La Llei de Violència de Gènere, entre la llegenda urbana i la realitat.

Per Fernanda Lapresta Gascón

Un 28 de desembre, de fa quinze anys, es va aprovar per unanimitat la Llei de protecció integral contra la violència de gènere. Per això, aquest és un bon moment per a fer una anàlisi de la part penal, és a dir, dels delictes i de les seues penes. Per començar aquesta reflexió, em venen al cap les nombroses afirmacions que hem escoltat últimament dels representants de la dreta d’aquest país que la gent es creu a ulls clucs sense qüestionar-se res més. Però, atés que la major part de la meua experiència professional l’he desenvolupada als jutjats de violència contra la dona, estic en situació de dir la meua.

Es diu que, pel fet de ser home, si una dona vol denunciar-lo, ja ho té tot perdut. Res més lluny de la realitat. Quan una dona arriba a la comissaria per presentar una denúncia per ser víctima de violència de gènere es fa una valoració del risc. D’aquest resultat dependrà la decisió de detenir, o no, al seu agressor. Però, fins i tot, si fos detingut, no s’allargaria més enllà de les 24 o 48 hores abans de ser posat a disposició judicial i estaria de nou en llibertat. Perquè un detingut per violència de gènere acabe a la presó provisional ha d’haver ocasionat lesions molt greus, haver matat la dona o haver desobeït en reiterades ocasions l’ordre de protecció.

Quan se li dóna la llibertat a un detingut per violència de gènere, se li adverteix; en cas de desobeir l’ordre de protecció pot ser enviat a la presó. La trista realitat és que no s’envia a un maltractador a presó per un incompliment; de manera que s’amplia el calvari que està patint la víctima que no té res a fer si el seu agressor se li vol acostar.

Tampoc penseu que és molt millor si s’aconsegueix una sentència de condemna quan l’acusat reconeix els fets (en els anomenats judicis ràpids). Açò no comporta l’ingrés en presó de l’agressor que, en el millor dels escenaris, haurà de complir una pena breu de treballs en benefici de la comunitat (rebaixada en una tercera part per donar la seua conformitat) i se li imposarà una condemna d’allunyament i prohibició de comunicació, les quals s’ha demostrat que resulten completament ineficaces per la falta de mitjans de control per tal d’aconseguir el seu compliment.

La víctima, al contrari, haurà de repetir la història davant l’agent que recull la denúncia, davant el jutge de guàrdia i, fins i tot, davant el jutge instructor (si no és el mateix que el de guàrdia) i davant el jutge sentenciador, a més dels serveis socis, els centres de la dona, la unitat de valoració integral… Haurà de ser coherent i mantindre la versió dels fets fil per randa (que no li falte un punt ni una coma), perquè, si no, deixarà de tindre versemblança i, per tant, valor probatori. Haurà de justificar-ho tot, absolutament tot.

Després d’un llarg camí, arribarà el dia del judici, a voltes mesos o anys després que els fets hagen ocorregut. Al jutjat es tractarà d’arribar a un acord i se li imposarà una reduïdíssima pena de treballs en benefici de la comunitat. I només en el cas que resulte condemnat per maltracte habitual se li podrà imposar la pena de presó, que per ser inferior a dos anys li serà suspesa i tampoc no haurà d’ingressar a la presó. Si no s’aconsegueix arribar a un acord, se celebrarà el judici i, abans que s’acabe, el jutge sempre li preguntarà a l’acusat: “¿Accepta vosté complir la pena de treballs en benefici a la comunitat si és condemnat?”. La resposta serà un exigu però rotund “sí” que li permetrà burlar la presó, sempre que se li condemne, fet que no s’aconsegueix sovint.

La Llei de Violència de Gènere es va redactar des del patriarcat (afavorint els homes que són els subjectes d’aquest delicte) i va permetre, alternativament, i per a quasi tots els tipus delictius, la condemna a la presó o als treballs en benefici de la comunitat. Així doncs, com a delicte que només podia ser comés per homes, es va pensar en una pena alternativa que no suposara l’ingrés a la presó, la gran panacea; els treballs en benefici de la comunitat. Que, a més a més, els atorga el privilegi de triar l’espai on volen acomplir-los sense haver de patir la vergonya de desenvolupar-los al lloc on designe l’ajuntament de la seua població. Una simple consulta al retor del poble, a l’ONG o a l’associació amiga és prou per a complir allà la condemna.

Actualment en el nostre Codi Penal ja no es pot substituir la pena de presó per la de treballs en benefici de la comunitat en cap delicte. Només resten els delictes de violència de gènere; els únics amb els quals es permet imposar la pena de presó o la de treballs en benefici de la comunitat. A més a més, la part de reinserció, formació i ajuda per a evitar la reincidència en el delicte és pràcticament inexistent. La possibilitat de reinserció és molt limitada: una obligació d’assistència als cursos en matèria d’igualtat quan se li suspén la condemna. Les mesures aportades per Compromís per millorar aquesta mancança no només no han sigut ben rebudes sinó que han estat durament criticades per alguns sectors polítics.

Després de quinze anys de vigència de la Llei 1/2004 de protecció integral contra la violència de gènere, hauria de fer-se una revisió sencera, i més concretament en la part penal, s’hauria d’adaptar a la realitat actual. La pràctica ha demostrat que les penes previstes per a aquests delictes han esdevingut insuficients, ja que les víctimes no s’han reduït, tampoc els procediments judicials, ni les condemnes. Si el mateix Codi Penal ha deixat la pena de treballs en benefici de la comunitat per a casos molt residuals i ha fet desaparéixer la substitució de la pena, s’hauria d’estendre aquest criteri també als delictes de violència masclista; les penes haurien de ser sempre de presó, sense alternativa.

De la mateixa manera, s’hauria de revisar el Codi Penal, perquè les condemnes pels delictes de violència de gènere sempre comporten una condemna accessòria; la necessària assistència a programes de formació en matèria d’igualtat de tracte i no discriminació per tal d’aconseguir evitar la reiteració delictiva i facilitar la reinserció social.

S’ha d’incidir en la formació de tots els professionals que intervenen durant tot el procés perquè, altrament continuem amb la doble victimització, en gran manera per la manca de sensibilitat dels treballadors. La formació és tan fonamental que ha de ser obligatòria i contínua, ja que, quan es du molt de temps al mateix lloc de treball, la tasca es desenvolupa de manera automàtica i es perd qualsevol mena d’humanitat i de sensibilitat, imprescindible per a tota classe de víctimes, però encara més per a les de violència de gènere. I la reivindicació més necessària: aconseguir els recursos pressupostaris suficients perquè tots els serveis que giren al voltant de la víctima funcionen amb normalitat, incloses les mesures de reinserció social. Açò està directament relacionat amb el greu problema d’infrafinançament que patim al País Valencià i que constitueix la reivindicació més important que estem fent a l’estat espanyol. Aquesta millora en el finançament hauria de permetre fer front a les despeses esdevingudes per la contractació del personal necessari a tots els àmbits i la seua formació, l’adequació dels espais per a les víctimes, la creació i concessió d’ajudes directes per a elles, prèvia l’acreditació de la seua condició, i tantes altres accions que es podrien desenvolupar per al seu benefici.

Un exemple de tot el que he exposat és Carme, una xica amb una discapacitat psíquica que se sentia molt sola i que, a causa de la seua discapacitat, una vegada rere altra es trobava amb maltractadors sense ànima. Per a l’últim d’ells hem aconseguit la condemna. Gràcies al fet que ha reconegut les agressions se li ha imposat la condemna accessòria de 9 anys d’allunyament per 4 delictes, però les penes principals han resultat: 31 dies de treballs en benefici de la comunitat, per 2 d’ells; 60 dies de treballs, pel tercer; i 6 mesos de presó pel quart que, per descomptat, li va ser suspesa d’acompliment pel jutjat sentenciador. D’aquesta manera, per uns fets molt greus el seu agressor no ingressarà a la presó. I en un moment polític com aquest, on l’extrema dreta qüestiona aquests fets irrefutables, jo no em podia estar callada, ja que, una vegada mes, el sistema falla per afavorir al gènere masculí.

Fernanda Lapresta Gascón és advocada
i col·laboradora del Lab de Feminisme