LA CARTA EUROPEA DE LES LLENGÜES REGIONALS O MINORITÀRIES: NORMA EFECTIVA O PAPER MULLAT??

6/11/2023

llengües regionals

consell d'europa

V Workshop d'Identitat i Cultura

polítiques públiques

llengües minoritàries

Lab d'Identitat i Cultura

Per Miquel Nicolás

 

CRÒNICA DEL VÉ WORKSHOP DEL LAB D’IDENTITAT I CULTURA DE LA FUNDACIÓ NEXE

 

La Fundació Nexe conjumina la vocació europeista amb la defensa de la pluralitat cultural i lingüística. N’és una prova la celebració el passat 17 d’octubre del Vé Workshop del Lab d’Identitat i Cultura de Nexe, que tingué lloc al Centre del Carme de la ciutat de València, sota el lema que encapçala aquesta nota. L’encontre partia d’una constatació bàsica: la casa europea s’associa a la diversitat lingüística, la història de la qual no està exempta de convulsions de tota mena. De l’Atlàntic als Urals, de l’Àrtic a la Mediterrània, el continent europeu és un mosaic complex de pobles, cultures i llengües. S’hi registren més de 220 grups lingüístics, reunits en 87 idiomes reconeguts, pertanyents a diverses famílies lingüístiques. Les parles d’Europa presenten situacions demogràfiques, polítiques i sociolingüístiques heterogènies, condicionades per la grandària de les comunitats respectives i per la seua història. En efecte, els estats europeus s’han configurat sobre la base de les llengües nacionals, dotades de totes les prerrogatives juridicopolítiques, en alguns casos amb un nombre de parlants inferior als que té el català. Una suma de factors ha beneficiat les llengües d’estat i n’ha afavorit el desenvolupament formal. Per contra, moltes modalitats lingüístiques han quedat excloses dels processos de construcció nacional, exposades al deteriorament i a l’amenaça d’extinció.

 

 

D’aquests desequilibris es feu càrrec el Consell d’Europa (CE), la més veterana de les institucions europeistes. Creat el 1949 a Estrasburg, on radica la seu, el CE integra 46 estats membres, tots els del continent, tret de Rússia i Bielorússia, a més de Turquia i els països caucàsics. Mirant de cohesionar aquest continuum, el CE aprovà el novembre de 1992 la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, amb l’objectiu de protegir legalment les llengües que no tenen rang estatal i promoure’n l’ús en tots els àmbits socials. Ara bé, vist que el CE no té un poder efectiu supranacional, els estats membres han seguit polítiques diferenciades davant la Carta: subscriure-la i ratificar-la, el cas d’Espanya; subscriure-la però sense protocol de ratificació, el cas de França o Itàlia; o quedar-ne fora, sense adherir-s’hi, el cas de Turquia.

Val a dir que la Carta, ratificada per Espanya el 2001, és un text breu. Consta de 23 articles estructurats en quatre parts: 1. Definicions; 2. Objectius i principis; 3. Mesures de protecció i 4. Aplicació. En aquest darrer apartat, la Carta preveu que s’emeten cada tres anys informes sobre cada estat membre, relatius al grau d’acompliment dels apartats segon i tercer, és a dir, dels objectius d’equiparació de les llengües a protegir i de les accions específiques impulsades en cada país, en els àmbits de l’esfera pública.

Per tal d’examinar-ne els fonaments legals, els resultats assolits, així com els reptes de futur que planteja la Carta, aquest Vé Workshop va reunir a València un grup d’experts internacionals: filòlogues, juristes, sociòlegs i animadors culturals. Tots ells van abordar els casos particulars d’un seguit de llengües minoritzades i van avaluar el grau de compliment de la Carta per part d’alguns dels estats que la van subscriure en el seu moment.

 

 

Partint de consideracions jurídiques i sociolingüístiques, tres ponències desenvoluparen l’anàlisi més general de la Carta. Aportaren aquesta visió global els professors Fernando Ramallo, lingüista de la Universitat de Vigo, Xabier Arnoz, catedràtic de Dret administatiu a la UNED i Vicenta Tasa, professora de Dret Constitucional i codirectora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València. Tots tres van suscitar un seguit de qüestions importants, començant per la idoneïtat del nom, ja que el terme de llengües “regionals” o “minoritàries” consagra per se l’estatuts subaltern d’aquestes. Més enllà de la nomenclatura, el professor Ramallo exposà la metodologia dels referits informes, que comités d’experts elaboren periòdicament, a partir de les dades oficials que forneixen els estats. Aquestes es contrasten amb les que aporten instàncies de la societat civil en cada país. El professor Arnoz analitzà el darrer informe presentat per l’Esat espanyol al CE sobre el grau de compliment de la Carta i en destacà tant els avanços recollits, com les contradiccions i mancances. La professora Tasa, per la seua banda, es demanà sobre la possibilitat d’articular legalment els drets lingüístics dels estats multilingües. Comparà els casos de Suïssa, Finlàndia, Bèlgica i el nord-est d’Itàlia amb el marc jurídic espanyol, bastit sobre els principis de la desigulatat i la jerarquització idiomàtiques, tal com les formula el conegut article 3r de la Constitució del 1978.

 

 

Sengles taules redones enriquiren l’anàlisi, obrint el ventall del multilingüisme europeu i les seues connexions amb la Carta. En la primera taula van intervindre Myriam Guillevic, professora de bretó a la Universitat de Rennes, França, que parlà sobre el revifament d’aquesta llengua cèltica; Bernadette O’Rourke, catedràtica de sociolingüística i estudis hispànics a Glasgow, que dissertà sobre el gaèlic irlandés, i David Córdoba, antropòleg i periodista, que exposà les singularitats de les llengües sami. Els tres casos mostren com la voluntat política, sumada a les possibilitats de les TIC, poden contrarestar parcialment el pes abassegador de les llengües grans, que funcionen sota els paràmetres de l’economia d’escala.

Qüestions similars suscità la segona taula redona, on s’abordadren unes altres situacions de gestió del multingüisme estatal. Reglindis De Ridder, professora d’estudis holandesos a la Universitat d’Estocolm, exposà la situació de les minories lingüístiques a Suècia, tant les territorials, en particular les comunitats sami i finesa, com les no territorials, com la minoria romani-chib o la jíditx. Per la seua banda, Guglielmo Cevolin, professor de Dret Públic a Udine, exposà el cas de les minories friülana, alemanya i eslovena a la regió italiana de Friuli-Venezia Giulia, tot centrant-se en la primera. I encara dins d’Itàlia, el periodista Tore Cubeddu resumí la difícil subsistència del sard. Tots tres coincidiren a remarcar el poder de l’audiovisual en la recuperació de les llengües desvalgudes, ni que siga per a servir d’amplificació a referents mediàtics transnacionals.

 

 

Fet i fet, aquest Vé Workshop ha servit per a contrastar diversos contextos sociolingüístics, entre si, amb el català i amb unes altres varietats lingüístiques subalternes de l’Estat espanyol. La comparació ha permés confirmar els tres requísits mínims que demana tot procés de redreçament d’una varietat lingüística minoritària i minoritzada. Aquests són: la cohesió de la comunitat lingüística, per mitjà d’un nivell suficient d’autoestima i lleialtat lingüística; el consens polític que permeta assolir el màxim grau de sobirania possible en cada cas i els recursos pressupostaris adequats per a finançar polítiques publiques de recuperació cultural i lingüística. Partint d’aquesta premissa, ens demanàvem al workshop si la Carta hi pot ajudar o si esdevé un formalisme buit, un simple “paper mullat”. Tot i les reserves que es puguen adduir a la Carta, tot sembla indicar, d’acord amb el paper matisat dels ponents, que sense l’aixopluc legal que forneix aquest referent normatiu, el panorama seria més desolador, encara. En paraules del professor Arnoz, la Carta és un “gran salvavides” que ens estalvia, de moment, del naufragi. I ara com ara esdevé, si no imprescindible, almenys molt útil, a fi d’avançar cap a una Europa lingüísticament més plural i més justa.

 

Miquel Nicolás és membre del Lab d’Identitat i Cultura i professor del Departament de Filologia Catalana (UV)

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu