LA CRISI DE LA COVID19: IMMEDIATESA I PERDURABILITAT (I)

Per M. J. Murgui- García i J.R. Ruiz- Tamarit

En aquests dies, quan la crisi sanitària encara està en ple apogeu, i lluny d’estar controlada i superada, moltes són les veus que es pregunten quin serà el cost econòmic de la pandèmia de malaltia provocada pel coronavirus SARS–CoV-2. Quan encara hi ha més dubtes que certeses, quan les línies d’actuació encara no estan ben definides, i cada setmana s’afegeixen nous anuncis, ja abunden les respostes de tota mena i procedència. Anant un pas més enllà, també s’especula sobre les possibles conseqüències per al futur immediat de l’economia que se’n deriven de les mesures anunciades pel govern per a combatre els efectes de l’ordre de confinament. Es dona per fet que com a conseqüència de la paralització temporal de l’economia patirem una recessió duradora perquè hi haurà canvis en el comportament dels agents econòmics, famílies i empreses, que reduiran els nivells de consum i inversió. S’assumeix, en fi, que els costos no seran transitoris i conjunturals sinó que els problemes immediats tindran efectes permanents i estructurals.

El que és cert és que degut al període de confinament una part molt important de l’economia s’atura, i per això la gent es pregunta sobre les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Però cada vespre quan acaben els torns diürns i els centres de treball i producció abaixen la persiana, cada setmana quan l’economia entra en mode relaxació i una part de l’activitat econòmica tanca per cap de setmana, o cada període de vacances quan l’economia descansa, no ens hauríem de preguntar també quin és el cost econòmic de l’aturada nocturna, setmanal o per vacances? Però no ho fem. Per què? Perquè l’endemà, al dilluns al matí, i a la tornada de vacances tot està conforme ho deixarem quan vam parar.

Tots conjecturem que l’oferta estarà on se l’espera, i la demanda també. Com que l’estacionalitat és repetitiva i nosaltres també aprenem dels processos repetitius, si no ocorre cap imprevist que trastoque l’estructura i la intensitat de l’oferta i de la demanda, considerarem que tot es reprendrà amb la major de les normalitats. Perquè això ocórrega és molt important saber que les relacions entre els distints agents econòmics romandrà intacta. El contractes i les obligacions entre treballadors i empreses, entre distintes empreses, entre empreses i consumidors, entre l’administració pública i els agents privats, etc., tot ha de continuar bàsicament sense alteracions significatives.

En la situació present ens trobem davant un tancament dels mercats en el sentit més ample del terme. No és que tinguem una contracció de l’oferta o una contracció de la demanda que estiguen provocant la crisi, és que estem davant una paralització del sistema econòmic en el seu conjunt, amb comptades excepcions en sectors anomenats essencials. És una situació diferent també perquè en l’origen no trobem cap de les causes que s’han postulat en passades depressions i recessions. Açò és, ni problemes estructurals de risc moral en els àmbits financer i laboral, ni grans desequilibris macroeconòmics, ni casos rellevants de mala gestió empresarial, ni episodis significatius de malbaratament i corrupció en l’acció de les administracions públiques.

A diferència del que ha estat la pauta general en la majoria dels articles publicats aquests dies, nosaltres volem començar agafant perspectiva temporal i analitzant la situació des del punt de vista de la trajectòria econòmica d’equilibri en el llarg termini. Aquesta trajectòria, abans de l’impacte de l’epidèmia, estava generant creixement segons la dinàmica de factors com el capital físic, el capital humà, el capital tecnològic i el capital natural. Ara, el primer que cal reconéixer és que el virus SARS–CoV-2 no té, per si mateix, cap efecte destructiu sobre els equips productius (maquinària, béns de transport) i les estructures, com tampoc el té sobre les idees i el coneixement. Sobre la població activa tot indica que tindrà una incidència menor i, una vegada es torne a la normalitat postepidèmica, és d’esperar que l’efecte sobre el seu nivell de qualificació i estat de salut siga imperceptible. En el cas del capital natural, de moment, les coses estan anant de forma diferent. Com a conseqüència de l’aturada econòmica, el capital natural està experimentant un increment inesperat, si no tant en la quantitat de recursos mediambientals que han deixat d’explotar-se i continuen disponibles, almenys en la forma de millora de la qualitat mediambiental. Però sense canvi de model energètic a la vista, ni acord per a implementar mesures estrictes contra el canvi climàtic a escala internacional, aviat experimentarem un retorn a l’anòmala rutina de l’explotació intensiva dels actius mediambientals.

De l’anterior es dedueix que, com a conseqüència de l’actual epidèmia i del període que dure la paralització econòmica, no anticipem cap variació significativa dels estocs de capital, ni en termes absoluts ni en termes relatius, que poguera considerar-se causa suficient per a traure l’economia fora de la trajectòria de creixement prèvia a la declaració de l’estat d’alarma. Tampoc s’espera que canvien els principals paràmetres tecnològics i de preferències que caracteritzen els agents econòmics, els quals podrien provocar modificacions substancials en la configuració dinàmica del sistema econòmic. Només els canvis en els paràmetres de la política econòmica, que apareixen en les restriccions intertemporals de recursos, podrien provocar en l’economia una alteració de la seua senda de creixement de llarg termini.

Si com a conseqüència del confinament, de l’aturada econòmica i de les mesures preses per a eixir-nos-en de la crisi sanitària i impedir una nova i profunda recessió, resulta que la configuració institucional del sistema econòmic i la naturalesa de la relació competitiva entre els distints agents, no es veuen seriosament afectades; si no canvia la tecnologia ni els coeficients tècnics lligats a la producció; si es manté l’ordenació de preferències i el grau d’impaciència dels consumidors; si no es produeix una intensificació de l’obsolescència i el deteriorament es manté dins la norma prèvia a la crisi; si les expectatives de les famílies i les empreses no canvien abruptament i es restitueixen els fluxos normals d’estalvi i inversió, i no veiem cap raó per la qual no hauria de ser així, els estocs no experimenten cap canvi de nivell ni de tendència rellevant. En aquest cas no existeix cap motiu pel qual la trajectòria de creixement a llarg termini de l’economia hauria de veure’s afectada de manera permanent.

Vol dir açò que no s’ha de fer res perquè a llarg termini tenim garantit tornar a la senda prèvia de creixement sostingut? No, tot el contrari. Açò simplement vol dir que un pronòstic favorable és factible només si es prenen les mesures adients de política econòmica per a resoldre un problema conjuntural, tractant de minimitzar els costos globals, buscant equilibri i proporcionalitat entre les parts implicades (empreses, famílies, institucions financeres, govern, sector exterior), i evitant a tota costa el col·lapse de l’economia.

Possiblement ens hem mal acostumat a descriure l’evolució de les economies en el llarg termini sense fer menció al supòsit implícit que la gestió de l’oferta i la demanda és la correcta per a mantindre els necessaris equilibris en el curt termini. Però no hem de perdre de vista que el llarg i el curt termini no són independents l’un de l’altre, i els equilibris no estan garantits. De fet, es pot considerar el llarg termini com l’extensió natural en el temps del curt termini. Així doncs, si tots estem d’acord en el fet que actualment a la pandèmia que sofrim sols se li pot posar fre amb el confinament dels ciutadans a casa seua i, per tant, aturant l’activitat econòmica, aquest ha de ser l’objectiu prioritari comú. Hem d’aturar els contagis i assumir les inevitables conseqüències econòmiques, atés que l’economia a curt termini s’atura i se separa de la senda de creixement on es trobava abans de la crisi sanitària.

Aleshores, quin és el repte? 

M.J. Murgui- Garcia i J.R. Ruiz- Tamarit són professors del departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València

Membres del lab d’Economia de Fundació Nexe