérez (2018): “reivindicar la sobirania alimentària té el seu impacte en el model econòmic, en la regulació de les polítiques públiques, en la revitalització de l’economia i la producció local, en el coneixement del nostre entorn i la nostra relació amb ell, i en la influència que tot això té sobre el nostre cos”.

Per tant, cal veure quant d’important és la interrelació dels diferents espais amb l’exercici de les sobiranies. En el cas de la sobirania alimentària és important entendre com, la corporalitat ha entrat en el sistema polític per a canviar-lo. L’aliment no sols es percep com a producció, sinó com allò que transforma per una banda el nostre cos, i per l’altra el territori, i per tant la nostra vida i el nostre futur.

Podem parlar també de la sobirania cultural. De forma tradicional, els processos culturals s’han donat als marges de les accions polítiques institucionals. No es pot entendre la cultura al País Valencià sense atendre que al llarg de 20 anys el que hi ha hagut és antipolítiques culturals valencianes i valencianistes. Però des del 2015 aquesta situació ha canviat donant pas a un contínuum entre la cultura dels marges i les polítiques culturals.

Així doncs, podem parlar de dos aspectes centrals de la sobirania cultural, el patrimoni cultural i la creació cultural. El patrimoni cultural té la capacitat d’autoafirmació d’una comunitat de persones, amb elements del passat i del present que ens autocentren. I, mitjançant la creació el que es qüestiona són les normativitats i s’eixampla l’espai d’allò possible partint sempre des dels marges cap a la centralitat. No s’assumeix el punt normatiu, acceptat com a vàlid. És més, la seua força radica en trencar el que estableix per a crear-ne d’altres que ens ajuden a avançar com a societat.

Per tant, patrimoni cultural i la creació cultura valenciana viuen en l’actualitat, i malgrat el coronavirus, una eclosió semblant a la que vam viure als anys ’80. Trencant amb èpoques passades, cercant des dels marges de la creació una centralitat en les polítiques culturals per així, donar pas a la nova societat valenciana, més inclusiva, més diversa i més equitativa.

Però com arribar fins ací sense haver fet esment a la gran crisi sanitària, social i econòmica que estem vivint? Doncs perquè com vaticinava Costas Lavapistas (2013): “el capitalisme segueix enfangat en una crisi que només fa que aguditzar-se els anys vinents i que ens deixarà societats cada cop més devastades social i ecològicament. Per tant, la crisi provocada pel coronavirus és el resultat de la política extractivista i depredadora del capitalisme (sistema econòmic) està minvant la capacitat d’autoregulació de la Terra.

Llavors, quan parlem de sobirania reproductiva no sols estem parlant del fet de “procrear” o no. Aquesta sobirania s’ha d’entendre des d’un sentit més ample del concepte. Sobirania reproductiva respon al conjunt de canvis que avancen cap a la transformació del sistema productiu i de les relacions socials que el produeixen i se’n deriven envers una forma de societat que permeta el desenvolupament amb plenitud de les persones (Espai Fabrica, 2013).

Per acabar, no us sona que tot allò que he descrit com a sobirania reproductiva té molt a veure amb allò que postula l’ecofeminsime? No serà per tant, en l’àmbit teòric, l’ecofeminisme el paradigma que ens ajudaria a poder trencar amb el sistema social i econòmic que ens està engolint les vides i el futur del planeta? Pensem-hi

Reis Gallego Perales és coordinadora del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe