La mani de la teua vida

Últimament m’ha donat per les metàfores, i és que hi ha temes dels quals és difícil parlar-ne directament, són temes complexos, que no tot el món entén, que fins i tot jo a vegades tampoc no acabe d’entendre i que posats a parlar (per no callar) val la pena traduir-los a un llenguatge més planer on tots puguem fer-nos una composició. Per a esta ocasió, per parlar del finançament, he triat una metàfora mèdica i ja em direu si així s’entén, jo trobe que sí.

Açò és com si tinguérem un malalt. I qui és eixe malalt? Hi ha molta gent que pensa que això del Finançament és una cosa de polítics: dels polítics valencians, concretament, els que estan a les Corts, els que estan al Consell… Per a qui i per a què es reclama un finançament? “Per a la Generalitat” diuen molts. I no. El malalt no són els polítics valencians, no és la Generalitat, el malalt eres tu, i sóc jo, i som tots nosaltres: la societat valenciana.

I què li passa a este pacient? Que rep menys aliments dels que necessita per a dur una vida sana i no estar en l’UCI. Està desnodrit. I a mesura que passa el temps és pitjor perquè els seus òrgans comencen a fallar: que si té barracons en els ronyons, que si té un bufit en la glàndula de la dependència, que si les artèries principals són de pagament, que si li funciona mal el sistema cardioferroviari… perquè res no funciona al rendiment que hauria de funcionar.

I per què el pacient Societat Valenciana està així? Per què no menja? És que no té diners per comprar-se menjar? En tenia! Sí, sí. Tenia diners de sobra, de fet. Amb els diners que tenia podia comprar tots els aliments que necessitava per tindre una salut de ferro. I se’ls comprava i se’ls menjava. El problema és que des de la clínica del doctor Madrid al nostre pacient fa anys que el van posar a règim i a més fa uns 8 anys li van posar un baló gàstric. Este règim és un sistema de finançament injust i el baló són les polítiques d’austeritat imposades a les Comunitats Autònomes. Un règim i un baló que impedeixen que el nostre pacient traga tota l’energia que necessita els aliments que ingereix. Un règim i un baló que estan literalment matant de fam al nostre pacient. Un pacient que a més, s’ha empobrit, doncs de tant malalt ja no pot eixir de casa a guanyar els diners que abans guanyava.

Per sort el nostre pacient, que està malalt però no ha perdut el trellat, ha decidit canviar de metge. Abans l’atenia el doctor Pepe, ara la doctora Botànic. La doctora Botànic, en veure l’historial clínic ho ha tingut clar: cal canviar la dieta i llevar-li el baló gàstric. Ha demanat opinió als seus col·legues: el cirurgià Patronal, el cardiòleg Sindical, el dermatòleg Civil… tots els experts coincideixen en el diagnòstic: el pacient es mor i s’ha de fer alguna cosa.

Però no tots opinen el mateix. Alguns, com el doctor Pepe, que és molt amic del doctor Madrid, diuen que el problema és la clínica i el metge, que el pacient hauria d’abandonar la clínica valenciana i traslladar-se de nou, com en els 70, a la clínica del doctor Madrid (és a dir, recentralitzar les competències), on esta “eminència” de la medicina que ha dut, si fa no fa, a 14 pacients més a  una situació terminal, aconseguirà salvar-los a tots (això sí, sense llevar-los el baló gàstric ni el règim).

El dia 18 de novembre, hi ha una manifestació per salvar al pacient. Hi ha una manifestació per salvar a la societat valenciana, per salvar-te. Una manifestació per a acabar amb règims injustos, una manifestació perquè no et maten com a societat, perquè no t’invisibilitzen. Esta no és una manifestació com qualsevol altra, és la causa que agrupa totes les causes, és la diferència entre ser o no ser, entre existir o no existir com a societat. És una operació de vida o mort. És la mani de la teua vida.